Imaginem un món ple d’autopistes de peatge. Quins podrien ser els interessos de la major empresa fabricant de cotxes del món? Potser invertir en més autopistes de peatges per assolir una posició omnipresent al mercat i sucar de tot arreu? No. La seva millor bassa seria acabar amb els peatges. A menys peatges, més velocitat, més cotxes, més tràfic…

Aquesta és la idea que s’explica al breu informe publicat per Enter elaborat pel Miguel Gil, que m’ha semblat prou interessant com per adjuntar-lo i resumir-lo aquí. Aquesta és l’estratègia que alguns que entenen que està duent a terme Google. Com a estendard més representatiu de les empreses tecnològiques, Google té un pols obert i més o menys pendent amb les empreses proveïdores d’accés a Internet i amb les teleoperadores telefòniques/mòbils. Amb les dues perquè, en definitiva, l’accés a la xarxa serà mòbil i sense fils en un no-res i unes i altres veuran com el seu model de negoci s’unifica. L’optimització dels dispositius de butxaca per a la navegació per internet i la gestió i intercanvi de dades farà la resta.

Fins ara, aquesta qüestió passava per una lluita pel control i millora dels canals existents. Wifi, wimax, tecnologies DSL més o menys millorades, navegació GPRS o HSDPA… uns espais que, en la seva major part, ja han estat coberts i conquerits per les teleoperadores i les companyies proveïdores d’accés a internet. No obstant, un nou espai es dibuixa a l’horitzó i aquesta és, possiblement, la millor aposta que pot fer Google per fer la guitza a totes les empreses que tenen el seu model de negoci basat en la idea del peatge.

La qüestió passa per aprofitar l’espai radioelèctric que quedarà lliure després de l’apagada analògica, que als Estats Units està prevista per al febrer de l’any que ve i que, a l’Estat Espanyol, tot just s’acaba de fixar al 3 d’abril de 2010. Els “espais blancs” (white spaces) són les freqüències no utilitzades dins l’espectre emprat per a l’emissió televisiva (l’Enrique Dans ho explica aquí la mar de bé i la mar de breument). Al 2006, Google va impulsar la creació de la White Spaces Coalition, que pretén donar accés a internet de banda ampla a través dels “espais blancs”. Aquesta mena de wifi blanca o “wi-fi 2.0” tindria una velocitat de transferència significativament més elevada que l’actual, i els costos econòmics són molt minsos.

A primera vista, costa imaginar un model d’internet d’alta velocitat on els costos de connexió siguin autènticament residuals o fins i tot nuls/subvencionats. No obstant, és evident que aquesta és una possibilitat real i conté un model de negoci i d’oportunitats molt fèrtil per als que tenen les dificultats i el cost d’accés entre els seus hàndicaps. I ja no parlo tant de la internet domèstica o fixa, sinó, sobretot, de la internet mòbil, de butxaca i geolocalitzada. Un terreny, una nova frontera (electrònica) per a la innovació social i empresarial que, en teoria, tots podem aspirar a colonitzar.

—-

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 30 de Maig de 2008. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Si algun il·lús pensava que el seu telèfon mòbil d’última generació el permetria estar al dia durant molt temps i que tenia tot el que un mòbil pot tenir avui en dia, està molt equivocat. Una passejada pel “Mobile World Congress”, la fira de telefonia mòbil més important del món que se celebra anualment a Barcelona el trauria del seu error i, probablement, li provocaria un considerable mal de cap.

Dins un sector industrial qualsevol, una fira comercial normalment redueix el seu impacte als professionals d’aquest sector. Dins una fira de productes tecnològics consolidats, també el grau de novetat està considerablement controlat. No obstant, el que passa amb la telefonia mòbil és, en primer lloc, que el client no és el professional revenedor, sinó l’usuari final. I en segon lloc, que el producte no està consolidat: el telèfon mòbil continua reinventant-se a ell mateix, combinant usos i funcions, adreçant-se a diversos tipus de públic i a diversos moments de la jornada o de la setmana. Aquests dos factors són importants per entendre la dimensió real d’un congrés com el que s’ha celebrat aquests dies a Barcelona.

