Bloc de Joan Mayans

Apunts, reflexions i opinions sobre la societat digital i l'economia del coneixement
  • scissors

    Fa algunes setmanes vaig participar en una animada conversa sobre xarxes socials que s’editava i es publicava a la Revista Blanquerna, adreçada a la seva comunitat universitària. La conversa, amb el periodista/comunicòleg Josep Lluís Micó i el psicòleg Xavier Carbonell va ser entretinguda i miscel·lània. Repassant-la, me n’adono que a moltes de les preguntes ja fa molt temps que dono les mateixes respostes. No sé si és perquè no renovo les meves lectures/opinions o perquè aquestes respostes van consolidant-se i el medi “2.0” va consolidant la seva pròpia cultura, a tota velocitat… Sigui com sigui, aquí va la “conversa” en format editat (i SEO-friendly ) i en PDF ‘formal’ adjunt clicant sobre la imatge de la dreta.

    article blanquerna imatge bloc v300 Macedònia temàtica de xarxes socials

    Societat, política i cultura en xarxa. Conversa sobre xarxes socials a la Revista Blanquerna

    Societat, cultura, política… en xarxa
    Les plataformes online han viscut en els darrers anys un creixement exponencial, algunes han estat una moda passatgera però altres estan tenint un fort impacte social que fa pensar que han vingut per quedar-se. És el cas de Facebook, la xarxa social amb més de 500 milions d’usuaris que permet entre d’altres funcionalitats compartir amb amics informació personal, comentaris, material audiovisual, les vint-i-quatre hores al dia. Aquest fenomen ha obert el debat sobre si les xarxes socials han transformat de forma radical les relacions socials i com afecta aquest canvi en els diferents entorns de les persones.

    Des de diferents perspectives en parlen Joan Mayans, investigador i president de l’Observatori de la Cibersocietat; el Dr. Josep Lluís Micó, periodista, professor i coordinador del grup de recerca Digilab-Laboratori de Comunicació Digital de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL; i el Dr. Xavier Carbonell, psicòleg, professor i responsable del Grup de Recerca en Conductes Desadaptatives de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL.

    Josep Lluís Micó: Pràcticament hi ha unanimitat a l’hora d’afirmar que les xarxes socials no són una moda. En el passat, semblava que altres programaris o aplicacions anaven a canviar-nos la vida, per exemple Second Life, però realment no va ser així. En canvi, el cas de xarxes com Facebook o Twitter és molt diferent, oi? Per què?

    Xavier Carbonell: Jo diria que, en principi són una moda, el que passa amb les modes és que algunes es queden i altres que arriben amb molta força -com Second Life- no són útils i desapareixen. Però sembla que les xarxes socials sí que serveixen, ara tindran un boom, seguiran pujant, després baixaran però s’estabilitzaran possiblement amb una taxa de penetració força elevada.

    Joan Mayans: Les xarxes socials com a tal no són una moda, però sí que hi ha molts aplicatius dels que ara conformen l’escenari de l’entorn 2.0 que cauran. Tot i que Facebook té pocs números d’acabar caient, d’aquí cinc anys no serà el que coneixem ara. Facebook és un fenomen que està aquí per quedar-se ja que constitueix un canvi radical en les pautes de relació amb els altres.

    JLM: Quan hi ha una novetat d’aquesta magnitud, les dues reaccions més habituals són, per una banda, el rebuig frontal, perquè desperta recels o fa por, i per l’altra, l’entusiasme, el seguiment incondicional, el proselitisme. Creieu que el fet que hagin estat els joves els primers a adoptar les xarxes socials influeix en el tipus de relacions que tenen també els adults? És a dir, estan canviant les relacions per la influència dels joves als grans i no a la inversa, com històricament era habitual, dels grans als joves?

    JM: Hi ha una pregunta que probablement en Xavier, com a psicòleg, podrà explicar millor i il·lustra aquesta qüestió: si la societat en general s’està juvenilitzant o no. Personalment crec que l’adopció de noves tecnologies quasi sempre ha vingut donada per la joventut i potser sí que ho vincularia amb uns corrents més antropològics o sociològics del món contemporani on els adults cada vegada fem més de joves i els joves fan cada vegada més d’adults. No sé què és causa o conseqüència de què però aquest canvi no ve provocat només per les TIC o les xarxes socials. Crec que les xarxes socials són més producte d’aquesta pauta de comportament contemporània occidental que no el contrari.

    XC: Per definició les revolucions les porten els joves. Per exemple, en el món de la música, el rock’n roll el van portar els joves, una nova forma d’entendre la música. El que potser està passant és que el rock’n roll durant molts anys el va seguir escoltant gent jove, i la gent jove que es feia gran. Però les persones que ja tenien 50 anys quan va néixer el rock’n roll no el van adoptar.

    JLM: En tot cas, tots dos heu coincidit a dir que les xarxes van néixer com una moda, tot i que, tenint en compte la dimensió que han adquirit en el present, ja no ho són. També heu comentat que estan alterant, modificant o aportant noves dimensions a les relacions socials. Les desnaturalitzen perquè perdem contacte físic o les enforteixen perquè ajuden a matisar o enriquir aquest contacte? És només una qüestió retòrica, formal, d’un entorn nou que té les seves normes o això de debò influeix en les relacions directes?

    JM: El registre comunicatiu propi que es dóna en els mitjans electrònics és important, és substantiu. No és qüestió de si som més hipòcrites online o si hi ha una contradicció entre les formes que utilitzem quan ens trobem cara a cara i les que utilitzem quan fem servir un canal digital. De fet, al llibre Género Chat vaig estar estudiant com el registre mateix de la comunicació en un entorn purament textual construïa realment el format de la relació. L’espai de relació, que abans era un canal de xat però que igual podia ser el mur de Facebook o un correu electrònic, crea les seves pròpies normes i registres comunicatius. La relació que construïm a la xarxa té un registre propi diferent de quan ens veiem cara a cara, però també són diferents els nostres registres quan ens veiem cara a cara en funció d’on ens trobem; en un dinar familiar o si ens trobem en un pub per veure un partit de futbol, els codis també serien diferents.

    JLM: Però són permeables?

    JM: Per a mi són completament permeables, compatibles i es reforcen mútuament. No hi ha una relació on un registre o un canal desvirtuï l’altre. Estic segur que el meu entorn social és més ric gràcies a què tinc unes eines o uns espais de comunicació i de relació social que fa 20 anys no tenia.

    XC: Sí, jo crec que és molt encertat el que dius: el mitjà és el missatge. El telèfon en el seu moment, ja no parlo del mòbil sinó del fixe, ja va representar un canvi, la pròpia escriptura ja va representar un canvi. Abans el canal de comunicació era oral, per tant tots aquests nous canals el que fan és afegir noves possibilitats però res més, és un canvi que forma part del procés evolutiu. Quan parlem d’aquests temes penso molt en Darwin perquè dels canvis que es produeixen només es mantenen els que són adaptatius i això provoca un canvi en l’individu i un canvi en la relació amb l’ambient. Doncs passa el mateix amb les xarxes, potser tu ara tens més relacions diferents de les que tenies abans, potser ara et relaciones més amb la gent que té Facebook i has deixat de relacionar-te amb una gent que ja no està en la teva onda, en la teva connexió…

    JM: Però ara ja estem parlant de gent completament perifèrica, els que no tenen cap manera de comunicar-se digitalment.

    JLM: Això és interessantíssim. Els vincles que teníem amb algunes persones amb les quals ens relacionàvem s’han afeblit perquè elles no estan connectades?

