Si fa un parell d’anys em diuen que més de 2000 persones es trobarien a Eivissa per cantar una mateixa cançó, difícilment hagués pensat que fos en eivissenc i sortís dels nostres propis –amagats, humils i sovint avergonyits- arrels.

Si fa un parell d’any algú m’expliqués que tres generacions d’eivissencs, uelos, pares i fills, s’aplegarien en ocasió del 8 d’agost, celebrant, aplaudint i recolzant una crida en favor de la llengua pròpia i reclamant una forma diferent i autòctona, d’interpretar el què és la “fiesta de Ibiza”, no me l’hagués cregut.

Si fa aquest mateix parell d’anys em dibuixen una escena on fills d’immigrants, nascuts a Eivissa però sistemàticament negadors i denigradors de la llengua i cultura eivissenques -catalanes- comparteixen festa, bots i cançons amb pagesos amb la cara i la llengua descobertes, pensaria que m’explicaven una pel·lícula de ciència ficció.

I, no obstant, amb la justa mesura d’ingredients propis, nous i antics, amb la prestidigitació de la música, amb una punteta d’orgull propi que ha anat creixent els darrers anys i amb una mínima però distingible disminució de l’autoodi que ens caracteritza lingüística i culturalment… totes aquestes escenes inversemblants, per un moment, es van fer palpables.

Dibuix fet per als Ressonadors d'un tal Toni (http://untaltoni.blogspot.com)

Durant un parell d’hores d’una nit tan apropiada com la de la Diada del 8 d’Agost, a un escenari tan imponent com la falda de les murades de Dalt Vila, els Ressonadors, ho varen (tornar a) fer possible. Palpable. Imaginable. Tangible. Allò que va fer Uc per la cultura tradicional pitiüsa fa molts anys, amb un públic relativament tancat, en veu baixa, ara ho estan amplificant aquests Resssonadors, saltant fronteres, amb naturalitat, amb enginy i amb unes conseqüències que van molt més enllà de les dues hores d’un concert cada tants de mesos, o d’un parell de milers de discos venuts.

Ressonadors reinterpreta i fa d’altaveu d’uns versos que estan a l’ADN d’aquesta illa. Canten a la mateixa essència del que hi ha estat la vida durant segles. N’expliquen diferents històries i deixen registre d’una riquesa i una singularitat que ha quedat desdibuixada per la pròpia evolució històrica quasi-suïcida dels eivissencs. Uns eivissencs sense una classe burgesa que fes bandera –o pensés que podia treure partit- de la seva pròpia identitat, amb una llarga història de petitesa i de repressió cultural i lingüística terriblement accentuada durant el franquisme i amb un allau migratori de turistes i treballadors que ni entenien ni ningú els explicava què, qui ni com som. Ressonadors són el llevat de cervesa d’una coca que ja portava algun temps al forn, en el camí estrany i tortuós cap a una certa normalitat i desdramatització en l’ús de la pròpia cultura. Ressonadors farà possible (o com a mínim, farà més fàcil) que els nostres fills arribin a cantar, conèixer i entendre, les cançons dels nostres pares i dels nostres uelos.

Darrera d’aquesta proposta musical hi ha una passa cap a una certa normalitat en la rememoració, reinterpretació i assumpció de la tradició musical, cultural i lingüística de l’illa. I és molt eivissenca: és integradora, és oberta, és col·lectiva i és prou subtil com per a que cadascú pugui construir-hi el discurs que vulgui i sàpiga. En definitiva, diran alguns, només és música.

—

Article original publicat al Diario de Ibiza de l’11 d’Agost de 2009.

El passat 10 d’octubre, el cèlebre grup de rock britànic Radiohead va presentar mundialment el seu nou àlbum, “In Rainbows”, el setè de la seva carrera. La notícia, però, està en el model de venda i distribució que han triat: l’àlbum només està disponible per internet i el seu cost és, com es diria col·loquialment, “la voluntat”. Són els mateixos usuaris els que trien el que volen pagar per descarregar-se la música. Aquest fet, unit a la popularitat de la banda, estan provocant un autèntic terrabastall en la indústria discogràfica.

