Fa algunes setmanes que vaig compilant, a estones lliures, el que podria ser, més o menys, una petita guia de consignes de comunicació digital orientada a la redacció i composició de missatges electrònics per ser enviats de forma massiva per correu electrònic. Des de newsletters regulars a enviaments puntuals més o menys seriats. Vaig trobar alguns webs que en parlaven, algunes referències més o menys al dia i vaig tirar de la pròpia experiència fent-ne, enviant-ne i rebent-te, per anar fent aquest mena de compilació.

És evident que no pretén ser exhaustiva ni excessivament detallista. És evident que hi ha llacunes significatives –algunes, per desconeixement, altres perquè potser vaig trobar-les prou òbvies com per obviar-les.

El cas és que després vaig pensar que seria impossible cobrir-ho tot o fer-ho de forma regular i que, per tant, una forma de completar-ho seria sotmetre-ho a exposició i expiació pública. Per tant, espero que si qualsevol que passi per aquí vol contribuir-hi amb alguna indicació, consell, correcció o improperi constructiu, ho faci. En funció del volum i riquesa de les aportacions, si s’escau, ho refaré i ho tornaré a publicar, per a que sigui més útil. Aquí va…

1. Estil

• Missatge clar: l’objectiu central del missatge ha d’estar clar des de la primera línia, des del primer paràgraf.
• Veu activa: tot i semblar més impersonal o objectiva, la veu passiva allunya i allarga innecessàriament el missatge.
• Un paràgraf, una idea.
• El lector, a priori, no sap de què estem parlant: eliminem argot, llenguatge especialitzat, acrònims, sigles, denominacions tècniques i internes…
• Cada bloc de contingut ha de ser autònom i permetre ser llegit de forma independent. Això implica no fer referències necessàries a blocs anteriors ni posteriors ni utilitzar convencions que depenguin, per a ser enteses, d’informació que està fora d’aquell bloc.
• La primera franja de 3/4 del primer pantallazo hauria de donar pistes per saber què trobarem més avall, si és que hi ha més continguts autònoms. Això pot resoldre’s principalment a través del disseny/prototipat de la pàgina, mostrant estructures que comencen més enllà, gràficament diferents, etc.

2. Enllaços

A Internet, ningú té temps. Aquest és un factor comú de qualsevol sector, especialitat, gènere, moment del dia o franja d’edat. Per tant…

• Especialment en comunicació ‘push’, un objectiu bàsic ha de ser convertir la lectura en un click en els primers 30-40 segons de la lectura.
• Per tant, el primer paràgraf i els 3/4 del primer impacte visual (a.k.a, pantallazo) ha de contenir diverses vies de sortida (conversió en click), des del text, des d’alguna imatge, des d’algun botó o icona… Han de ser els enllaços amb els contingut més estratègic.
• Els enllaços són la porta de sortida i el retorn de la inversió d’una comunicació ‘push’. Ha de veure’s clarament que ho són. I, com les negretes, se n’ha de mesurar l’ús. Dins un mateix paràgraf o bloc, els enllaços competeixen entre ells i s’ha de triar el més significatiu, el més estratègic o el que condueixi més directament a l’acció que volem.
• No es recomanen fórmules tipus “clica aquí” o “segueixi aquest enllaç”, sinó hiperenllaçar les paraules o les fórmules clau, marcant (tipo)gràficament que són enllaços i només enllaços. També pot emprar-se l’adreça directa de l’enllaç, si és clara i curta.
• Els enllaços sempre han de portar al lloc on indiquen. Això vol dir que si anunciem un contingut, el clic ha d’anar directament a aquell contingut i mostrar-lo en pantalla; que no enviem l’usuari a pàgines prèvies o que intentem no enviar-lo a pàgines que necessiten registre previ, que no l’enviem a pàgines genèriques si no és el que estem indicant, etc.