    JM: T’ho poso a l’inrevés. Els vincles que podien quedar afeblits pel fet de no estar formant part de la xarxa social més immediata, disposen a través de les xarxes socials de noves formes i motivacions per tal de formar-ne part. Per exemple, la meva mare –que viu a 800 kilòmetres- es posa un portàtil a casa i intenta aprendre’n el dia que veu que si no es connecta no pot veure les fotografies de la seva néta, perquè això d’enviar una fotografia per correu postal s’ha acabat. Per tant, aquesta gent que es podia quedar al marge, troba amb aquests possibles vincles afeblits una motivació per utilitzar-ho i com que és efectiu ho utilitzen. La corba de dificultat i utilitat està completament descompensada. Fa molts anys, en una presentació, recordo que el director de LocalRet ens deia que l’aplicatiu que ha fet penetrar més internet en la franja d’edat de 50 anys amunt és Caprabo online.

    JLM: En qualsevol cas, la teva mare té un avantatge, i és que tu ets el seu fill. Si en lloc de ser qui ets i de dedicar-te al que et dediques, tinguessis una altra feina i un domini inferior de les eines tecnològiques, potser ella no s’hi veuria tan capaç.

    JM: Però jo sóc investigador d’aquest àmbit. Cap dels meus arguments més acadèmics sobre noves tecnologies van tenir cap efecte en ella. No és una qüestió de ser un usuari molt avançat, sinó de tenir una pauta de comportament d’allò més fàcil, agafar unes fotografies i penjar-les. No cal ser un expert. De fet, els arguments més efectius, són els menys experts.

    JLM: Sigui com sigui, ens queda molt per recórrer. El Parlament de Finlàndia ha declarat que internet és un dret fonamental perquè el 95% de la població està familiaritzada amb aquesta plataforma. A Catalunya, o a Espanya en conjunt, amb prou feines arribem al 50%. Què us sembla si passem de les relacions socials a àmbits en què les xarxes socials tinguin altres aplicacions i utilitats, com l’escola, l’empresa o la política?

    XC: Amb la crisi la gent que s’ha quedat sense feina fa servir ja no el Facebook sinó altres xarxes més professionals per donar-se conèixer, buscar relacions. És un canvi que neix d’una d’una necessitat, en aquest cas trobar feina. Tu parlaves de la relació entre aprenentatge i efectivitat, no? Si un nou aprenentatge resulta efectiu es farà servir a l’escola, a l’empresa, a tot arreu. Potser a l’escola és més fàcil perquè ja hi ha un canal, les noves tecnologies que estan al servei del mestre per compartir coneixement. El que encara falta és el procés que podria aportar aquestes xarxes. No és el docent qui imparteix coneixement amb un power point o que penja un document de treball sinó que entre tots generem coneixement a través d’un instrument que es diu xarxa social i aquesta realitat trigarà més temps a arribar però possiblement els joves mestres aniran incorporant aquestes idees. La transmissió de coneixement ja no és unívoca, d’un sol canal sinó que es genera d’una manera diferent.

    JLM: Sense que això comporti cap risc perquè s’esvaeixi el principi d’autoritat del professor sobre l’estudiant, oi? Perquè si tendim a aquesta simetria absoluta, ens passem de moderns i d’oberts i acabem en l’extrem oposat, en què tan vàlid és el que diu l’últim dels alumnes com el docent expert en la matèria. Creieu que aquest perill és més teòric que real?

    JM: A nivell d’escola, d’educació o d’aprenentatge el que dic quasi sempre que em pregunten sobre la qüestió de canvis de rol és que el professor ha de fer de professor i l’alumne ha de fer d’alumne, independentment que l’alumne tingui unes competències tècniques, que en algun cas en concret poden ser més evolucionades que les d’un mestre. El que hem de fer és solventar aquesta situació: el mestre s’ha de preparar per ensenyar en un entorn diferent. Una de les claus de la renovació, de que l’escola vagi al ritme necessari per poder seguir fent la seva feina en un món que ha canviat molt ràpidament a nivell tecnològic, és invertir en el reciclatge dels mestres perquè puguin ser competents en aquest àmbit. No pot ser que perquè un alumne sàpiga més de Facebook se li desmunti al mestre el principi bàsic de la generació d’aprenentatge.

    JLM: I tampoc pot ser que una metodologia construïda després d’anys d’esforç i pensament quedi anul·lada per una novetat d’aquesta mena.

    JM: El professorat s’ha de reciclar potser amb més urgència que en d’altres moments de canvi, i s’haurà de reciclar no només a nivell de continguts sinó també a nivell de coneixements tècnics i pràctics. I no és tan difícil reciclar-se en aquest aspecte concret quan un nen de 12 anys ho pot fer perfectament. El grau d’exigència que li pot suposar a un professor no és tan elevat. D’altra banda, tot i que el mestre ha de seguir fent de mestre i que s’ha de mantenir la jerarquia en la qual es recolza el mètode educatiu, hi ha tendències pedagògiques que diuen que l’alumne ha de participar activament, que les classes han de ser una mena d’obra col·lectiva on cadascú té el seu rol. El professor d’avui ha de fer de DJ ja no ha d’estar composant una música original i guardant el seu original en una caixa per portar-la a la següent classe, perquè els recursos estan a l’abast de tothom. No es pot explicar la Segona Guerra Mundial com una successió de fets, no té cap valor perquè aquesta informació està a tot arreu, en canvi, connectar uns fets amb uns altres per elaborar un discurs és un recurs, un procediment que no està a la Viquipèdia ni en una successió de dades.

    JLM: Sense renunciar a afegir-hi material de collita pròpia. El DJ només punxa, però també cal que hi hagi compositors i intèrprets.

    JM: És clar, però el copy-paste que fa un DJ el fa a base d’elaborar diferents peces per donar un sentit personal ubicat en un entorn en concret, en aquella classe en concret i en aquells alumnes en concret. Aquesta “localització” sempre és diferent i original.

    XC: El risc aquest sempre hi és. També hi havia el professor que es va sentir amenaçat per les fotocòpies perquè allò que anava a explicar a classe l’alumne ja ho portava fotocopiat. Les tecnologies haurien d’implicar un canvi en la manera d’entendre l’educació; no vol dir que un mestre deixi de fer de mestre però, com tu deies, ha de tenir un paper diferent.

    JLM: Us preguntava també per la política. En una època en què una pseudodisciplina com el màrqueting polític ha aconseguit tant de predicament, no us fa l’efecte que aquestes eines, sobretot després del bum posterior al triomf del Barak Obama als EUA, propicien que hi hagi més màrqueting que política?

    JM: Però és que fer política és fer màrqueting. Governar és una altra cosa perquè al capdavall fer una bona campanya electoral és una qüestió que s’acaba el dia que hi ha eleccions. La campanya és comunicació, és màrqueting i ha estat així des del temps d’Atenes i dels sofistes. Al cap i a la fi, la retòrica política atenenca també era un mitjà de comunicació.

    JLM: Us en poso un exemple. Un industrial fa molt bon màrqueting de la seva empresa, llavors li fan moltes comandes i quan les ha d’atendre, resulta que té la fàbrica buida, perquè realment no elabora res, només es dedica al màrqueting. Crec que hi ha una diferència notable.

    JM: El fet de fer de polític o la política com a retòrica és una qüestió de màrqueting i governar és una altra cosa. La dicotomia entre màrqueting polític i política per a mi no existeix. En canvi fer de polític i fer de governant sí que és molt diferent.

    JLM: Per a mi, són dos aspectes indissociables.

