Informació versus ComunicacióAhir vaig passar un vespre molt agradable a la Fundació Catalunya i Territori. M’hi van convidar a participar dins una taula rodona titulada “Informació vs. Comunicació” i on el principal atractiu eren, sens dubte, els companys de taula. Quatre professionals de la comunicació, amb molts anys i mèrits acumulats d’experiència. En Miquel Miralles, director de comunicació del Grup Tele Taxi, va fer de moderador, guiant-nos, per aquest ordre, al Vicent Partal (Vilaweb), l’Eva Orúe (Ingenio de Divertinajes), el Pere Oriol Costa (catedràtic de comunicació a l’Autònoma) i finalment, a mi. Tots periodistes de llarga carrera, amb una mirada (auto)crítica, propositiva i tremendament sòlida del moment actual que viu el món de la informació/comunicació/periodisme.

Les preguntes motores del debat eren:

1. És el mateix informació que comunicació?

2. On ens situen els nous suports comunicatius?

3. Quin lloc ocupa la intimitat?

4. L’allau d’informació multimèdia

5. A qui arriba la comunicació que emetem?

6. Es realitza l’intercanvi de missatges en un pla d’igualtat?

7. On queda el rigor?

8. Influeixen més els blocs q la televisió sobre el consum?

9. Som tots emissors? On són els receptors?

10. Com influeixen les noves tecnologies en els processos comunicatius?

Aquesta llista va servir de guió inicial, però de seguida el debat va centrar-se en alguns punts concrets que em van resultar especialment interessants.

D’una banda, des de diverses de les problemàtiques descrites, vàrem acabar topant-nos en l’al·lusió a alguna mena de guiatge –i fins i tot regulació- ètic per als mitjans de comunicació que podríem anomenar “tradicionals”. D’una banda, Pere Oriol Costa assenyalava una qüestió interessant: Espanya és l’únic estat de la UE-15, juntament amb Luxemburg, que no té cap mena de “Consell de l’Audiovisual” o similar. D’altra banda, tant el Vicent Partal com l’Eva Orúe, quan descrivien la crisi que viu la professió i l’activitat periodística, apel·laven a re-pensar, re-valorar i re-situar la missió i la funció social del periodista. En una expressió que no sé si em va colpir, sobtar o agradar, en Vicent parlava d’una mena de “guàrdia urbà de la informació”. L’Eva destacava que la informació per si mateixa, descontextualitzada, no era suficient. Que la missió del periodista ha de ser no només explicar què passa, sinó per què passa. L’exemple dels vídeos, de la progressiva audiovisualització de tots els mitjans, captivats per la força de la imatge, és paradigmàtic: quan la imatge es ven sola i es prescindeix de contextualitzar-la, d’explicar-la, la convertim en una anècdota, en un clitxé que no només no informa, sinó que banalitza, simplifica i des-informa a qui la rep. Com hi insistia en Vicent, davant d’un món que s’ha tornat més complexe, resulta paradoxal –i preocupant- que la informació tendeixi a simplificar-se.

En tot això, però, utilitzant l’expressió que va fer servir Pere Oriol Costa, el que “Internet no quadra”. I aquest va ser un dels temes on, personalment, vaig intentar incidir. Adapto i copio a sota part del que era el meu guió de treball en paper i que es va quedar, en bona part, allí mateix, al paper… Ara a la pantalla…

[1]. Informació vs. Comunicació

La informació és contingut en si mateix, dades. La comunicació, en canvi, és un vincle entre diferents entitats. Per tant, estan subjectes a objectius, lleis i característiques molt diferents.

o La informació és un fet objectiu (objectivable) i la comunicació, és un fet relacional i subjectiu (entre subjectes; inter-subjectiu).

Com a antropòleg, m’interessa molt el procés comunicatiu, ja que la comunicació és l’element clau de les relacions socials i, per tant, el fonament dels nostres referents culturals i de les nostres societats.

Com a vincle que connecta, afecta i transforma els subjectes, les persones, la comunicació viu una mena de revolució. A l’època moderna-contemporània n’hem viscut dues de complementàries: la revolució dels mass-media i la revolució de les TIC.

o Els mass-meddia, amb comunicació unidireccional cap a les masses, ha marcat, de forma cada cop més intensa, l’evolució del món des de l’aparició dels primers periòdics i, sobretot, des de l’aparició de la ràdio.

o La segona revolució en tecnologia comunicativa són les TIC i els seus efectes estan encara per veure. Algunes conseqüències, però, es comencen a consolidar i ens permet començar a analitzar-les i parlar-ne.

