Bloc de Joan Mayans

Apunts, reflexions i opinions sobre la societat digital i l'economia del coneixement
  • scissors
    April 15th, 2013JoanACC1Ó, economia, empresa, exportació, indicadors

    Amb el tancament de les dades oficials de 2012, hem preparat aquesta infografia que reflecteix les principals fites del millor any de la història de les exportacions catalanes. Està elaborada a partir de dades de l’ICEX, Idescat, l’Organització Mundial del Comerç i l’enquesta del Clima Exportador d’ACC1Ó.

    infografia completa Catalunya Exporta. Què, quan i on exporten les empreses catalanes.

    Es pot consultar amb tota la seva metainformació, aquí: http://www.anella.cat/catalunya-exporta.

  • scissors
    January 22nd, 2010JoanApunts, gestió del coneixement, indicadors

    knowledge management 1 Gestió del coneixement: del mantra a la praxi ¿bons propòsits versus bons projectes?Sovint tendeixo a pensar que la gestió del coneixement –intern i extern- i impulsar una determinada cultura o valors corporatius a ACC1Ó és un repte complicat. Dues organitzacions d’origen, amb unes tendències, costum i cultures organitzatives diferents, amb processos, llenguatges i mites fundacionals divergents, representen un repte, si el que us vol fer és crear una identitat col·lectiva nova i generar espais per a l’aflorament i la compartició del coneixement tàcit (i de vegades també l’explícit).

    Ahir, no obstant, em va agradar escoltar a la Gema Esteban explicar alguns dels projectes que du a terme Telefónica per fer front a aquests reptes. I per a ells sí que el context és complex: una organització present a vint-i-no-sé-quants països, am b més de 250.000 treballadors, bona part d’ells procedents de les grans adquisicions que ha fet la companyia al llarg dels darrers anys… Quantes cultures corporatives s’hi poden trobar, allà dins? Quin futur hi pot tenir cap projecte de dinamització i impuls d’uns valors laborals i ètics comuns, amb un paisatge com aquest? Ells parlen de tres objectius operatius als que ha de contribuir el seu projecte de gestió del coneixement i del canvi cultural intern: ha d’empènyer als seus treballadors/col·laborador a…

    • Fer les coses diferent
    • Fer les coses junts
    • Fer les coses un sol cop

    Ergo, compartir coneixement per generar identitat corporativa, per guanyar eficàcia i productivitat. Teleològic i interessat, és cert. Però llaminer, empresarialment parlant, no? De fet, el missatge que subratllava el vídeo amb què van fer el llançament del producte segueix el següent fil argumental: “El coneixement és valuós… aplicat a tasques concretes, és productivitat… aplicat a tasques noves, és innovació… la innovació és la característica que ens fa créixer

    L’explicació de la Gema va ser de manual. Trufada de llocs comuns benintencionats. “La diversitat humana dels treballadors és una de les seves majors riqueses”. “Els reptes que planteja són, alhora, oportunitats enormes per a què sorgeixin solucions creatives”. “Les persones i el seu talent són el major actiu d’aquesta companyia”… Crec que ha arribat un punt on són molts centenars de persones les que poden elaborar aquest tipus de discurs i comparteixen els mateixos mantres de la gestió del coneixement i la dinamització corporativa. Així que la a diferència està en la forma de passar del mantra a la praxi. I en la força en què això es faci.

    ekiss Gestió del coneixement: del mantra a la praxi ¿bons propòsits versus bons projectes?El projecte que va explicar, la “Red de Conocimiento de Telefónica” i la plataforma eKISS –basada en Sharepoint- és la forma –una de les formes – en què Telefónica vol fer front a aquests reptes. Té com a objectiu promoure la transferència de coneixement entre equips sovint geogràficament distants. Es basa en la posada en marxa de comunitats de pràctica (o comunitats a seques) orientades a compartir informació sobre processos directament relacionats amb les tasques i el negoci a què es dediquen. Són, per tant, grups d’usuaris units per un interès de millora en les seves funcions professionals. El projecte descartava, específicament, articular les comunitats al voltant de temes d’oci, com altres corporacions sí han fet. Algunes conclusions/condicions del projecte són interessants:

    • L’horitzontalitat i la visibilitat de la persona és la clau. El sistema de generació bottom-up és crucial. Ha de ser tan important com la direcció up-bottom. Jo crec que fins i tot, més. Molt més.
    • La figura dels animadors és fonamental. Sorgeixen de forma més o menys espontània, de diferents racons de l’organització. Seria interessant fer un estudi de les condicions que faciliten o inhibeixen l’aparició d’aquestes figures en un context corporatiu… perquè a l’EGB em van inculcar que no confiés gaire en això de la generació espontània…
    • Fins ara, no s’ha optat per cap sistema d’incentius directes ni per la remuneració dels animadors. No obstant, en alguns departaments, la participació a les comunitats i compartir coneixement suposa un 5% dels objectius de tothom. Recomanen –la Gema Esteban i la Núria Vilanova, presidenta d’Infor-Press, que la va seguir en l’exposició- sistemes de recompensa informals, inestables, intangibles…
    • No tenen cap sistema de mètriques o d’indicadors d’èxit gaire elaborat. Compten visites, descàrregues, hits o d’altes elements volumètrics, però no han trobat cap sistema més fiable de mesurar el progrés dels objectius que es fixa un programa d’aquest tipus.

