Bloc de Joan Mayans

Apunts, reflexions i opinions sobre la societat digital i l'economia del coneixement
  • scissors

    Els congressos de l’Observatori per a la CiberSocietat han marcat l’evolució de la meva vida professional. Ara, després d’alguns mesos treballant-hi a l’ombra i fent més reflexió que acció, finalment, se n’ha llençat i s’està promocionant una altra edició, la quarta. Tirant-lo endavant. Tirant-lo a l’aigua. Amb il·lusions renovades i una barreja ambiciosa d’objectius de continuïtat amb molts bon propòsits de canvi, de reinvenció. Estem reimaginant el congrés de la cibersocietat. Volem trencar-ne les inèrcies. Volem obrir-lo i girar-lo. Donar-li la volta i tornar a pensar-lo. Tenim una comissió contracongressual. Volem aprofitar l’aliança amb les dinàmiques participatives i innovadores del Citilab. Volem protegir-ne el nucli més acadèmic per estendre-n’hi les ales. Per començar, vàrem proposar un joc. Un joc col·lectiu que va ser el primer mòdul del congrés, per posar-li títol, generant centenars d’aportacions (algunes gravades en vídeo, altres deixades al mur). Després vàrem escollir sis àrees temàtiques (educació, economia, comunicació, política, ciència & investigació i cultura) dins les què s’han dissenyat més de quaranta grups de treball. Aquests grups de treball estan recollint propostes de comunicació fins al 15 de setembreEppur si mouve

    Vull escriure’n quatre línies –només quatre-, mirant enrera per agafar embranzida i saltar endavant. Intentant re-escriure’n l’evolució i la història que tenen al darrera, explicant-nos una història paral·lela del que ha estat la cibersocietat d’aquest decenni.

    k1 Mirar enrera, saltar endavant. Una retroprospectiva cibersocial

    Cultura & Política @ CiberEspai - 1r Congrés ONLINE OCS / 2002

    Al 2002, quan resultava difícil fer entendre a algú que al ciberespai, que a Internet, les coses que hi passaven tenien més de social i cultural, que de tecnològic, varem inventar-nos una primera edició, sota el títol “Cultura i Política al CiberEspai“. Aleshores no li dèiem “primera edició”. Simplement, teníem la idea de fer un híbrid nou, que aprofités de debò les possibilitats de la interacció digital, que superés els models provats de “digitalització” de congressos. Pensàvem no tant en afegir eines digitals a un congrés, com en simular-ne un de forma virtual. Emular-lo. La metàfora congressual era el primer nivell de discurs. La major part dels que hi vàrem col·laborar ho fèiem des d’una vinculació acadèmica i els primers sorpresos dels bons resultats vàrem ser nosaltres. Recordo els xats on ens decidíem a tirar-lo endavant, amb el hardcore de l’associació i les primeres vinculacions amb en Roberto Balaguer, l’Octavio Islas, la Heidi Figueroa, en Ramon Alcoberro, el Fernando Gutiérrez… Recordo especialment una frase del José Luis Orihuela, quan, mentre en dibuixàvem l’estructura i les línies bàsiques d’aquell congrés, teclejava “estoy emocionado”… Aquell congrés, que es va organitzar des d’una habitació del Poble Sec, per sorpresa nostra, va fer participar fins a 700 persones. Va ser l’inici d’una nissaga. I, sobretot, va servir per fer soroll, per avançar en una percepció pública determinada, en la què Internet era un fenomen social, cultural, polític, real i significatiu. Ara, aquesta afirmació ens sona a repetitiva i assumida. I això era un objectiu d’aquell congrés. Convertir internet en matèria de debat polític, econòmic, social i cultural. Destecnocentrificar-ho. Desninxolitzar-lo. Espero que algun granet de sorra hi aportéssim…

    k2 Mirar enrera, saltar endavant. Una retroprospectiva cibersocial

    Cap a quina societat del coneixement? - 2n Congrés ONLINE OCS / 2004

    L’edició de 2004 va ser la del canvi de les dimensions de l’activitat. L’experiència de 2002 va servir per disposar d’una metodologia testada i un seguit d’àrees a millorar. Els ritmes de treball, l’amplitud de l’equip, i les persones vinculades i, sobretot, la tasca d’elaboració d’un entorn digital a la mida de l’esdeveniment van permetre fer el salt cap a una convocatòria d’abast internacional que superava els 4.000 participants. L’enfocament, en aquell moment, també volia ampliar la mirada, preguntant-nos “Cap a quina societat del coneixement?” estàvem anant. En el camí cap a aquest debat van sumar-s’hi, entre d’altres, l’Oriol Ferran, l’Adolfo Estalella, l’Alejandro Piscitelli, la gent de Cibersomosaguas, l’Edgar Gómez, el Daniel Domínguez, l’Antoni Gutiérrez-Rubí i un etcètera realment llarg que explica com vam arribar, viralment, à la 2.0, a tants participants…