    XC: Abans em sorprenien les campanyes televisives dels EUA. Ara em sorprenen les campanyes que fan servir les xarxes socials. És aquest procés de vendre el producte de la millor manera, de la manera que es considera més convenient per aconseguir els objectius, amb televisió, amb retòrica, amb xarxes socials, com sigui sempre estarem intentant vendre aquest producte.

    JLM: Llavors coincidiu en la resignació absoluta davant dels missatges buits.

    JM: Crec que les xarxes socials, les TIC, tenen una influència molt gran a nivell de la política perquè democratitzen com a mínim l’accés o la transparència cap al governant. Avui en dia si un alcalde no té blog, per a mi és sospitós. Si no utilitza el canal més directe que podia tenir per parlar amb la ciutadania em sembla que o bé tecnològicament no és competent, per tant el fa un governant poc preparat, o bé es tracta d’una persona que vol ocultar alguna cosa, per tant el fa un governant poc de fiar.

    JLM: La conclusió, doncs, seria que és bo fer màrqueting polític a través d’aquestes eines precisament perquè permeten prescindir dels professionals del màrqueting. Si Barak Obama respon amb la seva Blackberry els correus electrònics que li arriben i els comentaris que li deixen al mur del Facebook, i alhora va tuitejant constament, queda anul·lat el paper de l’intermediari. És això el que esteu dient?

    JM: No del tot. Hi ha intermediaris prescindibles i n’hi ha d’imprescindibles. Dependrà del valor que aportin. Un periodista o un expert en estratègia comunicativa tenen un paper significatiu. Tant per explicar l’acció de govern com per reclamar transparència en aquesta acció, les tecnologies no tenen un equivalent a abans, són molt importants. Això no treu, però, que aquests intermediaris amb valor puguin conviure amb la font informativa directa.

    JLM: Abans dèiem que si un nen de 12 anys ho pot fer, com no ho ha de fer un mestre o un polític. Llavors, com ha de ser l’educació dels pares als fills en aquest àmbit?

    JM: Jo crec que el pare ha de fer de pare i no en pot defugir ni negligir pel fet que li faci mandra saber com funciona Facebook.

    XC: I si no en sap?

    JM: En 10 minuts saps com va. És com pensar que pel fet que un nen sàpiga fer servir el comandament de la televisió ha de fer la programació de la televisió. No té res a veure una cosa amb l’altra. Els pares no podem defugir de la responsabilitat que tenim pel fet que ens faci mandra, que no en sapiguem o perquè ens faci por una determinada tecnologia. Els pares hem d’ensenyar als fills a viure en aquest món, i aquest món que trobaran els nostres fills serà intensament tecnològic, més encara del que ho és avui dia. El fet de dir “busca’t la vida” o pitjor encara “això no es toca” és treure als teus fills una crossa o moltes de les coses amb les quals hauran de caminar per la vida. No hi ha millor manera de garantir que acabin trepitjant fang que no fent el que hem de fer, que és acompanyar-los en aquest aprenentatge. I si per fer-ho hem d’aprendre durant 10 minuts com funciona una plataforma determinada, només hi ha una resposta èticament responsable: posar-s’hi.

    XC: Els pares tenen aquesta responsabilitat i l’han tingut sempre, de manera que no poden renunciar-hi. El que passa és que a vegades demanem als pares que siguin perfectes, que siguin capaços d’aprendre les tecnologies que coneixen els seus fills i un pare pot tenir el dret que no li interessi algun d’aquests aplicatius. Tot i així, els pares ni podem dir als fills que s’apanyin sols davant l’ordinador ni tampoc prohibir-los l’accés. Cap de les dues postures ens portaran enlloc. Potser els fills ens ensenyen algunes coses i els pares hem de tenir la capacitat també per aprendre d’ells. No hem de ser el seus mestre en tot, no hem de tenir les claus de totes les possibles revolucions que passen en el món, que n’hi ha moltes. El món evoluciona contínuament i no podem tenir tanta responsabilitat com a pares com per conèixer tot i poder guiar els nostres fills en tot.

    JLM: Els pares tenen dret a no saber-ho tot, però també és cert que tenen por. Segons l’últim informe de l’Eurobaròmetre sobre aquest tema, els percentatges de casos de menors que havien denunciat assetjament a través d’internet o del mòbil, o que havien rebut material violent o pornogràfic, eren molt reduïts. La proporció més elevada era la dels nens que demanaven ajuda als pares perquè se’ls havia penjat la màquina o perquè tenien algun virus. Així de simple. Les addicions són un altre assumpte. En Xavier en sap més…

    XC: Nosaltres vàrem començar a estudiar el tema de les addiccions i hem anat evolucionant bastant. Primer ens vam preguntar si l’addicció a substàncies podria donar-se també a algunes tecnologies, concretament internet, de la mateixa manera que es pot ser addicte a una conducta, al joc, al sexe, al treball o a les compres. Després hem descobert que internet no és una addicció en si, només és el mitjà per a algunes addiccions, per exemple, enlloc d’anar a jugar al casino es juga a través d’internet.

    JLM: És a dir, internet és l’eina, la plataforma, però l’addicció és el joc.

    XC: També pot passar que una persona que podria tenir un trastorn sexual, a través d’internet troba els recursos que d’una altra manera li hauria estat molt difícil d’aconseguir (fotografies, contactes, etc). També hi ha gent que passa molt de temps consultant pàgines de viatges, d’animals o de qualsevol altra cosa: ho podem atribuir a una addicció? Més que una addicció és una pèrdua de temps; i què passa si aquesta pèrdua de temps es produeix a la feina? Pot ocasionar problemes però no seria una addicció. Creiem que només és possible pensar que hi ha una addicció quan una persona es construeix una identitat nova, quan estableix una relació d’anonimat i utilitza internet per alterar el seu estat de consciència, com l’efecte que es pretén aconseguir amb les drogues. Però hi ha fronteres que són difícils de distingir. Els meus alumnes expliquen que van passar una etapa “enganxats al messenger”. Què vol dir? Doncs que com a fruit de la seva etapa evolutiva de l’adolescència van “perdre el temps” amb el messenger. No és que siguin addictes a internet ni addictes al messenger. L’adolescència ha passat i ja està. Però quan una persona xateja amb desconeguts i es fa passar per una altra podria esdevenir una addicció? Podria, però només és un condicionant.

    JM: Estic tan content de sentir a un psicòleg dir això! Perquè porto 15 anys discutint-me amb psicòlegs precisament perquè crec que durant molts anys s’ha patologitzat un comportament que no era patològic. I això passava sobretot per una qüestió de distància, de mandra, de por, d’incomprensió, per entendre realment com funcionaven unes dinàmiques socials que eren noves.

    JLM: Dels pocs estudis empírics que hi ha centrats en les xarxes socials, en destaca un, de la Universitat de Harrisburg, a Pensilvania, on van tenir una setmana un grup de 800 alumnes, professors i personal d’administració i serveis sense poder-se connectar. Hi van detectar alguns casos d’estrès, i, a mi, em van cridar l’atenció les conclusions de la recerca perquè, quan les vaig llegir fredament, vaig pensar que jo podria ser un d’ells: obligar algú a passar més d’una setmana desconnectat em sembla cruel.

  • scissors

    cylon 1 Resistance is futile!En plena nit electoral, s’emetia un REDES sobre l’evolució tecnològica de l’ésser humà. Cerebros y máquinas conectados, es titulava. Sobre posthumanisme, ciborgs i hibridació tecnohumana. L’Eduard Punset entrevistava el Kevin Warwick i la Cristina Sáez, la periodista que guionava el programa, em va demanar alguna observació sobre el tema.