    Conclusió: un projecte interessant per tenir com a referència, amb un punt de partida tecnològic, metodològic i filosòfic, no gaire millor que el que tenim a ACC1Ó, i amb un context i factors crítics molt, molt, molt més complicats… Qui no es consola…

  • scissors
    December 11th, 2007Joanindicadors, Pitiüses mon amour, turisme, web 2.0

    Les Pitiüses i les Balears estan en temps de repòs turístic. És, per tant, el millor moment per preparar-se per innovar en un sector de negoci que, tant si ens n’adonem com si no, és cada vegada més exigent i competitiu a nivell global. Fa algunes setmanes parlava de l’estudi “Ús, necessitat i impacte de la informació turística multimèdia de les Illes Balears a Internet” que va presentar-se a primers de novembre, impulsat per la Fundació IBIT. Vull fixar-me ara en algunes recomanacions que se’n desprenen, ja que em pareixen prou suggerents de cara a millorar la nostra competitivitat com a producte turístic.

    t20 Recomanacions per al Turisme 2.0Com deia i com és gairebé ja conegut per tothom, el producte turístic, cada vegada més, passa per Internet. Fins al punt de convertir-se en el canal de promoció i venda hegemònic. I mentre que el negoci turístic camina cap a la seva internetització majoritària, també internet i l’usuari d’internet mostren uns canvis de comportament on els que hi surten guanyant són els portals petits, locals i concrets, les xarxes socials horitzontals, i la presa de decisions (comercials, d’oci, de negoci, polítiques) arran de les recomanacions de les persones que estan dins les xarxes personals de cada usuari. A internet, d’això se’n diu “web 2.0“. Quan s’aplica al turisme, més d’un ha parlat ja de “turisme 2.0” (http://www.eduwilliam.com, http://juansobejano.blogspot.com, http://www.turismo20.com, etc.).

    Un aspecte fonamental que queda reflectit a l’informe és que, encara que la informació bàsica sobre mitjans de transport per arribar a les illes i sobre allotjament està ben coberta pels grans buscadors, pàgines d’agències i proveïdors, existeix una gran demanda d’informació -petita, localitzada i concreta- sobre l’oferta complementària i els recursos naturals. La demanda d’una millor i major informació sobre l’oferta gastronòmica, cultural i paisatgística és una de les conclusions fortes de l’informe. També es fa evident un gran buit informatiu en tot allò que té a veure a viatjar amb al·lots: lloguer de cotxets, serveis d’escoletes, parcs infantils i cangurs, activitats específiques per a boixos, etc.

    Conjuntament, en aquests buits informatius, trobem una de les grans rèmores per a la tan predicada i desitjada desestacionalització del turisme a les Pitiüses. I val la pena remarcar que es tracta d’un buit fonamentalment informatiu, perquè tant a les Pitiüses com a les Balears, d’oferta gastronòmica, cultural i paisatgística, afortunadament, n’estem ben servits. Probablement el que cal és ser-ne conscients i posar aquestes ofertes (encara més) en valor. Més encara quan, el mateix estudi afirma que la predisposició dels enquestats a visitar les illes fora de temporada és molt significativa: només una quarta part dels enquestats deia que només vendria a l’estiu i fins a un terç dels alemanys deia que els agradaria venir a l’hivern.

    De l’informe, a més, m’agrada veure que entenen que Internet, la cibersocietat, és cada vegada més, una dimensió que no es mou en el terreny d’allò global, sinó hiperlocal, feta de moltes xarxes a escala humana, construïdes arran de valors, continguts i interessos significatius a nivell social. Internet és un terreny especialment fèrtil per al desenvolupament, la projecció i l’ampliació de les xarxes locals, personals i d’afinitat, així com per la creació d’una nova forma d’entendre la localitat. I això no és una parrafada teòrica. Al contrari, té una gran rellevància per a la forma d’encarar la comunicació del producte turístic a l’era del turisme 2.0. Tal i com expressa l’informe:

    “Se tiende a un Internet cada vez más hiperlocal, la demanda de los turistas apunta hacia esta linea. Lo que se persigue es obtener antes que nada toda la información sobre el lugar donde uno se encuentra ubicado y a partir de ahí planificar rutas para llegar a otros lugares deseados con su correspondiente información. Esta tendencia no es distinta a la que se ha seguido en otros ámbitos, se ha abandonado la idea de portal que intenta acaparar toda la información por un tipo de web centrada en informar sobre un espacio físico pequeño y concreto, es el asentamiento consecuente de la “teoría de la larga cola” (o mercado de nichos) en el mercado turístico on-line. El paso siguiente será la progresiva llegada de dispositivos móviles (teléfonos móviles 3G y UMPC’s) que permitirán al turista concentrar toda la información que necesite en su bolsillo, por lo cual los contenidos tendrán tarde o temprano que adaptarse a los formatos que estas herramientas usan.”