Són molts els opinadors i analistes que vaticinen el final del model del CD (i del vinil), basat en els principis de la producció i la distribució de la música o, més concretament, de les caixes on s’empaquetava la música. El format digital, la portabilitat dels arxius i la seva possible reproducció en diferents aparells i situacions, fan que la música ja no hagi d’estar sotmesa a un suport físic ni a un lloc concret on ser escoltada. Internet ha fet la resta: la distribució ja no necessita camions, vaixells, magatzems ni grans botigues. Seguirà havent-n’hi, però convivint -amb creixent inferioritat- amb el canal de distribució idoni per als arxius digitals, que és Internet. Per pura lògica, si podem prescindir del suport i del canal de distribució, és inevitable que les empreses que basaven el seu producte en aquests dos pilars estiguin condemnades a reinventar-se o desaparèixer.

S’ha especulat amb què Radiohead s’ha inspirat en el cas dels bagels que el popular de llibre Freakonomics. Allà, un empresari distribuïa aquests bagels d’oficina en oficina, deixant una caixa on la gent pagava el que considerava oportú, sense cap control ni supervisió. Sorprenentment –o no- el sistema reportava uns beneficis sòlids i uns marges de frau realment baixos, que feien viable el model de negoci. No obstant, econòmicament, l’estratègia de la banda, no sembla tenir res d’altruista ni d’improvisat. En darrer instància, saltar-se els intermediaris i les despeses de producció i distribució és una forma de fer créixer el pastís dels guanys.

Segons el portal www.nme.com, la gent ve pagant una mitjana de 5 lliures esterlines (poc més de 7 euros) per l’àlbum. Altres xifres publicades parlen de 8 euros de mitjana i un total de vendes acumulat en una setmana superior a 10 milions de dòlars. Podríem, en tot cas, convenir que aquest preu suposa entre la meitat i la tercera part del preu que es pagaria a una botiga. I això, sense incórrer en il·legalitats, per canviar-ho de format, copiar-s’ho al MP3 de butxaca o al CD del cotxe (pràctiques, per cert, habituals de facto, però prohibides de iure a Espanya i a la major part del món). L’estalvi per al comprador és considerable.

Si mirem a l’altra banda de la cadena de producció, resulta que en el model “vigent”, les estimacions situen entre un 14% i 18% el que guanya una grup de música, directament, del preu final que paga l’usuari. La resta se’l queden els diversos intermediaris, liderats per la discogràfica. En el nou model que es comença a dibuixar de distribució directa en format digital i a través d’internet, la banda es queda pràcticament amb el 100% del guany. Si agafem com a preu imaginari d’aquest LP una xifra versemblant, com 20 euros (el preu de venda dels seus darrers CDs a l’estat espanyol), resultaria que en el model anterior el client paga 20 euros i el creador en perceb, com a molt, 3,60. En el nou model que lidera Radiohead, el client ha pagat una tercera part del preu i els creadors estan rebent-ne el doble. El negoci no està gens malament i les diferències són molt importants. En realitat, el ratio de pagament hauria de caure dràsticament per a que, realment, la banda, comparativament, hi perdés diners.

D’altra banda, un model com aquest deixa molt marge, entre els que pagaran 10 o 12 euros i els que no en pagaran cap. Els primers segurament són els que considerarien comprar-lo igualment a una botiga i fins i tot potser acabin adquirint l’edició de luxe. Mentrestant, els que en paguen 0 o 2 euros, probablement no l’haguessin comprat en cap cas. Tot això que hi guanya la banda, en una nova accepció del que podríem anomenar cua llarga de la música comercialitzada en format digital.

El cert és que la crisi del model basat en empreses discogràfiques ha portat a altres estrelles del panorama musical internacional a moviments semblants. Sota la fanfàrria que ha aixecat el moviment de Radiohead, altres notícies estan furgant la ferida: una altre grup de fama mundial, Nine Inch Nails ja ha anunciat, amb manifesta satisfacció que, després de 18 anys treballant per a les discogràfiques, des d’ara és i anirà per lliure. Madonna també ha decidit abandonar el model de les discogràfiques i passar tota la seva producció i gestió a una empresa de promoció tot-terreny, com és Live Nation. Al Juliol, Prince –o com sigui que es faci dir ara- va optar per mostrar el seu rebuig als “negocis especulatius de la indústria” i rellançar la seva decaiguda figura distribuint gratis 3 milions de CDs del seu Planet Earth, a través d’un diari britànic de tirada nacional, el The Mail on Sunday. Jamiroquai i Oasis també apunten a trencar amb les seves discogràfiques. Moby fa temps que distribueix també parts de la seva creació de forma gratuïta des del seu web. Tim Burgess, líder del grup The Charlatans, que està distribuint gratuïtament les seves darrers creacions ho explica així: “Vull que la gent tingui la música i que els artistes tinguin el copyright [sic]. Per què deixar que una empresa discogràfica es posi enmig del camí de la música?”