3. Utilització d’imatges i icones

Les imatges compleixen diverses funcions dins un missatge electrònic, il·lustrant un contingut, ajudant a la lectura i la comprensió i, en general, construint una posada en escena més atractiva de tot el missatge. Caldria tenir en compte que…

• Han d’aportar alguna cosa al missatge, però no necessàriament de manera directa i unívoca. Una imatge pot il·lustrar una activitat sense estar-hi directament relacionada.
• No gaires per missatge. Probablement una de central i més voluminosa i opcionalment altres de secundàries i amb menys pes gràfic.
• La selecció de la imatge central, especialment, és important per a una comunicació electrònica. Cal prestar-hi atenció i triar-la en funció dels valors, significats, estil i fins i tot cromatisme que aporten al conjunt comunicatiu.
• Especialment per a les imatges centrals, podem utilitzar ocasionalment imatges de repositoris fotogràfics (Stock and Exchange, etc.).
• És interessant incloure continguts en vídeo dins alguns missatges. Si ho fem, utilitzem la convenció youtube del botó de play al centre de la imatge que porta al vídeo.
• El disseny de les comunicacions, especialment les seriades, poden incorporar algunes icones que el complementin.
• Algunes accions interactives poden indicar-se mitjançant botons o similars.

4. Tipografia i estructura

S’estima que la velocitat de lectura en pantalla baixa un 25% respecte al paper. Així mateix, l’índex de concentració és menor en pantalla. Només un 10% dels usuaris tendeix a llegir un missatge de més de 3 pantalles (400 paraules), independentment del seu tema. Per tant, es recomanable:

• Deixar espais en blanc dins el missatge (salts de paràgraf, distància dels marges, interlineats generosos…).
• Emprar lletres amb molt contrast cromàtic vers el fons
• Evitar gràfiques i imatges de fons
• Utilitzar tipografies relativament grans (de 10 a 14px)
• Es recomanen frases de no més de 20 paraules i paràgrafs entre les 4 i les 8-10 línies.
• Evitar textos que es mouen, intermitents, etc.
• Utilitzar les negretes de forma regular, amb més freqüència que al paper, per destacar la idea, paraula o concepte clau de cada paràgraf. Però controlar-ho: massa negretes col·lapsen el paràgraf i invisibilitzen la resta de contingut.
• Per al text que s’ha de llegir, tipografies sans serif. Per a títols, pot alternar-se amb serif.
• Evitar cursives i paraules o expressions tot en majúscules

5. Estructura del missatge i dels continguts

La lectura a internet no és lineal. És diagonal, irregular, trencada per salts i exploratòria. Per tant, és recomanable:

• Utilitzar llistes d’ítems
• Estil de piràmide invertida. Un clàssic en l’estil periodístic. La importància dels arguments, de les idees, anirà decreixent a mesura que el lector continuï llegint. Així s’aconsegueix que, independentment del moment en què el lector abandoni el text, ja hagi llegit el més important.
• En clau digital: una base ampla per a la piràmide invertida. Al mitjà digital, el peu d’una pàgina o d’un missatge té més pes que els continguts que puguin haver-hi pel mig. Per això, trencant la lògica de la piràmide invertida, el peu de missatge, el darrer bloc d’una pàgina, traurà profit d’un tractament estructural diferenciat i el seu contingut tindrà més possibilitats de ser llegit/clicat. Pot servir per concloure un missatge, per recordar punts interessants ja expressats i/o recuperar els èmfasis inicials, per donar un seguit d’eines de continuació, enllaços genèrics, etc.
• La nostra redacció ha de ser lineal (malgrat que a internet la lectura no ho sigui). No intercalem temes o subtemes fins que hem acabat l’anterior; utilitzem subtítols o marques tipogràfiques o de paràgraf per indicar un canvi de tema; no recuperem temes ja tancats anteriorment (si no és a un bloc que pretengui fer de resum)…
• Si volem que un (algun) contingut sigui llegit amb més atenció, hem de facilitar-ne la impressió en paper.

6. Títols

Els titulars, títols i subtítols tenen gran importància en la lectura en pantalla.

• Utilitzar títols i subtítols amb més freqüència que al suport paper
• Els títols han de ser senzills, construccions simples i curtes. Els jocs de paraules poden tenir resultats contraproduents.
• Els subtítols tenen la funció de subdividir i ajudar a l’exploració del text i, per tant, són molt importants en la lectura en línia.

7. Altres elements estructurals

• Podem enriquir alguns missatges, especialment els monotemàtics, amb frases, cites o elements semblants. Quan ho fem, marcarem tipogràficament i/o estructuralment que allò és un element exogen.