    Vaig recuperar algunes anotacions de fa més de deu anys, especialment del meu “Sota un silenci amb mil orelles”, on vaig desenvolupar-hi el tema amb més detall. No era casual la cita amb la que vaig triar obrir el llibre:

    Resistance is futile
    Resistance is futile
    Resistance is futile

    La següent frase, en l’aforisme tradicional Borg, deia “You will be assimilated”. Potser hauríem de canviar-la per “You have been already assimilated”. A continuació va el vídeo. Després, la conversa editada amb la Cristina.

    Context i Pregunta:
    Fins ara, quan hem intentat definir què és l’ésser humà, què el diferencia dels altres animals, hem dit que som els únics capaços de llenguatge simbòlic i pensament complex, d’enraonar, de fer art, música… capacitats que el nostre cervell va aprendre amb el pas de l’evolució. Ara bé, aquestes capacitats també tenien unes limitacions. Però i si la tecnologia les superés?

    Per exemple, Kevin Warwick, que és l’entrevistat del Punset, diu que ens podrem instal·lar un xip al cervell que farà que puguem transmetre els nostres pensaments a l’altre sense necessitat de paraules. S’evitaran malentesos, podrem explicar-li als altres quin gust té la sopa de la mare amb total precisió, etc.. Això sí, serà una societat silenciosa. I com això, Warwick planteja xips per augmentar la memòria i la nostra capacitat d’aprenentatge, proposa connectar els nostres cervells a la xarxa, poder-nos descarregar directament a les neurones un idioma o la Wikipèdia sencera…

    Això potser és futurista, però sí que és cert que cada vegada hi ha més ciborgs, persones amb implants per millorar deficiències, com ara els cecs, o els sords. Amb la introducció de la tecnologia al cos humà, cal revisar el concepte d’ésser humà? Seguirem sent humans de la mateixa manera? Com ho veus?

    I la meva resposta:
    El que diferencia els éssers humans dels animals no és necessàriament el pensament complex o la capacitat d’enraonar. És la cultura. Cultura, entesa com a diferència/oposició de la Natura. El natural, en l’esser humà, és ser antinatural. Cultural. Desprendre’ns de la nostra “pell natural” és el que ens fa més humans. Cultura és artifici, elaboració, construcció de coses noves amb instruments. La cultura humana –instruments, tecnologia, llenguatge, religió- és la nostra navalla suïssa amb la que enfrontar-nos al món, treure’n sentit i controlar-lo.

    cylon 2 300x197 Resistance is futile!No hi ha res més humà que la tecnologia. Per això em fa gràcia que diguem que la tecnologia ens deshumanitza. No hi ha forma més humana que el ciborg, que l’híbrid. Però portem moltíssim temps sent cíborgs. No només per corregir deficiències anatòmiques, sinó per ampliar la nostra capacitat de processament. De memòria. D’anàlisi. La tecnologia digital no és més que una altra “vuelta de tuerca” en aquest camí. Una acceleració del mateix, si vols. Internet, quan ni existia, quan els pioners se la inventaven, va ser definida com un instrument per a “l’ampliació de l’intel·lecte humà” (Douglas Engelbart). Internet, des del principi, era una passa més cap a la nostra ciborgització. Una de brutalment important, perquè començava a ajudar-nos a imaginar la connexió entre els nostres intel·lectes, la construcció d’una autèntica intel·ligència col·lectiva com la que caracteritza als Borgs o als Cylons de la ciència ficció. I no és estrany que fos així, perquè la importància de la ciència ficció com a influència cultural i inspiració innovadora va ser molt forta a aquells Estats Units que van imaginar i construir les primeres bastides del ciberespai on ara vivim, de la cibersocietat que ara fem.

    Que després utilitzem Internet per jugar a Farmville no és més que una altra de les constants de l’ésser humà: creem tecnologies fabuloses només per passar l’estona. Segurament, un idioma nou no serà el primer que la gent es descarregui al cervell, tampoc. Sembrarem tomàquets virtuals per via neural!

    Fins i tot la mateixa passió i fe quasi religiosa en els poders de la tecnologia tampoc són nous ni producte de la revolució digital. Sí que és cert que la ciència ficció i, especialment, el gènere ciberpunk ha especulat abundantment sobre la figura del cíborg. És una figura creativa, provocadora, inquietant… I ho és perquè ens és massa familiar i, alhora, desconcertant. Tots som ciborgs i ho som cada cop més. No considero que ens hagi de fer por, entre d’altres raons, perquè portem tota la vida –tota la nostra evolució- sent ciborgs, hibridant el nostre pensament amb tecnologia, vivint instrumentalment, relacionant-nos amb la natura a través d’interfícies cada cop més complexes.

    Res del que –em cites que- diu Warwick és especialment nou. S’ha fet servir en dotzenes de pel·lícules i és relativament semblant al que ja estem fent amb les tecnologies digitals. Xips per augmentar la memòria? Descarregar-nos idiomes? La wikipedia? Ja ho fem! Només que en comptes de fer-ho al cervell, ens ho descarreguem en dispositius exògens, tot i que cada cop més propers: primer a la taula de l’escriptori; després a la motxilla; ara a la butxaca… De moment. Cervells connectats a la xarxa? No és això, Internet? .

  • scissors
    2010 10 02 el pais El salto a lo digital es imparable Tecnologització imparable?

    Reportaje El Pais (octubre 2010): El salto a lo digital es imparable

    Arran de la publicació dels resultats de la “Encuesta sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de la Información y Comunicación en los Hogares” publicada pel Instituto Nacional de Estadística (INE) a primers d’octubre, El Pais va fer-ne un reportatge titulat El salto a lo digital es imparable.

    Vaig fer d’opinòleg per a l’article en qüestió. El reportatge pot veure’s clicant la imatge adjunta i les opinions que vaig muntar aleshores són l’articlet miscel·lani que pot llegir-se a continuació en diversos blocs, amb temes cibersocials més o menys recurrents com l’onada de la tecnologització; els seus perills i riscos; el paper que hi juguen les xarxes socials i la cosa aquesta dels “nadius digitals”.
    .

    1. Causas de la “tecnologización”? En qué momento estamos y hacia donde vamos?

    La popularización de internet es un hecho. Las máquinas están presentes en nuestras casas, oficinas, incluso en nuestros bolsillos. Las máquinas conllevan aplicaciones y usos. El éxito de su popularización está en esto último. En los usos. En cómo y porqué usamos.

    En los últimos veinte años, ha habido diversas aplicaciones y usos que han llevado cada vez más gente hacia el otro lado de la línea. Primero fueron usos más tecnológicos. Luego comerciales. Luego informativos. En gran parte de ellos, se vincularon a dinámicas laborales. En otra parte, a nuestra dimensión ciudadana. Pero en todo momento, la clave ha sido lúdico y social. Internet siempre ha sido un entorno rabiosamente social, público, donde encontrar y conectar con gente. Con cualquier fin.

    Si algo nos enseña la propagación imparable de Internet, es que no hay nada tan motivador como lo que es divertido. Para mí, la web siempre ha sido 2.0. Siempre ha sido una red social. Expandiéndose como una mancha de aceite, su perímetro ha ido creciendo hasta cubrir la práctica totalidad de la sociedad. Hace quince años era los chats, los que llevaban a la gente a dejar atrás el miedo y las excusas, para lanzarse a comprar máquinas, instalar software y pagar Internet. En los últimos años, el fenómeno tractor son las llamadas ‘redes sociales’ y la web 2.0. Facebook ha hecho más por estrechar y pavimentar la brecha digital que todas las campañas gubernamentales juntas. Facebook es más divertido.