Entre totes aquestes grans figures, de trajectòries i prestigis consolidats, cada cop és més evident que els guanys els arriben més pels concerts, promocions, merchandising, publicitat i explotació comercial de la seva imatge i el seu producte (suposant que hi hagi cap diferència entre imatge i producte), que no pas per la venda de discos, d’on treuen només una petita tallada.

Per això, alguns diuen que aquest procés només pot funcionar per als grups grans, que ja tenen un nom i un prestigi consolidats i que poden prescindir de les discogràfiques. Però els grups petits també poden beneficiar-se d’aquest sistema que prima la distribució fàcil i posa l’objectiu dels guanys als concerts o qualsevol mena de vendes per a usos comercials de la música. Lily Allen o Arctic Monkeys són exemples paradigmàtics d’una cantant o d’un grup que arriben a l’èxit i al reconeixement gràcies a l’intercanvi de música, fonamentalment a través de la plataforma de MySpace.

Que s’està produint aquesta canalització –i no una disminució global- del que la gent es gasta en música és un fet constatable: només als Estats Units s’ha duplicat el volum de negoci per venda d’entrades a concerts només en els darrers cinc anys. Com pot veure’s a la gràfica anterior, el creixement del volum de vendes en format digital és exponencial i supera, fins i tot, el ritme de caiguda de la venda en suports físics. A més, l’emergència del fenomen de la distribució de la música per internet ha coincidit –de forma difícilment casual- amb la proliferació de grans festivals musicals, com podem veure fàcilment a casa nostra.

En conjunt, el canvi que s’apunta és radical. I l’autèntica gràcia és que el gran protagonista de tot plegat és el públic. Malgrat que el format digital i Internet siguin els possibilitadors d’aquesta gran transformació, el motor de canvi han estat, sense cap mena de dubte, els usuaris, les persones.

Després d’alguns d’anys de batalles legals i discussions ètiques; després de discos durs confiscats i d’actuacions policials desproporcionades, després de centenars de titulars de mitjans de comunicació confonent pirateria i frau comercial, amb ús personal; després de les múltiples escomeses i batusses que organismes com la SGAE provoquen, en una absurda, desesperada, feudal, embrutidora i retrògrada croada contra la llibertat de circulació, d’ús i de creació de la música i la cultura; cada cop queda més clar que la indústria musical haurà de conviure amb una nova manera col·lectiva i alliberada d’escoltar música.

El que queda clar és que aquest corrent és irreversible i imparable. Perdre el temps i les energies inventant-se’n cànons, taxes i obstacles és un error molt greu. No només perquè suposi un significatiu llast econòmic a les TIC, sinó perquè anirà en prejudici de la nostra capacitat col·lectiva per aportar-hi noves idees i descobrir-hi oportunitats. Mentre a alguns llocs s’estan avançant al canvi de paradigma, innovant en el producte musical, com ho demostra l’exemple de Radiohead, a casa nostre els nostres polítics van contracorrent, dedicant-se a fer números per veure quina mena de cànon digital han d’imposar, en una aberració comparable a posar-li tributs a escriure a màquina, a parlar o a respirar.

I malgrat això, insisteixo, el moviment és irreversible i imparable. La revolució possibilitada per Internet i les noves tecnologies, detonada fa anys pel petit i clàssic programa KaZaa, s’ha convertit, avui en dia, en pràctica comuna -i legitimada consuetudinàriament- entre un amplíssim sector de la societat que no deixa de créixer. Una altra demostració palmària de què Internet és una tecnologia tremendament social que permet, per sobre de tot, tal i com vaticinaven i esperaven els seus creadors, als anys ’60, potenciar l’esperit, l’intel·lecte i la capacitat d’acció de l’ésser humà. De moment, ja ens ha ajudat a recuperar i alliberar la música.