    En definitiva, a l’informe se’ns hi diu que “l’auge del nou turisme on-line obliga a replantejar i innovar el concepte, l’ús i el format en què s’estructura i es lliura la informació turística”. Sobretot, el que això vol dir és que tenim la possibilitat, els mitjans i, en darrer instància, la necessitat econòmica, de fer-nos responsables de la comunicació (i la venda, tan directa com siguem capaços) del nostre propi producte turístic. Probablement, aquesta és una de les millors inversions, tant des de l’esfera pública com privada, a la què podem dedicar aquests mesos de –teòric- repòs turístic.

    Com a annex, deixo a continuació la llista de recomanacions que es fan a l’informe, de caràcter sobretot pràctic:

    Recomanacions

    1. Clasificar a conciencia la información a dar. La forma de clasificarla con etiquetas ayudará tanto a los usuarios a encontrarla como a los buscadores a indexarla.
    2. Ofrecer la información con mucha claridad, y según principios de utilidad y estética.
    3. Ofrecer un mapa geográfico de ubicación de recursos.
    4. Ofrecer un correo de sugerencias al internauta. Todos los sistemas de evaluación de la calidad turística contemplan los correos abiertos a sugerencias, facilitando así a los usuarios la comunicación de sus necesidades.
    5. Ofrecer información acerca de las distancias respecto a hoteles, aparcamiento público, centros comerciales, centros de negocios, parque de atracciones, playas, museos, farmacias, parques, puntos de referencia, aeropuerto, puerto, etc.
    6. Es muy importante el papel de los buscadores a la hora de encontrar información. La página tiene que estar preparada para ser indexada por los buscadores. Por tanto si se utiliza flash o vídeo hay que preocuparse de etiquetar bien las páginas y también utilizar texto estructurado para facilitar su indexación.
    7. Se sugiere y valora muy positivamente el dar información acerca de las recomendaciones y los precios de los servicios. Sobre todo de la oferta complementaria.
    8. Se propone ofrecer información sobre propuestas de actividades e itinerarios para un número de días determinados de vacaciones.
    9. Adaptación de los contenidos informativos en función de la estación: primavera, verano, otoño e invierno. Pues influirá el tipo de turismo que se desea hacer según la época de año en que se realicen las vacaciones.
    10. Clasificar las actividades en función de a quién van dirigidas, sobre todo se demanda información de actividades dirigidas al público infantil.
    11. Muchos usuarios buscan información pero pocos participan en foros, auque estos sean muy activos, quizá un buen servicio podría ser resumir las mejores aportaciones de los foros como valor añadido para el usuario que busca recomendaciones.
    12. Sindicar los contenidos para facilitar su distribución, de acuerdo a las nuevas tendencias de la web 2.0.
    13. Estudiar las posibilidades de iniciar un negocio electrónico vendiendo productos de la isla difíciles de localizar fuera de las Illes Balears.
    14. Ofrecer un listado de links de las compañías de transporte que operen en las islas.
    15. Sobre el vídeo como formato de información turística se sugiere que sean publicados bajo una licencia “Creative Commons“, es decir, que puedan ser redistribuidos, citando la fuente o autor.

    —-

    La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 10 de Desembre de 2007.

  • scissors

    S’acaba de presentar a Ciutat de Mallorca un informe molt rellevant per als temes que sovint m’ocupen en aquestes línies. Es diu “Ús, necessitat i impacte de la informació turística multimèdia de les Illes Balears a Internet“. De moment només s’ha publicat en castellà, tot i haver-se realitzat des de les nostres institucions.

    info ibit Cap al turisme 2.0L’estudi s’ha enfocat principalment cap als grups majoritaris de turistes que venen a les illes; anglesos, alemanys i espanyols i mostra detalladament fins a quin punt Internet és present en els hàbits de selecció d’una destinació turística. Llegir l’informe, ni que sigui en diagonal, i anar pensant retrospectivament que fa només deu anys res de tot el que s’hi diu era més que un rumor llunyà, és sorprenent i inquietant al mateix temps.

    Per exemple, segons es desprèn de l’informe, a tots tres col·lectius se supera el 60% de persones que busquen informació sobre la seva destinació als buscadors d’internet. Encara més gent diu que li agradaria consultar informació sobre l’allotjament que tindran a les illes. Més de la meitat també s’interessen per la gastronomia i els restaurants. A la pregunta sobre quin és el suport principal que prefereixen consultar abans de viatjar, no només és Internet el més triat (per davant de revistes, llibres, televisió, informació impresa, etc.), sinó que ho és amb una brutal hegemonia (més del 85% de les eleccions).