    La clave de la expansión de Internet es que sea útil. Que sea necesario. Y que sea divertido.

    ¿El siguiente paso? Los bolsillos. Cuando toda la potencia lúdica y social de Internet sea realmente operable desde nuestros dispositivos de bolsillo (aquello a lo que antes le llamábamos teléfono móvil), daremos otro salto evolutivo.

    2. Peligros? Riesgos?

    Nada nuevo bajo el sol. Se lleva invocando a los mismo peligros desde hace mucho tiempo. La amenaza a la privacidad. Las posibilidades de fraude. La utilización de nuestras pautas de comportamiento sociales (nuestros paseos por la calle pública de la World wide web) con finalidades comerciales…

    Sin embargo, estos peligros que siempre se subrayan no son más que la consecuencia de la evolución lógica del aumento del volumen y de lo diversidad de perfiles conectados. Es decir: nunca hubo peligro de que los niños fuesen ‘agredidos’ por Internet mientras no había niños en Internet. El fraude hacia alguien crédulo es tan posible a pie de escalera como en un correo electrónico. Sólo cambian la escala y el alcance de las campañas. Pero cada vez que el universo de usuarios de Internet se acerca más al universo de todos los ciudadanos, más se parecen las virtudes y defectos de uno y otro. ¿Cómo va a ser diferente, si somos los mismos? Internet no es ni más ni menos moral, peligrosa, obscena o divertida de lo que somos sus usuarios.

    Sin embargo, sí hay, para mí, un peligro latente y menos

    3. En comparación con el entorno? Fenómeno redes sociales?

    Estos indicadores hablan de cómo somos. Si somos de los primeros usuarios mundiales de determinados programas de mensajería instantánea, Facebook o Twister, la lectura es que ése es nuestro interés, nuestra vocación y nuestra motivación. Probablemente sería deseable que fuéramos unos usuarios más intensivos de la prensa internacional online, o de universidades en línea, o de teletrabajo, o eAdministración. Pero no somos así. Internet retrata lo mejor y lo peor de sus usuarios y sociedades. Si somos punteros en usos sociales de Internet, y no lo somos en los trámites necesarios para abrir una empresa online, será porque eso es lo que hemos sabido y querido ser/hacer.

    4. Nativos digitales? Opinión? Cómo ocurre? Necesarios?

    Tan necesario es que usen un ordenador a los cinco años como lo era hace cincuenta que aprendieran a usar un libro, un papel, un lápiz o una tiza. O incluso más. Los ordenadores, la conexión a Internet, son una parte de nuestro presente. Del que hemos vivido los adultos. Pero para los niños, esa parte es innegociable, imprescindible. Para ellos, la formación para ser un usuario inteligente, con criterio y con capacidad para aprovechar lo que ofrece la sociedad de la información, es crucial. Que sean nativos digitales no quiere decir que ya lo sepan todo de cómo usar un ordenador o una conexión a Internet. Al contrario. Necesitan una guía, una formación, una orientación para entender y sacar partido de esta ágora de información y personas. El ciberespacio es un espacio donde van a desarrollar su vida. La cibersociedad, la sociedad híbrida donde tecnología digital y relaciones sociales se entrecruzan para formar un sólo todo, es la única que van a conocer. En mi opinión, deberían usar ordenadores ya en las guarderías!

  • scissors
    April 15th, 2010JoanAntropologia/-es, entrevistes

    Fa uns dies, el programa La Malla que lidera la Cristina Sáez, emetia un reportatge sobre la “Generació Y”, amb l’excusa del llançamet de la Revista Equis. Per quina raó varen contactar amb mi per a què en parlés, és un misteri. Després de veure el reportatge, encara ho entenc més. Abans d’inscrustar el vídeo, dues conclusions: no tornar a deixar que em gravin al Monty Cafè (excel·lent per a moltes altres coses) i repetir-me mentalment, abans de dir cada paraula, “vocalitza, vocalitza, vocalitzaaaaaa”… icon smile Parlant de la Generació Y... si és que tal cosa existeix...

  • scissors
    November 5th, 2009JoanAntropologia/-es, Apunts, autors/idees

    “Je n’ai jamais pu découvrir s’il était un vrai chaman. Mais je crois qu’il était un chaman: je ne l’ai jamais vu rire une seule fois.”

    Des que vaig llegir-li a Lévi-Strauss la seva interpretació del mite de Quesalid, mai més he aconseguit deixar de veure-la com la metàfora perfecte que explica la gènesi de la mirada antropològica. Un dia com aquest és una bona excusa per recuperar-ne la història.

    levi Claude Lévi Strauss, o la mirada estranyada, trista i tropical, del xaman que no sabia riure

    Claude Lévi-Strauss, al Brasil, als anys 30

    Qui era Quesalid? Tal i com ho recordo (i espero que les inexactituds no siguin excessives), en Quesalid era una persona amb mirada curiosa i escèptica. No es creia als xamans del seu grup. No confiava en els seus encanteris i prestidigitacions. En els seus trànsits i curacions miraculoses. Sospitava que hi havia alguna cosa més. Que hi havia truc. I així era. Els xamans feien trucs i es provocaven artificialment els “viatges”. I ell se n’adonà.

    Per això, va marxar a córrer món. O potser el van fer fora, per incrèdul i problemàtic. Les dues explicacions són vàlides. Va córrer món i va conèixer altres xamans, altres malalts i altres audiències. En va conèixer els trucs. Va aprendre a veure’ls ràpidament i a distingir-ne els bons i els dolents, els que aconseguien complir la seva funció davant dels seus grups i els que no. Un bon xaman necessitava bons trucs. Si tenia bons trucs, aconseguiria ser versemblant. Si era versemblant, era cregut. I si era cregut i reconegut, podia, realment, curar.

    Així que va començar a practicar. Li resultava evident que ho feia millor que alguns altres. Que se’l creien més. Que tenia millors trucs i els escenificava de forma més convincent. Tots dos sistemes –els més versemblants i els que ho són menys- són equivocats, falsos, però també se li fa evident que un sistema és molt més efectiu que l’altre. Així doncs, ràpidament, el seu aprenentatge el permet convertir-se en un xaman respectat i popular.

    Quesalid, l’individú incrèdul i cínic es convertia en practicant, en xaman. El domini de la tècnica i dels trucs el permetien fer-ho bé. Aconseguia generar prou versemblança i consens. I curava als seus pacients. Quesalid, escrivia Lévi-Strauss, “no se convirtió en un gran hechicero porque curara a sus enfermos; sino que sanaba a sus enfermos porque se había convertido en un gran hechicero” (Antropología Estructural, p. 207).

    Al final de la història, ja no podem saber què pensava Quesalid de sí mateix. Si es considerava un autèntic xaman o un impostor. Si es creia el seu discurs o només hi buscava la glòria, a base de la posada en pràctica d’una metodologia. El fet que no rigués mai, però, fa pensar que mai va deixar de veure-li els trucs, a les seves actuacions, però que, malgrat això, creia fermament en la seva eficàcia.