——

La versió original, força més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 20 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i de l’Observatori per a la CiberSocietat.

Pirates i corsaris formen part de la història de tota la ribera de la Mediterrània i del nostre imaginari històric. Els pirates, però, han evolucionat moltíssim al llarg dels segles. Avui en dia, els pirates més habituals tenen a veure amb la còpia i distribució il·legal de productes de tot tipus, especialment informàtics, musicals i audiovisuals.

Per això, i pel que fa al cas dels productes específicament informàtics, fa algunes setmanes, el govern espanyol, dins el Plan Avanza i a través de l’entitat pública Red.es ha posat en marxa el portal 100 x 100 legal, dins una campanya de sensibilització i formació per a la comercialització i ús de programari (software) legal. La novetat d’aquesta campanya és que no busca perseguir la pirateria com a pràctica delictiva, sinó que vol actuar en la seva desvalorització, difonent els avantatges d’utilitzar programari “legal”. És un canvi de perspectiva interessant i significatiu.

Aquesta campanya de desvalorització ataca el problema de la percepció pública de la pirateria: els pirates, com ho demostren les múltiples pel·lícules de Hollywood sobre el tema, tenen una imatge pública, com a mínim, ambivalent. Sovint, no se’ls identifica com a delinqüents. La seva activitat difícilment crea alarma social. Al contrari: existeix una àmplia simpatia cap a la pirateria, especialment informàtica, però també de música i vídeo. Aquesta complicitat sol materialitzar-se en la utilització, i fins i tot la compra, de milions de productes pirates, com una pràctica completament habitual i no qüestionada socialment. Des d’aquest punt de vista, és possible que sigui necessari entendre la pirateria menys com un delicte sobre el què actuar policialment, i més com un hàbit social col·lectiu contra el que calen, sobretot, són accions divulgadores, de publicitat i de canvi sociocultural. Això és, almenys, el que sembla buscar aquesta campanya.

De fet, la radiografia d’aquest hàbit social col·lectiu és impressionant. Segons dades del mateix Ministeri d’Indústria, vuit de cada deu programes instal·lats als ordinadors de l’Estat Espanyol no tenen la llicència legal pertinent. Això ocasiona pèrdues que el mateix govern xifra en més de 600 milions d’euros. Segons un estudi recent, si l’índex dels programes il·legals es reduís en deu punts, es generarien, només a l’Estat Espanyol, més de 4.000 llocs de treball altament qualificats, es produiria un volum de negoci de més de 2.500 milions d’euros i hisenda recaptaria gairebé 450 milions d’euros més en impostos que podrien dedicar-se a tota mena d’inversions públiques.

El que em temo, però, és que aquest cuento de la lechera està oblidant alguns factors que també formen part de l’equació. Per començar, la major part dels usuaris de programes pirates (tothom?) són força conscients d’estar utilitzant programes d’una forma il·legal i els utilitzen sense experimentar grans problemes morals ni, el que és més decisiu, grans problemes en el rendiment d’aquests programes pirates. Si generessin problemes ètics generalitzats, el seu ús estaria molt menys estès. Si funcionessin tècnicament pitjor, segur que buscarien alternatives.

I aquí hi ha un altre dels factors “oblidats” de l’equació: l’existència d’alternatives. La campanya governamental s’enfoca fonamentalment a la promoció del programari comercialitzable, com si aquesta fos la única forma possible de tenir programari: comercial o il·legal. De fet, això no és així: l’alternativa més important al programari il·legal no necessàriament és el programari comercialitzable, “de pagament” o “propietari”, que és cap a on s’orienta la campanya de Red.es. Cada cop més, a nivell mundial, es demostra que l’anomenat “programari lliure” és una alternativa efectiva i viable al programari “propietari” i a les seves versions piratejades. De fet, en molts casos, supera en qualitat tècnica les versions “propietàries”, ja siguin legals o il·legals.

El programari lliure, que no té res de pirata, però sí una miqueta de corsari, parteix de la idea que no és correcte pagar/cobrar diners per les còpies dels programes, sinó que la programació és una forma de coneixement que es beneficia de la màxima obertura per a evolucionar i per a tenir el màxim impacte social. Concebuda pràcticament com un bé públic, més semblant a una llengua que no pas a una substància per la que se n’hagi de pagar l’ús –i el desgast-, la programació, com a forma aplicada del coneixement, té en molts casos altres formes de ser retribuïda.