    La xarxa s’ha convertit en el gran mediador del negoci turístic i aquesta tendència no fa més que créixer i tornar-se més complexa, tant a nivell tecnològic com d’usos socials. Precisament aquest és un dels grans mèrits d’aquest estudi, ja que, tot i haver-se enfocat cap a l’ús d’internet, s’ha centrat en les pràctiques de les persones, en com estan evolucionant els seus costums a l’hora de triar-nos, o no, com a destinació turística. El negoci del turisme, sobretot de la venda del producte turístic, ha canviat radicalment en els darrers anys. El protagonisme d’Internet en aquesta revolució, especialment amb l’aparició de mitjans minoristes, horitzontals i que fomenten la informació i les experiències compartides fan que cada cop sigui més encertat parlar d’una nova manera de fer (vendre) turisme, el Turisme 2.0.

    Hi ha aspectes concrets de l’informe que mereixerien columnes pròpies, però crec que és més important valorar el fet mateix de la seva realització. La publicació reflecteix alguns temes importants, més enllà de les conclusions que mostra. D’una banda, és un estudi aprofundit, seriós i que no peca del que la majoria dels informes que circulen avui en dia per encàrrec de les administracions: ingenuïtat, sobredosi de powerpoint i abús dels tòpics. Al contrari; es tracta d’un esforç útil i necessari que ha estat conduït amb rigor, buscant l’elaboració d’un material pertinent.

    Però la tasca no s’acaba aquí. Al contrari: és necessari dissenyar una estratègia de divulgació focalitzada d’aquests materials, elaborar-ne un decàleg de recomanacions, fer seminaris a totes les illes i preparar-ne productes derivats de consum àgil, que puguin ser incorporats realment pel teixit empresarial i productiu de les nostres illes. Disposar d’una bona anàlisi i d’un bon exercici de detecció de tendències, com és aquest, no serveix per res si no pot aplicar-se aquest coneixement a la realitat. I s’ha de fer d’una forma ràpida, gairebé immediata, per aprofitar l’avantatge competitiu que suposa disposar d’aquest coneixement diferencial.

    Alhora, és necessari complementar aquesta anàlisi amb l’elaboració de polítiques públiques de suport a les tendències que s’hi detecten. Per exemple, plans de creació de portals de “Turisme 2.0″ fets total o parcialment des de casa nostra; o subvencions per posar en marxa models de negoci que portin a la pràctica les recomanacions de l’estudi; o engegar alguna espècie d’oficina tècnica que sigui capaç d’impulsar accions concretes en aquest sentit i tot això sense perdre de vista el llenguatge, les formes i les singularitats informatives/comunicatives d’internet..

    En definitiva, la publicació d’aquest informe és una bona notícia i, alhora, un repte per a les institucions, que ara tenen la responsabilitat de donar continuïtat a la línia encetada.

    ——

    La versió original d’aquest article es va publicar al Diario de Ibiza el 19 de novembre de 2007.

  • scissors
    October 15th, 2007JoanDiari d'Eivissa, economia, indicadors

    Corre el rumor que avui en dia l’aspiració professional de la gent jove (quan no vol ser futbolista, folklòrica o famós-en-general) és ser funcionari. No fa gaire es va citar i criticar repetidament aquesta suposició, com si l’autèntic llast de l’economia espanyola fos la falta d’ambició i de caràcter emprenedor del sector d’edat que, teòricament, hauria de ser el motor de les idees, els negocis i el dinamisme de la societat. Segons aquesta faula, el model de milionari amb acné de Silicon Valley, que només amb una idea brillant, engega una empresa al seu garatge, i que, poc temps després, ja està cobert de dòlars, es contraposa a la del nostre jove conformista que, diu la faula, vol ser funcionari.

    db2008 47 dies, 298 horesMés enllà d’alguna vocació molt singular i probablement malaltissa, em costa molt creure que això sigui realment així. Jo certament no he conegut mai cap adolescent que digui res semblant i si, travessada la frontera dels vint-i-alguns anys, aquesta opció comença a agafar un cert pes, probablement es deurà a una manca d’altres expectatives laborals i professionals, que per la dubtosa púrpura que una feina funcionarial pot aportar. Crec que hi ha alguns factors més concrets i tangibles que expliquen això.

    Recentment s’ha presentat l’informe Doing Business 2008, un treball amb el què el Banc Mundial intenta mesurar, crua i descarnadament, allò que més li interessa al Banc Mundial: la facilitat –o les dificultats- que hi ha a cada país del món per fer-hi negoci, per a engegar-hi un projecte, per a comerciar. Malgrat l’orientació de l’informe, algunes de les dades que ofereix són interessants. Per exemple, resulta que a Silicon Valley, una empresa necessita sis procediments per obrir-se, que li suposen més o menys sis dies de temps “perdut”. En una setmana, el jove de la idea brillant i els seus col·legues de garatge poden tenir l’empresa funcionant legalment. Si en compte de ser a Silicon Valley, aquests joves amb idea brillant fossin a qualsevol racó dels Països Catalans, necessitarien deu procediments i perdre-hi uns 47 dies. Vuit vegades més temps perdut en paperassa són un entrebanc considerable al caràcter emprenedor. Un altre indicador interessant: si tenim una empresa mitjana a Luxemburg, Suïssa o Irlanda, per citar només estats “normals” del nostre entorn europeu, hauríem de dedicar menys de 80 hores anuals a endreçar i pagar impostos o, el que és el mateix, uns deu dies laborables complets. A Espanya, la mitjana són 298 hores, que equivalen gairebé a dos mesos fent cues i omplint formularis.