    Personalment, sempre he llegit el mite de Quesalid com una metàfora que parla de la peculiar mirada de l’antropologia. Una mirada estranyada i curiosa, que, com la de Quesalid, no s’atura fins que no li descobreix el truc a les coses. Als sistemes socials. Als comportaments grupals. A aquesta crazy little thing called culture. La mirada que trenca l’encantament de les coses. La que en revela el funcionament simbòlic. I no obstant, una mirada creient i fervent. Una mirada que, de tant mirar, desgasta no només allò que mira sinó també els ulls amb què mira, que s’obliden d’un mateix i de les pròpies conviccions i judicis previs. Al final de la seva història, Quesalid ja no pot ni sap jutjar als xamans. Al final de la seva formació, els autèntics antropòlegs tampoc ja no són capaços d’establir judicis senzills i sumaris.

    Un dia, al llarg del seu trajecte, empès per la curiositat, Quesalid va mirar rera la cortina i va veure els fils que movien els personatges del teatre de titelles que és la vida social. I mai va poder deixar de veure’ls. Per això, primer, va deixar de creure. Després, la incredulitat el van fer començar a practicar. A continuació, va oblidar el seu propi prejudici i va deixar de qüestionar-se si creure o no. I, finalment, va deixar de riure. Perquè estava condemnat a veure, per sempre més, totes les coses, al mateix temps, des de davant i des de darrera de la cortina, confonent fils i titelles.

    Aquesta és la mirada de Quesalid. Aquesta, he pensat sempre, era la mirada de Claude Lévi-Strauss. In memoriam.

  • scissors
    October 16th, 2009JoanAntropologia/-es, empresa, innovació, web 2.0

    Fa uns mesos, n’Antoni Garrell em va fer una d’aquelles ofertes que un no pot refusar. Participar del cicle de conferències que l’Escola Superior de Disseny està realitzant, per commemorar els seus 20 anys, era llaminer. El tema? “Del que tu sàpigues, Joan”, em van dir.

    La temptació de reciclar alguna de les xerrades que tenia més fresques, era gran. No obstant, la disciplina del disseny i els dissenyadors són un d’aquells col·lectius per als que he desenvolupat un gran respecte i una especial esperança al llarg dels darrers anys de recorregut professional. Per diverses raons. D’una banda, perquè crec fermament que tant la seva metodologia de treball com la seva ubicació dins la cadena de producció empresarial, a mig camí entre les disciplines tècniques i les socials, fomentant un tipus de pensament lateral, out-of-the-box, és especialment fèrtil. A tot arreu i, de manera encara més específica, als projectes digitals.

    D’una altra banda, perquè trobo que existeix una forta connexió entre l’etnografia i el disseny. Ambdues són metodologies que solen quedar ubicades dins un nínxol d’especialització molt concret. L’etnografia, al terreny de la recerca acadèmica o pseudoacadèmica. El disseny, a actuar a un nivell superficial, al final del procés productiu. I no obstant, ambdues metodologies, integrades des del principi d’aquest procés i imbricades dins tot ell, són clau per intentar introduir elements d’innovació, pertinença, connexió amb els públics/usuaris/clients. Etnografia i disseny, plegades, permeten canalitzar eficaçment la creativitat dels mateixos usuaris, afavorint dinàmiques reals d’innovació oberta, a.k.a., open innovation.

    En aquest sentit, em va alegrar i em va refermar, constatar que l’etnografia forma part del currículum formatiu dels dissenyadors en, com a mínim, tres assignatures. No estaria de més que l’antropologia, amb el seu nou i flamant grau, també s’adonés d’aquesta connexió i introduís continguts d’aplicació pràctica i formació en metodologies creatives i de disseny.

    Un altre dels aspectes que em va sorprendre positivament és que, als darrers mesos, a l’escola els hagin trucat diverses empreses per demanar-los si fèien “design thinking”. En paraules d’un dels professors, “és com si truquessin a un forn de pa i els demanessin si fan bread thinking. És clar que en fem!”. Deu ser que algunes empreses estan aplicant el que intentem explicar-los des d’ACC1Ó als tallers d’innovació oberta o dins del marc d’interACC1Ó

    De manera que, amb totes aquestes motivacions i a risc de pecar de naïf, intranscendent, vaig mirar de preparar i endreçar alguns dels temes específics per a un col·lectiu d’alumnes i professors de disseny.

    La xerrada tenia tres blocs diferents. Al primer, em venia de gust fer un recorregut per les interfícies gràfiques d’usuari, com a un dels elements centrals on el disseny –per a entorns digitals- es fa més cabdal. Així, passava des del mouse de Douglas Engelbart i la seva metodologia basada en observar les pautes de joc i aprenentatge dels nens (etnografia) a les interfícies dels primers PCs, per arribar a passejar-me per escriptoris en 3D, interfícies a la cloud (computing), interfícies mòbils i, finalment, interfícies d’immersió total.

    A continuació buscava ubicar la pràctica dels dissenyadors a la intersecció entre coneixements tècnics i (socio)antropològics. He parlat moltes vegades d’aquesta falsa oposició, basada normalment en la ignorància, entre una perspectiva sociocèntrica i la necessària competència tècnica, a l’hora d’afrontar una recerca, un projecte o un producte. Crec fermament que les disciplines i els perfils més potents que han d’empènyer el teixit productiu de la societat del coneixement sorgeixen de les formacions híbrides, com la del dissenyador. De la necessitat d’aquesta mirada híbrida parlava en aquest segon bloc.

    En tercer lloc, volia mirar de perfilar i aterrar, dins un breu recorregut conceptual, el concepte de design thinking. Em vaig recolzar especialment en alguns articlets previs (aquí i aquí) i al post al que sempre acabo recorrent del Ramon Sangüesa sobre el tema.

    La presentació que vaig preparar per a la xerrada potser és de les menys autoexplicatives que he fet mai, però, un cop feta, el millor és compartir-la, no? Així doncs, a continuació, l’abstract de la xerrada i el document de la presentació…

    L’hegemonia de la interfície (o els reptes del disseny al món digital)

    Ja fa alguns anys que hem assumit que el ciberespai és un entorn creixentment important, en tots els àmbits de la vida social. La sociabilitat, la vida econòmica i laboral, l’activitat cultural, el debat polític, la recerca, la comunicació… totes les dimensions de la nostra vida social i individual s’han vist conquerides per la dimensió digital i intensament connectada que ha provocat la popularització d’Internet i les tecnologies de la informació i la comunicació.

    Aquesta (r)evolució multidimensional comporta un repte específic de primera magnitud per al disseny. La vida digital té lloc en espais artificials, on el disseny, la producció sintètica, tenen una importància com mai havien tingut en cap altre entorn d’interacció humana. Al ciberespai, tot ha de ser dissenyat, des del paisatge fins a les identitats de les persones o, fins i tot, les pautes d’interacció i comportament.

    Aquesta xerrada vol subratllar alguns d’aquests nous protagonismes, donar alguns conceptes i exemples i obrir un debat sobre fins a quin punt el disseny afronta un nou rol en aquesta societat intensament tecnificada, on la interfície s’ha convertit en hegemònica.

  • scissors

    Second Life es un fenómeno aparentemente en caída, pero ha sido -¿y sigue siendo?- uno de los mayores protagonistas de la Internet de los últimos años. En este breve artículo se reflexiona sobre algunas de sus singularidades y se proponen las raíces emocionales y experienciales como base de su éxito, más allá de sus efectivas campañas de márketing. El texto sirvió de prólogo al libro Second Life. Invéntense una vida digital y conviva con ella (Alfaomega, 2008).