Els informatius i els mitjans locals s’han centrat en criticar els preus dels hotels, els abusos dels taxistes i a fer estampes pintoresques dels milers de noves americanes i corbates que van aparèixer al paisatge metropolità, oferint un panorama general una mica naïve, desorientat i provincià. Els polítics no han anat molt enllà, entrant en la polèmica hotelera i destacant aquest congrés més per la seva vis turística que no pas pel valor estratègic del sector. Pot ser trist, però no sorprenent, que la Barcelona de la postal de la Rambla s’imposi per sobre de la de la retòrica del 22@.

L’atenció internacional, però, no se centrava en aquests localismes. Des del mateix moment que s’inaugurà el congrés, centenars de periodistes de tot el món es van llençar a relatar-lo. La seva activitat principal ha estat veure per on aniran els trets. En un context tan multitudinari, és difícil veure ni tan sols una petita part del que està passant. Per aquesta raó, la seva missió era, sobretot, la captura de tendències. Per sort per a ells, probablement les poguessin hagut endevinar sense desplaçar-se a Barcelona. Algunes de les més citades provenen d’empreses que ni són operadores ni són fabricants de mòbils. D’alguna manera, el protagonisme que en aquest WMC, se l’han endut uns forasters del sector: Apple i Google. I Microsoft, si m’apureu.

Periodistes d’arreu han vist com l’ombra de l’iPhone, el telèfon fabricat per Apple que encara no s’ha comercialitzat a l’estat espanyol. Apple és un fabricant d’ordinadors amb una marcadíssima personalitat i projecció de marca, que ha vist rellançada la seva posició al mercat amb l’iPod, un gadget al que, segons molts, només li faltava poder-hi trucar. Ara, l’iPhone, tanca aquest cercle. Es preveu que la influència que l’iPhone tindrà al sector serà molt important i, de fet, en poc temps ja s’han posat en circulació un bon grapat de terminals d’altres marques amb una fesomia molt similar. Mòbils de pantalla tàctil, de teclat minvant o fins i tot inexistent, orientat tant a la comunicació com al consum audiovisual. Aquesta és una tendència que ja va subratllar-se l’any passat i que sembla ineludible.

L’altra gran ombra forastera que s’ha projectat sobre el congrés, a nivell d’atenció internacional, no és ni tan sols un telèfon. És el desembarcament de Google, el gegant d’Internet, al món de la telefonia mòbil. Fa mesos que es parla d’Android, el sistema operatiu per a mòbils que està desenvolupant Google. Només corren prototips, però amb això n’hi ha prou per provocar suors fredes i tremolors a tot el sector, com cada cop que Google es proposa alguna cosa. S’esperen els primers mòbils ‘Android’ per abans d’acabar l’any. Segons alguns fabricants l’aparició del sistema operatiu mòbil Android permetrà retallar el temps i els costos de producció de molts dispositius. Segons altre comentaristes i opinadors, engegaran un moviment que involucrarà altres sistemes operatius de caràcter lliure i que poden modificar significativament la forma en què usem i naveguem pels nostres mòbils d’aquí a un parell d’anys.

Fins i tot Microsoft segueix creixent en protagonisme al món de la telefonia mòbil. La seva quota de penetració en els anomenats smartphones és cada cop més gran. Veurem com resisteix Simbian, el sistema operatiu de Nokia i com els afecta a tots plegats la irrupció d’Android. Mentrestant, però, a Barcelona Microsoft presentava l’aplicació MSN Direct, un applet que supera els programes “Live!” de les operadores i que retalla una mica més, encara, la distància entre el telèfon com a terminal d’ús interpersonal i el mòbil com a sistema complexe de comunicació i informació que ofereix serveis i aplicacions de tipus informàtic i internàutic.

Una altra tendència que identifiquen els experts se situa en el camp de la connectivitat. WiMax és la nova frontera en connectivitat mòbil, no ja per trucar, evidentment, sinó per la descàrrega i gestió de dades. La nova frontera, almenys, al països seriosos, que inverteixen en infrastructures quan aquestes encara són noves i ofereixen avantatges competitius. Probablement, aquí seguirem tirant de wifis domèstiques durant molt temps. Una alternativa semblen ser els sistemes HSDPA (High Speed Downlink Packet Access) que milloraran la navegació per internet dels telèfons que ara depenen de la connexió GPRS.