8. Dit d’una altra manera…

Actualització Febrer’2010: De vegades, un troba el que un mateix ha dit, pensat, repetit i fins i tot escrit, en altres llocs. D’altres veus. Sovint amb més gràcia. Això em va passar fa uns dies quan vaig trobar aquest el post Writing for the Web: The Right Strategy. El resum està en una presentació la mar de ben currada, però em vaig apuntar alguns destacats especialment útils (o que em sonaven a mi mateix). Deia l’autor (i comento jo):

• (12) Think lifecycle, not launch. No s’escriu només per al llançament del web, sinó per a tot el seu cicle vital. Per tant, cal posar el mateix esforç, coherència i atenció en la primera redacció que en el seu manteniment.
• (13) Stop separation: content at the center. El contingut és l’element central d’un seguit de dimensions de la construcció d’un web, des del disseny a l’arquitectura de continguts, passant pel revestiment marketinià o per la visió d’atenció al client.
• (14) Stop using Lorem Ipsum. M’encanta. Genial. Sí, sí, sí, si us plau. Deixem de fer (i validar!) maquetes repletes de Lorem Ipsum, perquè no són reals. No veurem si una maqueta, una proposta funcionen si no l’avaluem globalment. Stop Lorem Ipsum!
• (27) Decide content hierarchy. No ens posem a escriure una idea i ja sortirà. Esquema, jerarquia de missatges, establiment d’objectius comunicatius. I després, ja teclejarem.
• (36) Communicate conversationally (casual, friendly, easy). El mitjà digital fomenta una relació horitzontal entre emissor i lector. La millor proximitat i eficàcia comunicativa s’aconseguirà intentant mantenir-nos dins aquesta horitzontalitat. Un registre planer i accessible, empàtic i fins i tot xistós, és l’eina per aconseguir-ho. I si no m’explico bé, mireu els textos de mequedouno.com.
• (40) Avoid industry slang. Una altra forma de dir el mateix. Les paraules més precises que usen els experts (i tothom és expert d’alguna cosa) són obstacles i inhibidors per a qui no comparteix el mateix grau d’expertesa.
• (42) Apply hierarchy (through typo, colors, design). Si el missatge té nivells de profunditat, de detall i objectius comunicatius clars, aconseguirem transmetre aquesta diversitat i jerarquia a través de recursos tipogràfics i de disposició d’elements. Per tant, utilitzem-los.
• (44) Make content scanable (break content up). En pantalla es llegeix en diagonal. I no és una afirmació matefòrica: realment llegim la pantalla fent un escombrat en diverses diagonals. Per tant, cal segmentar els continguts i posar els èmfasis on sigui més important que els ulls s’aturin, ni que sigui una dècima de segon.
• (46) Stylize your text (italics, bolds, etc). Això ja ho tenia jo dit més amunt. La pantalla necessita de crosses visuals i el text, de variacions significatives. Es poden marcar les diferències, els èmfasis i les entonacions mitjançant l’estil tipogràfic.

Aquí va la presentació esmentada:

N. Més referències i ampliació d’informació:

• “Cómo escribir para la web” – a http://www.idrc.ca/es/ev-48407-201-1-DO_TOPIC.html
• “Cómo escribir en Internet” – a http://www.uoc.edu/web/esp/art/uoc/0107028/palomo.html
• Redacción periodística en Internet, de Ramón Salaverría. Info a: http://e-periodistas.blogspot.com/2005/03/nuevo-libro-sobre-redaccin-para_17.html
• …

De la mateixa manera que diuen alguns portenyos que ser xeneize “es un sentimiento”, resulta que la web 2.0, és una actitud. Una manera de fer. Una filosofia.

Fa temps que molta gent té clar que la “cosa” 2.0 no és una qüestió principament tecnològica, sinó cultural. Així ho repeteix i hi insisteix en Genís Roca en una breu entrevista en la què intentava respondre breument a algunes preguntes que servissin per ajudar a entendre com pot l’empresa, la petita, mitjana i minúscula empresa del nostre país, aprofitar-se o pujar-se al carro del “sentimiento” 2.0.