Probablement, aquesta filosofia –explicada aquí de forma molt escadussera- no és gaire diferent de la mateixa convicció inconscient que fa que els milions d’usuaris de programes pirates no experimentin cap sentiment de culpa quan tenen un Windows, un Office o un Photoshop pirata al seu ordinador, quan es copien un CD de música del David Bisbal o, fins i tot, quan gravaven cançons de la ràdio per escoltar després als seus cassets. La còpia, especialment en format digital, no genera un desgast i als creadors, en aquest punt, ja se’ls ha retribuït prou, en altres esferes d’activitat econòmica. La pràctica social de base és la mateixa, tot i que les eines de distribució i els formats i pràctiques socials de “pirateria” generalitzada hagin evolucionat.

Crec que, massivament, en les nostres pràctiques de pirateria col·lectiva, posem de manifest que el model de negoci basat en el royalty, en l’extracció de plusvàlua pel valor de canvi de les coses, cada cop està més en crisi. Potser la comunitat de desenvolupadors i d’usuaris divulgadors de programari lliure són, realment, els nous corsaris que aniran desvirtuant, cada cop més, l’ús dels programes pirates, però també de l’hegemonia del programari propietari. Però no per “il·legals”, sinó per antiquats i innecessaris.

—-

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 23 d’Abril de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Publicat al Diario de Ibiza, el 5 de juny de 2006

Molts diuen que serà la cançó de l’estiu i, en canvi, a la majoria de la gent ni li sona. Almenys fins que no ha començat a aparèixer en televisió, els darrers dies. Però abans d’arribar a la tele, milions de persones ja havien vist el vídeoclip, Com? Per Internet. Un senyor fent de picapedrer i repetint una vegada rera una altra “opá, yo viasé un corrá” és la sensació del moment a Internet. Pot parèixer ridícul, però el fenomen és interessant.

Resulta que a primers d’abril pràcticament ningú sabia res d’aquest senyor ni del seu grup, Koala. El vídeo estava penjat a Internet, a un portal anomenat YouTube, engegat fa poc més d’un any i que s’ha convertit en un dels llocs més populars del ciberespai. El videoclip a penes tenia cent mil descàrregues. Un mes després, ja n’ha tingut més de dos milions a aquest mateix portal i un altre milió a la pàgina de vídeos de Google. Va ser el sisè vídeo més vist d’abril a YouTube i és el 45è més descarregat de la història d’aquest portal. Val la pena recordar que això són xifres i classificacions mundials.

Què ha passat durant aquest mes? dotzenes de blocs (weblogs), centenars de referències en tota mena de pàgines web i molts de milers de missatges de correu electrònic amb l’adreça directa del vídeo, recomanant-lo a amics i coneguts. Un procés extens i intens que ha travessat tota la xarxa. I finalment, sí, la televisió, però només com a conseqüència del que ha passat a Internet. Els experts parlen d’un cas molt exitós de marketing viral, on el boca a boca (realment, és mail a mail) ha estat a la base del que serà, sense cap mena de dubte, un fenomen de masses durant els propers mesos.

Mentrestant, tots el que defensen que Internet és un cau de pirateria i que acabarà amb els pobres músics i la creativitat artística no s’atreveixen a dir res. Perquè resulta que un dels èxits més inesperats de l’any musical haurà sorgit d’Internet i tindrà en Internet la seva causa. La cançó, en si mateixa, no és gaire diferent del que porten fent molts anys els No me pises que llevo chanclas els Mojinos Escozíos o, fins i tot, a un nivell més proper, al tipus de rock pagès que fa algun temps que ens proposen els Pota Lait. Però en aquesta ocasió, els internautes la convertiran en molt més que això, davant la sorpresa i una justificable irritació dels gegants de la indústria discogràfica.

És molt probable que la cançó no soni gaire a les macrofestes de l’estiu discotequer eivissenc, però aquesta ja és una altra història. El cas és que ja tenim cançó de l’estiu i que, aquest cop, han estat els internautes els que li han convertit. I que tenim un cas paradigmàtic de promoció i èxit comercial d’un producte musical gràcies a la Xarxa que podria servir d’inspiració a molts altres grups i iniciatives més properes que parteixen amb el hàndicap de la insularitat.