Aquesta segona revolució provocada per les TIC, té una característica concreta que és interessant per aquesta pregunta.

o Els mass media s’interessen per la transmissió -gairebé en el “transport”- de la informació. Han tingut poc marge i poc interès en l’efecte que fa aquesta informació o en quina resposta genera cap als emissors.

o En canvi, les TIC el primer que fan és construir el pont a la inversa, establir un veritable canal de comunicació d’anada i tornada, permetent i tenint en compte la interacció. La gran diferència entre les TIC i els mass meddia tradicionals és la interactivitat. I la capacitat d’interactivitat, d’influència mútua, és clau en qualsevol procés de comunicació. És la base de la vida en societat.

o A aquesta dicotomia, a més, cal afegir la fase en què ens trobem, d’anomenada “web 2.0 que, fonamentalment, el que fa és accentuar i augmentar la interactivitat i el grau d’intensitat comunicativa de la xarxa. Amb el web 2.0, el model clàssic dels mass media informatius queda encara una mica més lluny.

o En realitat, la “web 2.0” és molt més semblant a la “web 0.1” que no pas a la web “1.0”. És a dir; els processos cibersocials que estem veient (i celebrant) explotar als darrers anys i als què ens referim com a web 2.0, no deixen de ser més que la plasmació pràctica del que els pioners d’internet buscaven, somiaven i dissenyaven. Com descriuria MacLuhan, la web 1.0 és un model TIC que encara es fonamenta en els usos tecnològics pre-internàutics. Amb la web 2.0 ja estem començant a veure usos, costums i valors propis del nou paradigma sociotecnològic en el què vivim.

o I no obstant, aquest model on la comunicació, el contacte, la interacció i la participació s’incrementen, tot i ser propi de les TIC, no només no n’és exclusiu, sinó que ja fa temps que s’encomana als altres mitjans “clàssics”. La televisió, com a mitjà paradigmàtic del model “informatiu” i “mass meddia”, és molt més flexible i poderosa del que molts “teòrics” i “opinadors” sovint som capaços de veure.

[2]. Nous? Mitjans…

Quan ens fem la pregunta d’on ens situen els nous mitjans el primer que cal assumir és que els “nous” mitjans segueixen estant en procés de construcció i consolidació. I que probablement no deixaran d’evolucionar. Abans parlàvem de “web 2.0” i tots hem vist ja gràfiques on es dibuixen fases de “3.0”, “4.0”… i el que faci falta… la innovació tecnològica no s’aturarà, cosa que fa més difícil la tasca dels comunicadors i dels investigadors socials, per identificar realment on són les diferències i les eventuals novetats socioculturals.

Fa 7 o 8 anys, el tema central d’aquesta mateixa taula seria la mateixa internet, la web, els xats, els fòrums, etc.. Fa 3 o 4, la banda ampla, la xarxa multimèdia i els dispositius p2p; fa 1 o 2, els blocs, la web 2.0 i les ‘flash-mobs’… Avui… probablement, parlarem dels efectes socials i polítics que aquests fenòmens estan tenint; la mobilització creixent de la xarxa (relativa als mòbils, al multi-suport, a la connectivitat ubiqua), etc.

I tot això, a la llum d’aplicacions trencadores (“killer apps”) com YouTube i totes les seves seqüel·les, al llindar del que, diuen alguns, ha de ser un dels grans esdeveniments generadors de tendències i “hot topics” del ciberespai, com seran les properes eleccions nord-americanes.

La irrupció constant de nous mitjans i suports potser és la nova constant. Potser hem de començar a pensar i assumir que el moviment continu, a nivell de mitjans comunicatius, informatius i de gestió del coneixement, passarà a ser la norma d’aquí endavant. El canvi i l’evolució tecnològica és constant i les necessitats publicitàries per convertir-ho en “nous costums” també. Aquesta constant, però, necessitarà bones dosis de recerca, anàlisi i criteri (compartit) per veure quan suposen, realment, una novetat sociocultural.

[4]. L’allau multimèdia

Personalment, comparteixo molt poques de les al·lusions als “allaus”, “col·lapses” i “massificacions” que acompanyen a determinats anàlisis dels efectes d’internet, especialment des dels mitjans de comunicació. En general perquè darrera de tots els fenòmens que així es descriuen el que hi ha, en realitat, és una democratització en l’accés a les eines que permeten comunicar/informar/difondre.