    Segons l’informe, Singapur és el país del món on fer negocis és més fàcil. Algú podria pensar que a Singapur (o als EEUU, que són tercers a la classificació), l’explicació és la desprotecció del treballador i la pràctica inexistència d’un estat de benestar. No obstant, Dinamarca, cinquena a la classificació, demostra el contrari. L’estat espanyol és el 38è, per darrera de bona part dels països de la Unió Europea.

    Davant tanta paperassa, no m’estranya que moltes idees de negoci es quedin pel camí de la burocràcia. I no m’estranya tampoc que facin falta legions de funcionaris per a processar tant paper i tanta cua. Si us plau, que algú enviï algú a Irlanda, a Suïssa o a Dinamarca, a veure com s’ho fan. I mentrestant, apliquem intensivament criteris de racionalització, de digitalització i d’administració electrònica als nostres procediments burocràtics.

    ——

    La versió original d’aquest article es va publicar al Diario de Ibiza el dia 8 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment al portals del Cercle per al Coneixement.

  • scissors
    September 25th, 2007JoanDiari d'Eivissa, indicadors, Universitats

    birret Universitats d’estar per casaQue el sistema universitari espanyol no és cap meravella i que ni el seu prestigi, ni la seva eficàcia ni les seves infraestructures són com per treure’n pit, més o menys, ja ho sabem. Podríem dir que estan al nivell de molts altres indicadors sòcio-econòmics espanyols, però el cert és que són pitjors. Ja sigui perquè l’economia es manté gràcies al turisme i al ciment, ja sigui perquè encara vivim mig subvencionats per la UE, el cert és que el clima general no sembla tan dolent com ens mostren els indicadors de productivitat, capacitat d’innovació, aplicació del coneixement expert i presència de la societat del coneixement als nostres contextos laborals. Precisament aquesta contradicció entre el que auguren els indicadors d’innovació i productivitat i el que sembla ser la nostra realitat econòmica present és el més perillós, perquè és el que provoca que, en definitiva, s’hi faci poc o res al respecte.

    thes1.miniatura Universitats d’estar per casa thes2.miniatura Universitats d’estar per casa thes3.miniatura Universitats d’estar per casaRecentment he llegit alguns articles d’opinió que es referien a la publicació d’una de les classificacions anuals sobre la qualitat d’universitats de tot el món i, inevitablement, s’ha tornat a parlar de la minsa notorietat que les universitats espanyoles tenen internacionalment. El rànquing en qüestió és el del The Times Higher Education Supplement i passa per ser un dels més citats -i fins i tot valorats- a tot el món. Malgrat que sovint es critiquen els criteris amb què s’elaboren aquests –i qualsevol- rànquings, el cert és que més o menys tots ells coincideixen en mostrar un panorama desolador, quan fixen la mirada en les universitats espanyoles. A aquest rànquing en qüestió, que mostra les 200 universitats més prestigioses del món, només la Universitat de Barcelona hi treu tímidament el nas, apareixent a la 190a posició. L’any passat hi havia la Complutense de Madrid, però enguany ha desaparegut de la llista.

    Probablement tots podríem encertar algunes de les deu primeres universitats: Harvard, Cambridge, Oxford, el M.I.T., Yale, Stanford, etc. Probablement també podríem encertar que els països més representats són els Estats Units i el Regne Unit, segurament degut a què el mateix sistema acadèmic afavoreix els països angloparlants. Podríem arribar a acceptar que no és aquesta, “la nostra lliga”, que no és amb aquests sistemes universitaris que ens hem de comparar. Que l’ambició no ha de ser competir per estar entre les, per exemple, vint o trenta primeres, encara que el president Zapatero vagi dient que Espanya juga la Champions de les economies del món, com ha proclamat recentment. Podem assumir que els països del G7 o del G8 estiguin per sobre. Però el que ens hauria de preocupar és veure com universitats de països com Dinamarca, Singapur, la Índia, Nova Zelanda, Corea del Sud, Mèxic, Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Israel, Tailàndia o Malàisia estiguin clarament per sobre.

    La preocupació a la què apel·lo no es deu a cap mena d’orgull patri malentès, sinó a les conseqüències greus que això necessàriament ha de tenir per a una societat que, sistemàticament i de forma reiterada, mostra uns resultats comparatius tan pobres en el camp on, precisament, es gesta el propi futur. Si aspirem a formar part i tenir un paper notori en una eventual societat del coneixement, probablement no hi ha un llast més pesat que el que suposa que la institució social dedicada, formal i específicament, a crear nou coneixement, mostri una incapacitat tan manifesta per generar-ne de rellevant.