    “Para proyectar una [evasión], lo primero es saber qué excluir”
    Italo Calvino, Tiempo Cero, p. 172

    Interrogantes iniciales

    ¿Quién no ha fantaseado más de una vez con llevar otra vida? ¿Quién no ha imaginado una evasión de su vida cotidiana y en disfrutar de una segunda oportunidad? ¿Quién no ha soñado en tener un nuevo comienzo, para hacer las cosas de otra manera? Esta premisa, tan sencilla y común, es uno de los argumentos más potentes y sugerentes de Second Life, uno de los grandes protagonistas de la Internet contemporánea y una de las joyas de la corona de la llamada web 2.0. Sin embargo, ¿hasta qué punto es posible vivir una segunda vida en Internet? ¿Cuánto hay de cierto y cuánto de márketing en una promesa como ésa? ¿En qué medida podemos considerar que la navegación y la interacción en un entorno gráfico sintético en tres dimensiones y compartido simultáneamente por miles de personas, es algo a lo que podríamos llamar vida?

    Probablemente, la respuesta a estas preguntas se sitúa en el terreno de lo opinable, de lo subjetivo. Según datos de febrero de 2008, Linden Labs, la propia empresa propietaria de Second Life hablaba de más de doce millones y medio de cuentas de usuario, de más medio millón de usuarios activos durante ese mes y de registros que se acercan a los 40.000 usuarios simultáneos de media en cualquier momento del día, de modo que los números avalan un fenómeno de dimensiones auténticamente masivas. Algunos usuarios abandonan Second Life a la semana de haberlo instalado y de haber puesto en marcha su cuenta, sin tiempo apenas de haber configurado su aspecto ni terminado el recorrido introductorio. Otros llevan meses inmersos y entusiasmados. Y aún otros han entendido esta nueva terra incognita virtual como un espacio de oportunidades promocionales y comerciales especialmente fértil y han instalado allí sus dependencias, en un acto que algunos consideran visionario y otros precipitado.

    Por ello, y dado que la respuesta a estas preguntas depende enormemente de la experiencia que cada usuario tiene –o aspira a tener- en/con Second Life, en estas páginas se ha querido ofrecer una guía práctica, que sirva a cada potencial habitante para recorrer su propio camino, con toda la información básica sobre cómo adentrarse en este mundo sintético.

    Referentes

    Antes de ello, sin embargo, cabe preguntarse cuáles son las claves de la popularidad de Second Life. Tal y como se expone en las páginas iniciales de este libro (1), Second Life se ubica dentro de una línea evolutiva de otros espacios sintéticos de similares características. Habitat o ActiveWorlds –con su variante hispanoparlante, MundoHispano- son dos de sus más conocidos antepasados. ActiveWorlds, de hecho, es la plasmación deliberada del modelo ideal de Metaverso imaginado por Neal Stephenson en su novela de 1992, Snow Crash. No obstante, el árbol genealógico de Second Life tiene otros referentes que han gozado de una mayor popularidad en la aún corta historia de Internet.

    Así, Second Life bebe directamente de los entornos multi-usuario, interactivos y que permitían ser creados colaborativamente que fueron los MOOs, una variante orientada a objetos de los llamados MUDs (Multi-User Dungeon o Multi-User Dimension, según gustos). La literatura periodística y científica sobre los MUDs y los MOOs es extensísima y ha constituido, probablemente, uno de los fenómenos más estudiados por las ciencias sociales en el terreno de lo cibersocial. Baste notar que en la entrada a LambdaMOO, el más célebre de los MOOs, se colgó un aviso especial para periodistas y etnógrafos, advirtiéndoles sobre el uso ético de la información que allí obtuvieran.

    Aquellos entornos eran textuales. Toda la interacción se producía mediante texto. Second Life, en cambio, entra por la vista. La espectacularidad de sus gráficos, de sus escenarios y de sus protagonistas, es un elemento crucial para entender su éxito. A ello contribuyen unos anchos de banda crecientes y una optimización técnica que permite que la experiencia de Second Life sea mucho más eficaz e inmersiva que en anteriores experiencias de entornos multiusuario tridimensionales.

    Eco mediático

    Sin embargo, estas características técnicas no son suficientes para explicar la popularidad de Second Life. Más importante que todo lo anterior es su inusitada y fantástica cobertura mediática. Semejante interés de los medios de comunicación, provocó un efecto de bola de nieve que retroalimentó el fenómeno. Embajadas, agencias de prensa, universidades, medios de comunicación, partidos políticos, ONGs y empresas de todo tipo de pelaje han comprado espacio para abrir su delegación en Second Life, llamados por esa creciente popularidad que ellos mismos han contribuido a alimentar y magnificar.

    No obstante, el elemento gráfico tiene otro efecto interesante: Internet no suele quedar bien en las fotos. Los medios de comunicación suelen tener dificultades para ilustrar gráficamente o audiovisualmente las noticias sobre Internet. Comparativamente, Second Life es muy fotogénico. Posiblemente esa sea una de las razones que se hallan en el origen de su popularidad mediática.

    Pero, ¿es todo marketing? ¿es todo eco mediático que se retroalimenta? Muy a menudo se han destacado las experiencias comerciales y promocionales en Second Life, su uso político y su aprovechamiento corporativo. Se ha hablado de la economía de Second Life y de los profesionales que ejercen allí. Sin embargo, ¿cómo es la interacción social en Second Life? ¿Qué hay de los miles de usuarios que lo habitan cada día y que no tienen un especial interés en sacarle un rédito económico o promocional? En este libro se encontrarán las claves para que cualquier persona pueda llegar a sus propias conclusiones.

    ¿Un terreno para la utopía?

    Internet ha sido imaginada en algunas ocasiones un espacio donde sería posible crear nuevos entornos que superaran las miserias de la vida “real”. Parecía que la economía, la política o incluso las relaciones personales, al digitalizarse, hubiesen de ser substancialmente diferentes y mejores. Second Life es quizá la mejor encarnación de esa visión inocente y apologética de Internet. Una nueva oportunidad. Un nuevo mundo. Una segunda vida. Una utopía. Oscar Wilde escribió en una ocasión que “el progreso no es más que la realización de las utopías” y si la tecnología es progreso y Second Life era una nueva encarnación de la tierra prometida, no cabe duda de que, potencialmente, estamos ante una de las materializaciones más sorprendentes que se hayan realizado y puesto en práctica jamás del modelo ideal de una Utopía.

    Posiblemente la idea de “utopía” sea una de las más fértiles, dúctiles y provocadoras de la historia del pensamiento occidental. Simplificando burdamente un argumento de Zygmunt Bauman, hay dos modelos de utopías. En primer lugar está la utopía de la época moderna, la original surgida a partir del texto de Thomas More y continuada en las obras visionarias de los socialistas utópicos. Muestra la idea clásica de una sociedad mejor, que debía servir como incentivo, como modelo, para los movimientos sociales. En segundo lugar, está la utopía de la época contemporánea, que en lugar de imaginar una meta para el futuro lo que hace es plantear un mundo alternativo, una evasión, una vía de escape del mundo actual. Hay una diferencia fundamental en los dos planteamientos y es una diferencia que puede aplicarse a las lecturas que hagamos y experiencias que tengamos en Second Life. Escribe Bauman que:

    “Una utopía es ante todo una imagen de otro universo, diferente del que se conoce por experiencia directa o por haber oído hablar de él. La utopía, además, prefigura un universo enteramente creado por la sabiduría y la devoción humana” (Z. Bauman, Tiempos Líquidos, p. 138)

    La definición sería perfectamente válida para Second Life. La imagen de otro universo, alternativo, y completamente sintético, generado por la sabiduría –y la tecnología- humana. La cuestión, sin embargo, es qué tipo de utopía puede representar Second Life. Por un lado, podría evolucionar y convertirse en un espacio para la creación de nuevos modelos y vínculos sociales, un entorno que se hibridará con el resto de los espacios sociales y ofrecerá nuevas posibilidades al conjunto de la sociedad. Por otro lado, puede convertirse en una simple evasión de la realidad material cotidiana, un entorno envolvente en el que olvidar un poco la primera vida, mientras se sorben pequeñas dosis liofilizadas de una segunda vida mediada por ordenador.