Hi ha un element que em sembla clau del que diu en Genís és que la motivació que ha de tenir l’empresa per incorporar les dinàmiques i les lògiques 2.0, com a mínim en termes de comunicació amb l’exterior i màrketing: la “cosa” 2.0 és una qüestió de supervivència empresarial. Ja no és una opció. A penes és un avantatge competitiu. A aquestes alçades, i a molts nivells i sectors, ja és una obligació.

Són poc més de 3 minuts, així que deixo la glossa i passo al vídeo:

Aquesta entrevista la vàrem fer en el marc de la Jornada InterACC1Ó de l’octubre passat. Aquests i altres continguts poden trobar-se també al portal de l’Anella.

Hace no mucho tiempo, había una sociedad que no tenía internet. Que enviaba cartas, télex y faxes; en la que costaba llegar al conocimiento en papel, custodiado por bibliotecas, museos y universidades; en la que la ciencia y la cultura avanzaban despacio, aisladas unas partes de otras. Ahora los tiempos han cambiado. ¿Para mejor?

Pensar en la vida abans d’internet es fa, a vegades, difícil. Resulta complicat recordar algunes de les nostres activitats quotidianes abans de l’arribada massiva, transformadora, d’Internet. Quants dies trigaríem a comunicar tot el que comuniquem per correu electrònic i missatgeria instantània fa 15 anys? Quants d’aquests missatges ni tan sols haguessin estat emesos?

Aquests són alguns dels punts de partida del reportatge “La vida antes de Internet” que ha fet la Cristina Sáez (que, per cert, acaba d’obrir el seu bloc) i que va publicar-se el passat dissabte al suplement de La Vanguardia. Per a preparar-lo, vàrem tenir una agradable xerrada i ara comprovo que bona part del que vàrem comentar ho pres sentit i ha millorat molt dins el context de la redacció de la Cristina.

Nota al marge: torna a demostrar-se que posar una web en una publicació escrita (sense versió online, fins i tot ara que LVG ha obert la seva hemeroteca) no genera visites. Malgrat sortir citada l’adreça del bloc i que segurament és la vegada que aquesta adreça ha estat vista per més gent, això no va generar un volum ressenyable de visites.

He passat un parell de dies molt entretinguts al curs d’estiu que organitzava la Universidade de Santiago de Compostela, a la facultat d’econòmiques. El curs tenia un títol i un subtítol una mica exigents i inquietants, però la veritat és que els organitzadors van aconseguir ajuntar gent ben diversa i amb perspectives força complementàries, però divergents sobre la cosa aquesta de la “canonización do mercado inmaterial” i de la “mercantilización do coñecemento”.

Finalment, i com de costum, vaig acabar enllestint la meva presentació a darrera hora i modificant una mica el títol i l’orientació inicial que havíem plantejat. La conferencieta va acabar dient-se “Conocimiento 2.0. Hacia un modelo reencantado del conocimiento en (la sociedad) red“. Vaig anar amb la idea d’exposar el camí de desentranyament i desencantament, en termes polanyians i weberians, que ha anat experimentant la idea de coneixement als darrers decennis, impulsat per la força de les TIC enteses com a Tecnologies del Coneixement. A continuació, exposava que aquest camí potser contenia en ell mateix una pèrdua de l’essència i del valor mateix del coneixement, quan perdia el seu context, ja que el coneixement és una informació tremendament indexical, és a dir, dependent del seu context i dels seus actors. La idea general és que el coneixement, repensat i refiltrat per les eines 2.0, és difícilment desencantable i que troba el seu veritable valor i potencial transformador dins el seu propi context.

La presentació de la conferència està penjada a SlideShare i pot veure’s aquí sota mateix:

De tant en tant val la pena aixecar la vista i provar d’endevinar quines són les tendències de futur que acabaran consolidant-se. Internet és, possiblement, el camp on el ritme de creació i consolidació (i oblit) d’iniciatives és més frenètic. Nous projectes s’engeguen cada dia i d’altres que tot just ahir encara eren nous, desapareixen sense deixar rastre. Fa uns dies em va caure a les mans l’articlet “Ten web startups to watch”, de la revista Technology Review que feia precisament aquest valuós i arriscat exercici prospectiu. Aprofitarem la troballa i que ja som de ple a l’estiu per refrescar-nos especulant sobre algunes d’aquestes possibles novetats que poden convertir-se ens els nous Facebooks o YouTubes del futur immediat.