    Les explicacions que es donen per entendre aquests indicadors són de tota mena. Una d’elles (signada per Irene Boada a El Periódico el passat 8 de setembre) atribuïa a la corrupció universitària una gran responsabilitat en aquest fenomen. Em resulta difícil pensar que la resta de països no pateixen d’una dosi comparable de corrupció i frau universitari i també em resulta poc creïble que aquest factor, per bé que negatiu, tingui un efecte tan paralitzador i emmetzinador en el nostre sistema universitari. Altres explicacions (com la de Ramon J. Moles, una setmana després, a la mateixa tribuna) oferien arguments més sòlids, com la endèmica falta d’inversió pública en recerca que pateix l’estat espanyol i proposaven la creació d’altres rànquings que ens facin quedar millor, per equilibrar el panorama.

    El més fàcil –i en molts casos resulta metodològicament vàlid- és criticar el sistema de confecció d’aquests rànquings. No obstant, que hi hagi formes d’elaborar classificacions on no sortíssim tan mal parats no treu que aquesta –i moltes altres- mostrin realitats perfectament vàlides i que ens haurien de portar, com a mínim, a la reflexió. No afrontar-ho, mirar cap a una altra, pretendre que és la metodologia la que s’equivoca, no només difícilment serveix com a excusa, sinó que probablement, constitueix una de les causes del problema.

    L’explicació de la manca d’inversió en universitats i en recerca que es fa a Espanya té molta força i raó de ser. En aquest tema, els números són incontrovertibles. No obstant, encara que estiguem lluny dels percentatges en recerca i en I+D d’altres països, també és cert que seria equívoc pensar que aquesta és la única raó. Potser és la més determinant, però no és la única.

    M’atreveixo a pensar que, a més del financer, també arrosseguem un llast cultural molt pesat, que fa que la recerca que es fa a les universitats espanyoles sigui comparativament tan insignificant. Em refereixo a una manca de valoració i de visibilitat pública de l’ofici d’investigar, de la vocació de la recerca. Quin nen vol ser investigador? Quins models públics i mediàtics posen en valor aquesta figura? Quins esforços es dediquen a promocionar-la? És cert que els que arriben a intentar-ho, després es troben amb les enormes limitacions –econòmiques i infraestructurals- que caracteritzen el sistema universitari espanyol i que els porten o bé a deixar-ho, o bé a emigrar a altres indrets. No obstant, abans d’això han hagut de lluitar contra la pràctica invisibilitat professional, una gran incomprensió laboral i social i un context cultural i empresarial que, en moltes ocasions, valora molt poc –o gens- el coneixement expert i innovador que pot oferir l’experiència en recerca universitària.

    En realitat, això no vol dir cap altra cosa que cal invertir, i molt, en educació superior i la recerca científica. I que part d’aquesta inversió haurà d’anar destinada a visibilitzar socialment i donar valor a la figura i la cultura de la recerca universitària. Per aspirar a un model menys dependent del totxo i del turisme, ens faran falta un grapat d’universitats potents de les que la societat se’n senti orgullosa i de les que els joves en vulguin formar part. Això, és clar, si no volem condemnar-nos al tren de cua de la societat del coneixement, amb universitats d’estar per casa sense més ambició que entretenir el jovent.

    ——

    La versió original, força més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 24 de Setembre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment al portals del Cercle per al Coneixement.

  • scissors

    S’acaba de presentar un dels informes sobre societat de la informació més importants que es publiquen a Espanya, el que produeix la Fundació Orange (fins no fa gaire France Telecom i encara abans Fundación AUNA) i que sota el nom eEspaña va començar a editar-se l’any 2001. Aquests informes solen oferir moltes lectures i una d’elles és la que pot fer-se buscant-hi les referències a les comunitats autònomes. Aquesta vegada m’han cridat l’atenció les conclusions que poden extreure’s de l’anomenat ISCI o “índex de convergència de la societat de la informació” entre les comunitats espanyoles.

    estadisticas Societat de la informació a les illes: convergir o destacarUn dels objectius dels plans estatals de promoció de la societat de la informació, expressat al Plan Avanza, és un model equilibrat de desenvolupament de societat de la informació a totes les comunitats de l’estat. Aquest objectiu, que comporta una lloable voluntat integradora i procura, com a mínim, que no s’eixampli l’anomenada escletxa digital, és, d’altra banda, una versió digital del ja conegut i habitual “café para todos”. Una estratègia que han practicat regularment els governs de l’estat, sigui quin sigui el seu color, ignorant de forma reiterada l’existència de teixits emprenedors, de realitats socioculturals i de dinàmiques regionals que són objectivament diferents a un cantó i l’altre de la piel de toro.