    También es posible que en la era de la información y en la llamada sociedad del conocimiento, las nuevas utopías de textura digital no sean ni lo uno ni lo otro, sino un simulacro postmoderno y postcontemporáneo, que ni plantea un mundo mejor ni un mundo al que evadirse porque, en realidad, las utopías digitales se hayan reciclado y convertido en partes intrínsecas de la misma realidad de la que pretendían partir o escapar los modelos anteriores de utopía. Es posible que Second Life aporte un poco de todas y cada una de estas ideas de utopía. Que encarne una idea de un futuro mejor organizado, que constituya una vía de escape de la cotidianidad y que, también, sea una sofisticada hiperrealidad, un simulacro de la vida misma, pero privatizada y controlable, más al estilo de Matrix que de los mundos distópicos de Huxley, Orwell o Bradbury.

    La mirada del usuario

    La clave estará en la perspectiva y las expectativas que deposite el usuario en Second Life. Porque, desde el punto de vista de la experiencia del usuario, una vez superadas las primeras barreras y obstáculos de configuración y aprendizaje, Second Life es algo más que un fenómeno de marketing o un producto del buzz mediático. Miles de personas lo experimentan cada día y, como rezaría el aforismo publicitario, no pueden estar equivocados.

    Los mimbres interaccionales de Second Life no son muy distintos a los de sus parientes más o menos cercanos y sólo-texto. En el capítulo 1 podremos leer que “los mundos virtuales representan una compleja amplificación de la imaginación digital”. Más que imaginación, nos adentramos en el terreno de la interacción, de la proyección y de la actuación. Actuación, en el sentido más teatral y performativo de la palabra, ya que no estamos ante un espacio donde la realidad sea simplemente imaginada.

    Se trata de una realidad real, materializada en una dimensión no-material, practicada y creada por la práctica, al modo de los espacios practicados definidos por Michel de Certeau. Certau decía que el espacio, la realidad, “ocurre como el efecto producido por las operaciones que lo orientan, lo sitúan, lo temporalizan y lo hacen funcionar” y que, “es como la palabra cuando es pronunciada”. Lo que esto significa es muy sencillo: son los usuarios de Second Life quienes aportan el ingrediente X. Son ellos quienes lo transforman de un entorno tridimensional sintético orientado a objetos en un espacio social. Consecuentemente, dejan de ser meros usuarios para convertirse en habitantes, pobladores, ciudadanos de Second Life.

    El estremecimiento

    Sea como sea, esto sigue sin explicar las razones por las cuáles Second Life funciona, convence y es una realidad social válida para esas miles de personas que lo habitan y practican a diario. Antes de terminar estas páginas introductorias, quiero apuntar una más. Second Life tiene la capacidad de estremecernos. Otra frase sencilla, pero con un profundo calado emocional y experimental. Resulta difícil explicarle a alguien que no utiliza habitualmente los espacios de interacción cibersocial la naturaleza de esa sensación. Sin una cierta inmersión en un entorno cibersocial como un chat, un MUD, un MOO o un espacio como Second Life resulta complicado transmitir la vitalidad y la autenticidad de la interacción mal-llamada virtual.

    La proyección de la propia identidad a través de un pseudónimo que se convierte en personaje y luego en alter-ego, la intensa involucración e identificación que se produce entre el ego-tecleante y el ego-sintético proyectado y practicado en el ciberespacio es, desde mi punto de vista, la razón última y fundamental del éxito de los espacios públicos (aunque sean de titularidad privada) virtuales. Second Life es sólo una muesca más, seguramente la más sofisticada y la más mediáticamente célebre hasta la fecha, de estos espacios públicos virtuales. Pero como habían conseguido sus predecesores, en Second Life sus habitantes se estremecen en sus interacciones con los demás. Se estremecen, se emocionan, se ofenden, se ilusionan, se alteran, se enervan, se enamoran, se avergüenzan, se agreden y un sinfín de otras acciones y sensaciones auténticas que se experimentan en este espacio.

    Erving Goffman escribió en 1967 una definición del self, de la personalidad del ser humano occidental en sociedad, que se hace especialmente interesante a la luz de estos nuevos espacios para la sociabilidad como son los entornos virtuales. Decía Goffman que el self, la persona, es “una especie de jugador inmerso en un juego ritual que tiene que hacer frente, honrosamente o no, diplomáticamente o no, a las contingencias de cada situación”. La visión del intercambio social como un juego de rol, que tan agudamente observó y describió Goffman es muy pertinente para comprender la seriedad, la autenticidad y la complejidad de la interacción social que se da en un entorno como Second Life. Del mismo modo que Goffman, al comparar la vida social cotidiana con un juego, consiguió conferirle al tema una importancia que hasta entonces no tuvo, considerar que Second Life es sólo un juego o un pasatiempo sería también despreciarlo y errar el juicio.

    Así pues, Second Life es una experiencia altamente significativa para sus usuarios, que en su interacción cibersocial, llegan a estremecerse. Utopía, distopía o simulacro, se trata de un espacio de posibilidad original, distinto y enriquecedor, que merece nuestra atención. Esperamos que estas páginas sean una buena herramienta para que aquellos curiosos con sed de utopía, del tipo que sea, puedan sacarle el máximo partido y puedan elaborar ellos mismos, sus propias conclusiones sobre este mundo sintético tan atractivo y singular.

    Este artículo fue originalmente concebido como prólogo al libro de Arturo Caro y Octavio Islas, "Second Life. Invéntese una vida digital y conviva con ella", publicado por la editorial Alfaomega en 2008. Existen varias referencias concretas a esta publicación, aunque el presente artículo y sus argumentos son independientes del resto. También está publicado digitalmente dentro del Archivo del Observatorio para la CiberSociedad.
    Tags:
  • scissors
    January 20th, 2009JoanAntropologia/-es, Pitiüses mon amour, web 2.0

    Aquest passat divendres vaig fer la tercera presentació de la xerrada “Identitat 2.0. Enginy de màrketing o realitat sòciocultural” pertanyent al cicle d’activitats vinculades a l’exposició “Identitat Digital” que ha estat organitzant Sa Nostra a Mallorca, Menorca i, finalment, Eivissa. No puc tenir més que comentaris positius d’aquesta experiència, tant a nivell d’aprenentatge, com pseudo-professional/acadèmic i personal. Aquí va la versió final, evolucionada, de la presentació:

    Mai havia tingut l’ocasió o l’excusa per repetir una mateixa xerrada 3 vegades. Un mateix contingut. Una de les conclusions que en trec és que cada vegada és diferent, que cada situació pren un ritme, uns detalls i uns exemples diferents i que els èmfasis canvien en funció de la lectura intuïtiva de les cares al teu voltant.

    No puc deixar de deixar d’agrair a les organitzadores, la Marga Castells i la Bel Llodrà, l’oportunitat que m’han ofert durant aquest cicle. No només m’he divertit i he acabat fent la presentació gairebé de carrerilla, sinó que, després de molts anys de bolos pel món, he pogut fer la meva primera xerrada pública a Eivissa.

  • « Older Entries