A nivell d’aplicacions emergents, els sistemes GPS integrats als mòbils són cada cop més freqüents i tècnicament abastables. Segons alguns analistes, en poc temps serà una característica tan freqüent als telèfons mòbils com ho és avui la càmera de fotos. En aquest aspecte, per cert, ja són molts els terminals telefònics que poden competir en característiques amb les càmeres-només-càmeres, gràcies, entre d’altres millores, a resolucions de 5 megapixels. Si aquest ritme continua, la càmera digital pot haver tingut una època d’hegemonia realment curta.

En resum, la major part de les novetats que presenta el món de la telefonia mòbil no tenen res a veure amb el fet de telefonar. Els protagonisme cada vegada està més repartit entre operadores, fabricants i les grans corporacions de la informàtica i internet. Aquestes últimes, amb un pes cada cop més gran al sector, han entès perfectament que el terminal mòbil és un nou espai comercial, inexistent fins fa deu anys, que permet un amplíssim ventall de possibilitats d’explotació. Amb la informatització definitiva del mòbil, crec factible pensar que a l’horitzó es dibuixa un moviment cap a l’alliberament tant de terminals com dels sistemes operatius. Ja existeixen terminals amb sistemes operatius oberts que aniran creixent en importància ràpidament. Els moviments cap a l’obertura de codi que fins i tot està fent Microsoft, fan pensar que el desenvolupament d’aplicacions, usos, serveis i possibilitats de negoci dins el terminal mòbil seran encara més grans i abastables en un futur molt proper.

Temps era temps, els telèfons eren uns aparells que servien per parlar amb una altra persona. Fa alguns anys van alliberar-se dels cables i van començar a conquerir les nostres butxaques. Com si fossin algun tipus de paràsit, poc a poc estan exterminant altres trastets que portàvem a sobre, com el rellotge, el boli, l’agenda (electrònica o no), el llapis de memòria, el MP3, la càmera de fotos… El mòbil ja no és un telèfon-mòbil, sinó un sistema cada cop més complex d’assistent personal de comunicació personal, informació, oci i eines professionals. De telèfon, els queda poc més que el nom i el fet que, si tenen saldo i cobertura, tots serveixen per telefonar.

—

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 25 de Febrer de 2008.

Les primeres setmanes de l’any són especialment fèrtils no només en la proclamació de bons propòsits, sinó també en l’aparició de moltes prediccions per a l’any nou. Bons propòsits i prediccions tenen en comú que suporten molt malament el pas del temps, però totes dues són protagonistes d’aquests dies.

Al món d’Internet i la societat de la informació, dues de les prediccions que generen més consens entre experts i opinadors professionals són que 2008 serà l’any de l’explosió de la mobilitat i que també destacarà per crisis importants al món de la nova generació de les anomenades xarxes socials d’Internet. Avui em centraré en la primera qüestió i un altre dia us parlaré de la segona.

Diversos portals i mitjans de comunicació internacional coincideixen en preveure un any molt important en la mobilitat d’internet. Per entendre’ns: la capacitat per utilitzar internet des de qualsevol lloc i amb aparells que puguin moure’s amb un mateix, com un mòbil o un portàtil.

Els ordinadors portàtils han deixat de ser els germanets pobres, cars i més o menys exclusius del món de la informàtica, ja que tenen un preu i unes capacitats tècniques cada cop més competitives. El portal Ars Technica preveu que a molts països, entre d’ells Estats Units, 2008 sigui l’any en què per primera vegada les vendes de portàtils superin les d’ordinadors de sobretaula, i això ja és una data molt significativa. Alhora, la creixent popularitat i competitivitat dels ultraportàtils, d’entre un i dos quilos de pes, pot veure’s augmentada gràcies a la propera aparició de portàtils amb memòria flash, semblant a la de les càmeres de fotos, que faran encara més assequible la producció de portàtils més portables.

Paral·lelament, els punts de connectivitat wifi són cada cop més nombrosos i els més optimistes pensen que al 2008 començarem a veure el desplegament –especialment a Europa- d’antenes wimax que ampliaran les capacitats dels wifis domèstics als que estem acostumats.

Però no són només els portàtils els que tiraran de wifi. Els telèfons mòbils i els anomenats smartphones volen aconseguir portar Internet a la nostra butxaca. Les previsions de creixement li auguren incrementar el seu índex de penetració al mercat per aquest any (passant d’un 8% al 2007 a un 15% enguany) i arribar a constituir un 25% dels telèfons mòbils venuts als Estats Units l’any 2009. D’alguna manera, es dibuixa una evolució semblant a la de la telefonia, on les línies fixes perden terreny davant les línies mòbils.