    Centrant-nos al tema de la convergència de les autonomies en matèria de de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), a la vista de les dades, resulta que algunes comunitats autònomes (Navarra, Euskadi, La Rioja, Cantàbria i Castella i Lleó) no només no convergeixen, sinó que s’allunyen del grup de capçalera. Per la seva banda, Astúries, Aragó, Andalusia, Castella-La Mancha, Galícia, Extremadura i el País Valencià mostren un cert creixement. Finalment, Catalunya, Canàries, Múrcia i les nostres illes Balears s’han quedat més o menys com estaven, és a dir, que ni convergeixen ni deixen de fer-ho. Les Balears estem en un gris setè lloc (de disset), segons aquest índex combinat de societat de la informació.

    Quan es compara quina evolució han tingut les comunitats autònomes respecte al nivell d’inversió que han tingut en TIC, afloren un parell de conclusions. La primera és que aquelles comunitats on més diners s’inverteixen, no necessàriament experimenten un creixement proporcional a la inversió que s’hi ha fet. Lectura: els diners (per ells mateixos), tenen una importància relativa. La base social, empresarial i econòmica de la regió, així com el talent a l’hora d’invertir en accions encertades són tan importants com el finançament amb què es compti.

    La segona és que a la majoria de les comunitats on menys s’ha invertit, s’ha produït un retrocés. Lectura: la manca de diners de forma reiterada, en un camp tan competitiu i depenent de la inversió i l’empenta pública com el sector TIC, enfonsa qualsevol model de societat de la informació. La conclusió conjunta podria ser alguna cosa semblant a allò de què els diners potser no porten la felicitat, però la seva absència certament condueix a la misèria.

    En aquest sentit, les Balears tampoc destaquen. Quant a inversió, és una de les comunitats on menys esforç s’hi detecta, ja que només 5 comunitats han invertit comparativament menys als darrers dos anys. Respecte al profit que se’n treu, en el que es mostra en aquest índex comparatiu, les Balears es mantenen a la part gris de la classificació, ja que encara tenim 10 comunitats per darrera en l’índex general. Malgrat això, la tendència és a la baixa. I es dona en un context on el PIB per càpita de les illes segueix estant per sobre la mitjana de l’estat, sent-ne el cinquè. No obstant, el marc general és de retrocés comparatiu, ja que si agafem el període 2000-2005, veiem que l’economia balear és la que menys ha crescut de tot l’estat (menys d’un 2% de mitjana anual), amb una diferència molt important respecte a la mitjana espanyola (3,15%) i fins i tot amb un distància preocupant respecte a les altres comunitats a la cua del creixement econòmic autonòmic (Astúries, amb un 2,67% anual i Galícia, amb un 2,69% anual).

    Això vol dir que dins el marc comparatiu d’un context econòmic general, les illes perden pistonada. És una prova més d’unes imminents transformacions econòmiques i potser d’un canvi de cicle davant del qual, com a mínim, hauríem de preparar-nos i planificar-hi estratègies, mesures i alternatives que vagin més enllà de la mesura circumstancial.

    Les TIC i la societat de la informació poden –podrien- ser una d’aquestes alternatives. No obstant, quan observem aquest sector, trobem tant símptomes com causes del mateix fenomen de grisor, esgotament i alentiment econòmic. Podria adduir-se que les illes són la comunitat on el pes demogràfic de la immigració s’està fent notar més, i que aquest fet explica la baixada del PIB per càpita, atenent les condicions econòmiques amb què arriben molts immigrants. No obstant, i per l’altra banda, també podria adduir-se que l’economia balear viu inflada per un sector de la construcció –privada i, encara més, pública- que no pot mantenir-se al mateix ritme de ninguna manera, no només per qüestions econòmiques, sinó perquè aviat no hi haurà, literalment, on posar un maó.

    De manera que, davant aquesta situació, la mirada cap a un sector estratègic com les TIC i la societat de la informació es torna qualque d’urgent, estratègic i de gran rellevància per al nou govern autonòmic balear. Probablement, si estéssim parlant d’un sector econòmic o social concret i unidimensional, l’estancament no seria més que un senyal d’alerta. Hauria d’interessar fonamentalment als que viuen d’aquest sector i poc més. No obstant, les TIC, la societat de la informació i Internet són espais transversals, són potenciadors de tota l’activitat que tenim a una regió. L’estancament en aquest sector és un símptoma greu. Una economia competitiva i una societat ambiciosa necessiten donar a les TIC un pes estratègic que no pugui conformar-se amb la màxima del “madresita que me quede como estoy”. Afrontem ara un canvi de cicle a les Pitiüses i a les Balears que haurien d’assumir aquest repte i provocar que la lectura que fem d’aquests indicadors, als propers anys, provoquin conclusions menys àtones, més optimistes, que la grisor d’aquestes últimes. No només hem de tenir l’objectiu de convergir, sinó que hem de voler i saber excel·lir i destacar.

    —-

    La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 23 de Juliol de 2007.