YouTube és un allau multimèdia? Potser… Però també potser ha estat una forma revolucionària d’informar i donar a conèixer notícies de formes alternatives…

o A Eivissa, les manifestacions anti-autoestopistes es retransmetien pràcticament en temps real a través de YouTube, entre els milers dels vídeos que s’hi publicaven arreu del món.

o Fa dues setmanes, els mateixos reporters de Catalunya Ràdio van penjar a YouTube la seva excursió pels túnels esquerdats de rodalies i l’AVE i convertint-se en el tercer vídeo més vist de tot el món en la seva categoria, aquell dia…

Estem davant d’una massificació de moltes coses perquè se n’està democratitzant l’accés. Això té conseqüències positives i negatives, però sobretot suposa nous reptes que tenen a veure amb el rigor i la credibilitat de les informacions, d’una banda, i en la nostra re-educació, com a consumidors d’informació, d’una altra. I ambdues qüestions van molt lligades perquè a mesura que aprenem a trobar els nostres propis mitjans de confiança, dins el marasme de mitjans possibles, també aprenem a establir (nous) criteris de credibilitat. En qualsevol cas, que hi hagi allaus massius com a conseqüència de les TIC em provoca més alegria que no pas preocupació. El que em preocupa és la nostra capacitat i flexibilitat per entendre i re-educar-nos en els canvis.

[6]. Es realitza l’intercanvi de missatges en pla d’igualtat?

No. La xarxa té efectes democratitzadors. La xarxa ofereix oportunitats i potencia l’activitat de molta gent. La xarxa escurça distàncies entre estrats socials. Però les oportunitats no són aprofitades per tothom de la mateixa manera i, per tant, les persones i els col·lectius que disposen de més temps, talent, recursos i s’esforcen més per dominar els nous canals i retòriques comunicatives tenen avantatges molt significatius respecte als que no en disposen.

En aquest sentit, tot i que la xarxa és un espai rabiosament sociocèntric, el coneixement tecnològic té molta importància per a aprofitar a fons la informació que se’n pot extreure.

[8]. Influeixen més el blocs que la televisió en el consum?

Al nostre context immediat i a dia d’avui, no. No influeixen més, però influeixen molt.

S’ha parlat abundantment de la creixent influència dels blocs en la creació de tendències, en la generació de relacions horitzontals de confiança sobre què comprar i què no comprar i és cert que els blocs tenen un pes creixent en aquest terreny. La lògica és evident i no deixa de ser una continuació de les informacions de boca-orella que durant segles han servit per valorar o descartar l’adquisició de determinats productes de determinades persones o marques.

La xarxa és un terreny ideal per documentar-se i trobar informació sobre productes de consum. Les xarxes d’opinió de consumidors fa anys que circulen i es fonamenten en el mateix principi: donar a la informació comercial una confrontació per part d’usuaris reals, dels quals un pugui veure, a més, quins criteris té respecte a d’altres productes similars.

Amb els blocs, això d’una banda s’incrementa i d’altra, s’atomitza. Als blocs, la informació –també la comercial- es converteix en comunicació perquè incorpora la implicació efectiva, afectiva i continuada, de l’emissor, alhora que permet la interacció, el comentari, la resposta, el debat… Com podria ser una conversa oral entre gent de la què en volem conèixer el criteri, de cara a construir el nostre.

No obstant, en poques ocasions els blocs opinaran de forma massiva sobre un producte, si no és com a reacció a alguna cosa que prèviament s’hagi proposat, probablement a la Televisió. Això ha d’ajudar-nos a relativitzar la seva capacitat d’influència.

La televisió encara té un poder de projecció i propagació molt superior. Allò que no ha estat prèviament projectat a la televisió, allò que no forma part, prèviament, del nostre imaginari de compra potencial, difícilment serà escollit, malgrat que els blocs en parlin positivament. La publicitat multi-suport i, en espacial, la televisió, segueix sent l’espai comercial i de manipulació del consum més important de la nostra societat, i crec que ho seguirà sent encara per alguns anys.

Tancant…

En qualsevol cas, l’evolució previsible és la de la hibridació dels models. La “dos-punt-zerització” de la televisió, per una banda, i l’espectacularització i l’audiovisualització de la xarxa per l’altra.

Estem davant un model en extinció, el d’uns mitjans massius i pràcticament hegemònics. Aquest model quedarà substituït per un de més plural, format per vàries dotzenes de canals de televisió, emissores de ràdio, diaris en diversos formats, portals d’internet i espais personals de la nostra confiança que cada vegada s’aproximaran més entre ells… Les televisions fan continguts a partir de la xarxa; les ràdios publiquen vídeos i tenen blocs; els portals i els blocs publiquen continguts audiovisuals i tots plegats aspiren a mobilitzar (en els tots els sentits de la paraula) l’opinió pública i a animar-la a participar activament i des de qualsevol lloc.