    Havíem deixat enrera l’èmfasi quasi apologètic per una mirada sòciocentrica cap al tema TIC i ens proposàrem aleshores posar en qüestió el model, el concepte de societat del coneixement en ús. El context, amb una Internet que tot just trencava la closca cap un model més participatiu, on els usuaris en guanyàvem el control i el protagonisme, era especialment significatiu. Els governs i els partits polítics, d’una banda, i les multinacionals i la gran empresa tradicional, de l’altra, intentaven capitalitzar el concepte de ‘societat del coneixement’, uns per aprofitar el vent a favor, altres per a treure’n rendiment. Totes dues ho feien des d’un model vertical, de búsqueda del control i aprofitament d’una teòrica hegemonia sobre la realitat. I no obstant, la cibersocietat va respondre trencant el model vertical, horitzontalitzant-se, enxarxant-se, multiplicant per milers el nombre de protagonistes. La ‘societat del coneixement’ que descobríem en aquell congrés era molt diferent de la que n’elaborava els discursos, les campanyes i els fulletons. Amb el temps, hem arribat a posar-li l’etiqueta “2.0″, que ara fa reconeixible una cosa molt més seriosa, un autèntic canvi de paradigma.

    k3 Mirar enrera, saltar endavant. Una retroprospectiva cibersocial

    Coneixement Obert, Societat Lliure - 3r Congrés ONLINE OCS / 2006

    Dos anys després, el 2006, amb una metodologia de treball més pautada i sòlida, ens trobàvem davant d’una cibersocietat convulsa i revolucionada, que havia fet seves, a tots els nivells, bona part de les contradiccions i les posicions que feien de les TIC un espai social dinàmic i provocador. El paradigma ‘2.0’ estava en plena extensió pel nostre entorn i un gran dilema planejava (i segueix fent-ho) al voltant del que internet significa per la societat, com trencava els models anteriors, esmicolant les velles parcel·les continuistes que semblaven moure-s’hi en la perifèria. La societat sencera trobava formes de digitalitzar-se i en aquest procés, les contradiccions i les oportunitats que s’hi descobrien mostraven paisatges nous al públic més ampli. L’equació “Coneixement Obert, Societat Lliure” era una de les formes d’expressar aquest dilema. Potser una de les formes més polèmiques. Internet, les TIC, com a tecnologies del coneixement, per la seva mateixa configuració tècnica i ideològica, fan possible una forma diferent d’entendre el coneixement. Des de la seva creació, a la seva distribució i fins al seu consum, el coneixement a internet pot ser obert, col·laboratiu i cooperatiu. Les implicacions que això per a tota la societat, en totes les seves dimensions i ramificacions (literatura, empresa, cultura, política, música, oci, relacions socials, i un etcètera inacabable), proposen un nou model, un nou paradigma de societat. Més lliure? Aquesta era una de les possibles lectures. El debat segueix totalment obert. El canvi de paradigma al que apuntàvem en aquesta tercera edició ja no era tecnològic o cibersocial, sinó per la societat en el seu conjunt. Més que un canvi a internet, especulàvem amb un nou model de societat.

    k4 Mirar enrera, saltar endavant. Una retroprospectiva cibersocial

    Crisi Analògica, Futur Digital - 4t Congrés ONLINE OCS / 2009

    Han passat gairebé tres anys des d’aquell gran debat, paraigües de molts més debats. Tenim molta lletra escrita i debatuda i, segons com ho avaluem, el context de crisi econòmica (i sistèmica?) global sembla capaç d’anihilar-ho tot, d’acaparar tota la nostra atenció i esforços, tant intel·lectuals com pràctics. Precisament per això hem cregut que és un bon moment per incitar a . Que és un bon moment per mirar més enllà d’aquesta enorme fumarada que amenaça de deixar-nos atònits, negatius i sense esma. El que hi hagi a l’altra banda d’aquest abisme dependrà en gran mesura de la capacitat que tinguem per imaginar i proposar aquest futur. Així, tant o més que mai abans, es fa pertinent tornar a pensar i a debatre sobre la cibersocietat. Sobre la que vivim, ja al present. Sobre la que ja ha canviat les pautes, estructures i comportaments del món. Sobre la que protagonitzarem, ja sigui com a co-creadors, ja sigui com a consumidors. Perquè aquesta crisi, tan gran i tan negra com la vulguem dibuixar, és la última crisi del món postindustrial, del gegant amb peus de fang (el financer i l’immobiliari) de la vella economia. Des de l’Observatori per a la CiberSocietat, i arran del títol/lema/excusa “Crisi Analògica, Futur Digital” us proposem un exercici de generositat intel·lectual, una mirada col·lectiva endavant, mig lúdica i mig prospectiva, que ens doni pistes, sospites i inspiracions de la cibersocietat del futur immediat. Juguem?

  • scissors

    Second Life es un fenómeno aparentemente en caída, pero ha sido -¿y sigue siendo?- uno de los mayores protagonistas de la Internet de los últimos años. En este breve artículo se reflexiona sobre algunas de sus singularidades y se proponen las raíces emocionales y experienciales como base de su éxito, más allá de sus efectivas campañas de márketing. El texto sirvió de prólogo al libro Second Life. Invéntense una vida digital y conviva con ella (Alfaomega, 2008).