En aquesta línia, el portal de notícies de la BBC assenyala com una de les tendències importants per a 2008 el creixement i la popularització de programes que permetin retallar la distància entre el treball digital online i offline. Programes com els Google Gears, Adobe Air i Microsoft Silverlight permetran treballar sense connexió com si estéssim connectats, en una prova més de què, la informàtica offline ja és l’excepció.

En definitiva, serà l’any en què Google desembarca al món de la telefonia mòbil amb el seu sistema operatiu Android. L’any en què ens arribarà l’iPhone, així que fins i tot la cosa tindrà una important component trendie i fashion.

Segons el portal Technology Pundits, quan mirem enrera, recordarem l’any 2008 com l’any en què es va produir un canvi de paradigma en la qüestió de la mobilitat. De fet, cada cop més, deixarem de pensar en una internet mòbil i la veurem com a una internet ubiqua, a la què accedirem amb nous dispositius, més enllà de l’ordinador de sobretaula o del portàtil o del mateix ordinador. La xarxa com a protagonista i el dispositiu com a cosa optativa, minvant, diversa. Fer futurisme sense complexes és alhora fàcil i impossible, però el cert és que la idea que em ve al cap, cada cop més, és la de la progressiva prescindibilitat de l’aparell i l’omnipresència, la ubiqüitat de la xarxa i de la informació. L’horitzó, per cert, no pot evitar dibuixar-se’m amb traços manga.

—-

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 14 de Gener de 2008. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Publicat al Diario de Ibiza, el 8 d’agost de 2006
Una de les coses que primer m’han cridat l’atenció aquest estiu, passejant-me per Vila o per Santa Eulària, ha set l’aparició d’una quantitat considerable de cartells anunciant connexió a Internet inalàmbrica (wifi) per als clients dels determinats bars i cafeteries. A aqueixos bars, alguns clients hi porten els seus ordinadors portàtils i es connecten a Internet, des de qualsevol taula, ràpidament, sense les incomoditats o els preus (a Eivissa, tradicionalment abusius) dels cibercafès que ja fa un parell d’anyets que havien anat obrint per tota l’illa, adreçant-se sobretot al turista.

Ara comencen a proliferar les cafeteries amb wifi. El cost per a l’establiment és ben petit i, a canvi, segur que més d’un client cada dia tria aquest bar i no un altre, per a poder-hi llegir correu electrònic, el diari o fer-hi qualsevol altra cosa. Avui mateix jo ho he fet així i la setmana que ve, només amb els meus esmorzars, ja hauran cobert el cost de la tarifa mensual. Sense més inversió en infrastructures, cables, endolls, obres, trastos, etc.

Aquest punt és interessant, més enllà de les qüestions d’interiorisme de les cafeteries: a un lloc com les Pitiüses, on tenim un dèficit infrastructural i de connectivitat molt important, que vagin apareixent formes de donar accés a Internet –ergo, al món- que no tenguin un cost paisatgístic ni d’esgotament ecològic hauria de ser prioritari. Un bon desplegament wifi ens estalviaria moltes antenes, aparells i, de retruc, alguns viatgets amunt i avall, d’aquests que col·lapsen les nostres carreteres i provoquen que alguns pensin que per descol•lapsar-les la única solució és abocar més quitrà damunt ses feixes.

No em sorprèn que la iniciativa de començar a posar punts d’accés inalàmbric a Internet hagi sorgit de bars o cafeteries, és a dir, de l’entorn de l’empresa privada, perquè mai hem tengut uns administradors gaire imaginatius. Però quan s’acabi la temporada, aquests bars i cafeteries potser tancaran, o potser desconnectaran el wifi, perquè no és responsabilitat seva fomentar la connectivitat ni la societat del coneixement a les Pitiüses.

Però sí que és responsabilitat d’aquests administradors nostres reconèixer-ho com a una bona idea, que necessita recolzament i continuïtat. L’aeroport, els ports, les escoles, les biblioteques o fins i tot alguna platja podrien ser objecte de projectes d’accés wifi lliure que no només servirien com a producte complementari per al turista, sinó que podrien ser un impuls molt important per a l’alfabetització digital i la capacitat de la gent de les Pitiüses per a créixer en la nostra pròpia societat de la informació i el coneixement.