Pinger és un d’aquests projectes de futur de la web social. Pretén desenvolupar un sistema basat a Internet que converteixi els ja clàssics SMS en missatges de veu. A diferència de les bústies de veu, aquesta comunicació corre via web i pot ser enviada i consultada en una multitud de plataformes, inclosos els telèfons mòbils. El producte va concebre’s com una forma ràpida i senzilla per a que executius i professionals poguessin deixar-se missatges que no interrompessin la seva activitat momentània. Curiosament, però, són dones d’entre 15 i 25 anys les que estan utilitzant-lo de forma més intensa. Diuen que l’any passat van enviar-se gairebé 1,9 bilions de missatges SMS, de manera que a poc que l’invent assoleixi una mínima quota de mercat, els inventors del producte poden fer-se d’or.

Dash Express és un altre producte innovador i interessant, tot i que ja porti alguns anys en desenvolupament. No té res a veure amb cap detergent per la roba, sinó que es tracta d’un gadget per portar les lògiques de la web social als cotxes. No és com un típic GPS que rep informació de carreteres o, ni tan sols, dels GPS més avançats que es connecten a bases de dades a internet per donar informació sobre les rutes més col·lapsades o més recomanables. En aquest cas, l’intercanvi d’informació es produeix en els dos sentits i permet als conductors (o acompanyants, millor) compartir informació sobre serveis –restaurants, allotjaments, atraccions turístiques- que poden trobar a la ruta. Probablement és un tipus de dispositiu del que sentirem a parlar en el futur, però ja veurem si integrat al mòbil o als GPS. Sigui com sigui, pot ser un entreteniment útil per a les llargues cues estivals que patim a les carreteres eivissenques.

Qik és potser el més interessant per les nostres contrades, en tant que s’anuncia com una eina que permetrà als turistes de tota mena, fer emissions en directe des dels seus mòbils i cap al món, a través d’Internet. El sistema és relativament senzill: un aparell que combini capacitats de gravació de vídeo i connectivitat a la xarxa (ergo, la majoria dels telèfons mòbils venuts durant el darrer any) i un programa que aprofiti compacti aquesta informació i l’enviï a una plataforma web que la converteix en flash (com qualsevol vídeo de YouTube, per entendre’ns) i que pot ser automàticament aprofitada i publicada des de qualsevol altra web o sindicada per qualsevol altra dispositiu connectat a la xarxa (és a dir, un altre telèfon mòbil, per exemple). Fins i tot el sistema ha de permetre respondre a l’emissor en temps real, que podrà rebre els comentaris i reaccions al seu vídeo, que passa a ser una espècie de postal instantània, audiovisual i interactiva.

Això són només tres d’entre les dotzenes de nous projectes i idees que estan fent-se un lloc en el panorama de la Internet del futur immediat. En la major part de les ocasions, no es tracta de grans invents tecnològics o nous desenvolupaments industrials de complexa construcció, sinó de pensar creativament en nous usos i aprofitaments de tecnologies que ja existeixen i estan al nostre abast. A Internet, més que enlloc més, innovació equival a imaginació.

—

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 7 de Juliol de 2008.

Imaginem un món ple d’autopistes de peatge. Quins podrien ser els interessos de la major empresa fabricant de cotxes del món? Potser invertir en més autopistes de peatges per assolir una posició omnipresent al mercat i sucar de tot arreu? No. La seva millor bassa seria acabar amb els peatges. A menys peatges, més velocitat, més cotxes, més tràfic…

Aquesta és la idea que s’explica al breu informe publicat per Enter elaborat pel Miguel Gil, que m’ha semblat prou interessant com per adjuntar-lo i resumir-lo aquí. Aquesta és l’estratègia que alguns que entenen que està duent a terme Google. Com a estendard més representatiu de les empreses tecnològiques, Google té un pols obert i més o menys pendent amb les empreses proveïdores d’accés a Internet i amb les teleoperadores telefòniques/mòbils. Amb les dues perquè, en definitiva, l’accés a la xarxa serà mòbil i sense fils en un no-res i unes i altres veuran com el seu model de negoci s’unifica. L’optimització dels dispositius de butxaca per a la navegació per internet i la gestió i intercanvi de dades farà la resta.