  • scissors

    Segons el recent estudi “Las tribus viajeras del mañana”, elaborat per les consultores HCHLV i Amadeus, a l’horitzó del 2020 s’identifiquen quatre grans grups de turistes/viatgers: els professionals itinerants, els executius internacionals, els immigrants i la gent gran.

    persona Nous turistes, vells turistesEls executius internacionals no solen viatjar professionalment a les Pitiüses. El mateix podríem dir dels professionals itinerants. Tots dos grups depenen de què el lloc al que es viatja tengui algun atractiu afegit, a part de ser un destí turístic. Per dir-ho d’una altra manera, no vendran a Eivissa i Formentera perquè no hi tenim cap altre sector econòmic/professional que no sigui el propi turisme. El mercat especulatiu del ciment no és una alternativa, perquè s’està esgotant a tota la regió a un ritme gairebé tan elevat com s’està esgotant l’espai per construir a unes illes de tan petites dimensions. De manera que ho tendrem molt difícil per competir per aquest tipus de client, que busca i buscarà, cada vegades més, bones infraestructures, una xarxa fèrtil d’altres oportunitats de negoci i, en darrer instància, una oferta cultural i un nivell de qualitat i sofisticació que l’orientaran probablement cap a pols econòmics més potents.

    Els anomenats immigrants, que al 2020 probablement ja hauran abandonat el nom en gerundi, també tendran necessitats de viatjar. Fonamentalment cap als respectius llocs d’origen, una vegada s’hagin assentat als seus nous contextos. A les Pitiüses, en tant que societat majoritàriament receptora d’immigrants des de fa més quaranta anys, ja coneixem aquest fenomen. Sabem perfectament que aquesta només és una via de “sortida”. De manera que aquest grup de futurs turistes tampoc ompliran els nostres hotels, restaurants i cases de lloguer.

    Ens queda la gent gran. L’estudi citat no és l’únic que parla de volums creixents de població major de 65 anys. Pel 2020 se’n preveuen més de 700 milions, amb un percentatge molt alt als països més rics del planeta, que coincideixen amb l’origen majoritari dels nostres turistes. Els turistes espanyols no només no en són una excepció sinó que apunta a ser la població més envellida de tota Europa en un futur mig.

    Així, per eliminació, la gent gran és l’únic dels grups de potencials turistes pels que les Pitiüses poden aspirar a competir. Per tant, valdrà la pena començar a pensar-hi i començar a orientar les nostres polítiques i les nostres estratègies cap a aquest grup. Fer un parell d’estudis que ajudin a imaginar quines seran les preferències i els gustos dels actuals turistes de la tercera edat i dels que ara tenen 50 anys, per dibuixar quin serà el patró del client pel que inevitablement competirem. Probablement, ens trobarem que és un turista amb menys pressa, al que li agradarà l’aire lliure i el contacte amb la natura, els paisatges suaus i sense obres mastodòntiques ni carreteres desproporcionades. Probablement, voldrà disposar d’uns excel·lents serveis mèdics i infraestructures de connectivitat. Probablement gaudirà més de centres termals, de teràpies toves i de relax, que no de macrodiscoteques i aglomeracions.

    És evident que això no té res a veure amb les darrers inversions que s’han fet a les illes ni amb el model que ha triomfat des dels anys 70 cap aquí. Amb aquest escenari de futur immediat, haurem de posar en marxa canvis molt importants en el model de negoci i d’oferta turística que volem oferir i amb el que volem ser competitius a un mercat cada cop més global i menys fidel a les destinacions de tota la vida. Jo, de moment, ja aniria pensant a convertir alguna discoteca en un centre de spa.

    Post Scriptum: en el moment de publicar aquest post al bloc, m’he trobat amb un web especialment interessant: es tracta del Worldmapper, una iniciativa conjunta de la Universitat de Sheffield, la de Michigan i alguna entitat més.

    turisme 0 Nous turistes, vells turistesÉs un espai de visualitzacions de diversos tipus d’estadístiques i indicadors comparatius globals que alteren el mapamundi i les dimensions dels estats per mostrar cada tipus d’indicador estadístic. N’hi ha més de 350 i d’entre d’ells n’he volgut destacar dos que tenen que veure amb aquest article, a més del primer i ja clàssic que mostra una imatge realista del mapamundi segons el territori real de cada estat. turisme 1 Nous turistes, vells turistes
    El segon és el més interessant i mostra, en concret, la balança econòmica que genera el turisme. El volum que assoleix l’estat espanyol en aquesta dada és tan manifest com preocupant, atesa la creixent competitivitat i la previsible volatilitat que es preveu per a aquest sector econòmic. turisme 3 Nous turistes, vells turistesFinalment, el tercer dels mapes està elaborat a partir d’un indicador de creixement i d’ambició de creixement. En aquest cas, i fent referència a la temàtica més habitual d’aquest bloc, s’hi mostra la proporció d’usuaris d’internet a l’any 2002, amb un evident gran protagonisme dels EEUU, el Japó i alguns països d’Europa.

    La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 26 de Març de 2007.

  • « Older Entries