Fins ara, aquesta qüestió passava per una lluita pel control i millora dels canals existents. Wifi, wimax, tecnologies DSL més o menys millorades, navegació GPRS o HSDPA… uns espais que, en la seva major part, ja han estat coberts i conquerits per les teleoperadores i les companyies proveïdores d’accés a internet. No obstant, un nou espai es dibuixa a l’horitzó i aquesta és, possiblement, la millor aposta que pot fer Google per fer la guitza a totes les empreses que tenen el seu model de negoci basat en la idea del peatge.

La qüestió passa per aprofitar l’espai radioelèctric que quedarà lliure després de l’apagada analògica, que als Estats Units està prevista per al febrer de l’any que ve i que, a l’Estat Espanyol, tot just s’acaba de fixar al 3 d’abril de 2010. Els “espais blancs” (white spaces) són les freqüències no utilitzades dins l’espectre emprat per a l’emissió televisiva (l’Enrique Dans ho explica aquí la mar de bé i la mar de breument). Al 2006, Google va impulsar la creació de la White Spaces Coalition, que pretén donar accés a internet de banda ampla a través dels “espais blancs”. Aquesta mena de wifi blanca o “wi-fi 2.0” tindria una velocitat de transferència significativament més elevada que l’actual, i els costos econòmics són molt minsos.

A primera vista, costa imaginar un model d’internet d’alta velocitat on els costos de connexió siguin autènticament residuals o fins i tot nuls/subvencionats. No obstant, és evident que aquesta és una possibilitat real i conté un model de negoci i d’oportunitats molt fèrtil per als que tenen les dificultats i el cost d’accés entre els seus hàndicaps. I ja no parlo tant de la internet domèstica o fixa, sinó, sobretot, de la internet mòbil, de butxaca i geolocalitzada. Un terreny, una nova frontera (electrònica) per a la innovació social i empresarial que, en teoria, tots podem aspirar a colonitzar.

—-

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 30 de Maig de 2008. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Fa alguns mesos vaig participar en la taula rodona “Temps d’oci: educació, consum, participació…?” dins les jornades “Famílies que eduquen” que l’Institut d’infància i món urbà de Barcelona va organitzar al voltant del Festival de la Infància de l’any passat.

Em van demanar un petit text sobre el tema i, després de la jornada, el vaig voler arrodonir una miqueta i enviar-lo a la Revista Quaderns Digitals, on feia temps que tenia ganes de participar.

Tot just ahir en Vicent Campos, el coordinador de la revista ens comunicava la publicació de l’article al número 51 de la revista, un número especial que commemora els 13 anys de circulació de la revista.

L’article a la seva publicació de Quaderns Digitals, el trobareu clicant aquí. D’aquí a no gaire ja apareixerà a l’arxiu de l’OCS.

Fa alguns dies parlàvem d’una de les tendències que, segons experts i periodistes, marcaran l’any 2008, l’extensió de la mobilitat d’internet. L’altra predicció més estesa des d’aquests mitjans –fonamentalment nord-americans o anglesos, és que aquest any es produirà una important crisi a les xarxes socials d’internet més populars.

Una xarxa social virtual és un portal web on el protagonista i el contingut són les persones. Però no persones anònimes, llunyanes o desconegudes, sinó la pròpia xarxa relacional de cadascú. Una barreja d’amics, coneguts i saludats, amb diferents nivells d’intensitat, que comparteixen virtualment alguns trets d’allò que fan quotidianament, del que els crida l’atenció, del que veuen, llegeixen, escolten… Als portals de xarxes socials virtuals l’usuari hi (re)construeix, (re)activa i ensenya la seva pròpia xarxa personal.

Mentre que 2006 va ser considerat per molts com l’any del contingut generat per l’usuari, amb la famosa portada You del Time com a icona gràfica del fenomen (per cert, què poquet hem parlat del protagonista Time de l’any passat, eh?), l’any 2007 ha estat el de l’explosió dels mitjans i les xarxes socials. Liderades pel portal MySpace, de gran popularitat especialment als Estats Units i amb la més recent aparició estel·lar de Facebook, aquestes noves xarxes socials recuperen un tipus d’iniciatives que porten anys per Internet. Les noves xarxes socials virtuals sembla que han trobat, finalment, la combinació de flexibilitat, agilitat i massa crítica per anar-se convertint en inevitables. A més, la capacitat per incloure material multimèdia de diferents procedències, recolzant-se en d’altres portals i fenòmens d’èxit dels darrers anys, com YouTube, els blocs o el podcasting, ha estat un gran encert: no han intentat substituir-los, sinó impulsar-s’hi.

Xarxes socials com aquestes tenen una característica comuna fonamental: són un filtre i, alhora, un magnificador de l’interès que per a nosaltres poden tenir tota mena de notícies, convocatòries i mogudes. Resulta impossible gestionar del tot el col·lapse de missatges, anuncis i possibilitats que el món i la Gran Internet ens ofereixen. I les xarxes socials emergeixen com una eina molt potent davant d’aquesta crisi per excès d’informació. La dimensió personal és la característica clau d’aquestes xarxes socials, ja que a través d’elles ens arriba la informació filtrada i pre-valorada per part de la pròpia xarxa social personal de cadascú. Aquesta estructura de tagging social dins la nostra pròpia xarxa de significativitat és fonamental per a l’efectivitat d’una xarxa social. A través d’ella, ens arriba allò que considera significatiu la gent a qui considerem significativa. Una informació valuosíssima, si ens aturem a pensar-ho.

Facebook, en concret, està creixent vertiginosament arreu del món per la seva configurabilitat, la seva agilitat i aparent senzillesa i l’enorme volum i profunditat d’aplicacions que s’hi poden afegir, amb una gran facilitat. Una de les claus d’aquest èxit ha estat l’alliberament del codi per part dels seus propietaris: lluny de suposar una pèrdua d’avantatges competitius o de capital intel·lectual, l’obertura del codi de Facebook a la comunitat mundial de desenvolupadors ha propulsat Facebook i pot estar el factor clau per erigir-se en la xarxa social predominant d’internet. Una prova més de què el món d’internet i de la societat del coneixement es mouen amb uns criteris molt diferents als de la societat industrial. On abans triomfaven els secrets corporatius i les fòrmules secretes, a l’era digital és la flexibilitat, la riquesa relacional i la capacitat d’innovació les que marquen el ritme dels èxits industrials.

Però la glòria a Internet és fugissera i efímera. Les xarxes socials, protagonistes de 2007, diuen els experts que entraran en crisi al 2008. A la versió internacional del PC World, subratllen que el spam i el malware (programes maliciosos: virus, cucs, programes espia, etc.) que ja estan començant a afectar MySpace s’estendran ràpidament a les altres grans (noves) xarxes socials. L’International Herald Tribune, per la seva banda, subratlla que un dels temes centrals de l’any serà la presa de consciència sobre les conseqüències de posar informació personal a la Xarxa. La mateixa barreja d’oci i negoci que potencia les xarxes socials pot ser contraproduent, a mesura que aquesta informació pugui ser utilitzada contra el propi usuari durant, per exemple, processos de selecció laboral o d’admissió a centres o programes educatius. Aquestes ombres s’afegeixen a les crítiques que les xarxes socials ja han rebut, reclamant-hi un major control i una major presència de supervisió adulta sobre els continguts que s’hi publiquen, una demanda que no només és gairebé impossible de dur a la terme, sinó que suposaria una autèntica catàstrofe de qualsevol portal que ho intentés posar en marxa i que generaria, amb tota seguretat, l’aparició d’una iniciativa idèntica, però sense imposició de controls, que ocuparia el seu lloc en qüestió de mesos.

En qualsevol cas, aquesta recopilació d’amenaces no és gaire diferent a les que afecten la Internet en general. És previsible que aprendrem també a esquivar-les, amb més o menys èxit, però resulta difícil pensar que aquestes xarxes socials de nova generació facin fallida, ara que han assolit la massa crítica que ja tenen. Més que una altra fràgil moda d’Internet, es tracta d’una nova dimensió d’una Internet personal i personalitzada que encara té molt camí per córrer. Serà interessant veure com evolucionen aquestes xarxes i com podem aprofitar-les des de llocs tan apartats de Silicon Valley com els nostres Països Catalans 2.0.

—
La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 28 de Gener de 2008. La versió que aquí es publica, apareix posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

« Older Entries

Newer Entries »