    “Para proyectar una [evasión], lo primero es saber qué excluir”
    Italo Calvino, Tiempo Cero, p. 172

    Interrogantes iniciales

    ¿Quién no ha fantaseado más de una vez con llevar otra vida? ¿Quién no ha imaginado una evasión de su vida cotidiana y en disfrutar de una segunda oportunidad? ¿Quién no ha soñado en tener un nuevo comienzo, para hacer las cosas de otra manera? Esta premisa, tan sencilla y común, es uno de los argumentos más potentes y sugerentes de Second Life, uno de los grandes protagonistas de la Internet contemporánea y una de las joyas de la corona de la llamada web 2.0. Sin embargo, ¿hasta qué punto es posible vivir una segunda vida en Internet? ¿Cuánto hay de cierto y cuánto de márketing en una promesa como ésa? ¿En qué medida podemos considerar que la navegación y la interacción en un entorno gráfico sintético en tres dimensiones y compartido simultáneamente por miles de personas, es algo a lo que podríamos llamar vida?

    Probablemente, la respuesta a estas preguntas se sitúa en el terreno de lo opinable, de lo subjetivo. Según datos de febrero de 2008, Linden Labs, la propia empresa propietaria de Second Life hablaba de más de doce millones y medio de cuentas de usuario, de más medio millón de usuarios activos durante ese mes y de registros que se acercan a los 40.000 usuarios simultáneos de media en cualquier momento del día, de modo que los números avalan un fenómeno de dimensiones auténticamente masivas. Algunos usuarios abandonan Second Life a la semana de haberlo instalado y de haber puesto en marcha su cuenta, sin tiempo apenas de haber configurado su aspecto ni terminado el recorrido introductorio. Otros llevan meses inmersos y entusiasmados. Y aún otros han entendido esta nueva terra incognita virtual como un espacio de oportunidades promocionales y comerciales especialmente fértil y han instalado allí sus dependencias, en un acto que algunos consideran visionario y otros precipitado.

    Por ello, y dado que la respuesta a estas preguntas depende enormemente de la experiencia que cada usuario tiene –o aspira a tener- en/con Second Life, en estas páginas se ha querido ofrecer una guía práctica, que sirva a cada potencial habitante para recorrer su propio camino, con toda la información básica sobre cómo adentrarse en este mundo sintético.

    Referentes

    Antes de ello, sin embargo, cabe preguntarse cuáles son las claves de la popularidad de Second Life. Tal y como se expone en las páginas iniciales de este libro (1), Second Life se ubica dentro de una línea evolutiva de otros espacios sintéticos de similares características. Habitat o ActiveWorlds –con su variante hispanoparlante, MundoHispano- son dos de sus más conocidos antepasados. ActiveWorlds, de hecho, es la plasmación deliberada del modelo ideal de Metaverso imaginado por Neal Stephenson en su novela de 1992, Snow Crash. No obstante, el árbol genealógico de Second Life tiene otros referentes que han gozado de una mayor popularidad en la aún corta historia de Internet.

    Así, Second Life bebe directamente de los entornos multi-usuario, interactivos y que permitían ser creados colaborativamente que fueron los MOOs, una variante orientada a objetos de los llamados MUDs (Multi-User Dungeon o Multi-User Dimension, según gustos). La literatura periodística y científica sobre los MUDs y los MOOs es extensísima y ha constituido, probablemente, uno de los fenómenos más estudiados por las ciencias sociales en el terreno de lo cibersocial. Baste notar que en la entrada a LambdaMOO, el más célebre de los MOOs, se colgó un aviso especial para periodistas y etnógrafos, advirtiéndoles sobre el uso ético de la información que allí obtuvieran.

    Aquellos entornos eran textuales. Toda la interacción se producía mediante texto. Second Life, en cambio, entra por la vista. La espectacularidad de sus gráficos, de sus escenarios y de sus protagonistas, es un elemento crucial para entender su éxito. A ello contribuyen unos anchos de banda crecientes y una optimización técnica que permite que la experiencia de Second Life sea mucho más eficaz e inmersiva que en anteriores experiencias de entornos multiusuario tridimensionales.

    Eco mediático

    Sin embargo, estas características técnicas no son suficientes para explicar la popularidad de Second Life. Más importante que todo lo anterior es su inusitada y fantástica cobertura mediática. Semejante interés de los medios de comunicación, provocó un efecto de bola de nieve que retroalimentó el fenómeno. Embajadas, agencias de prensa, universidades, medios de comunicación, partidos políticos, ONGs y empresas de todo tipo de pelaje han comprado espacio para abrir su delegación en Second Life, llamados por esa creciente popularidad que ellos mismos han contribuido a alimentar y magnificar.

    No obstante, el elemento gráfico tiene otro efecto interesante: Internet no suele quedar bien en las fotos. Los medios de comunicación suelen tener dificultades para ilustrar gráficamente o audiovisualmente las noticias sobre Internet. Comparativamente, Second Life es muy fotogénico. Posiblemente esa sea una de las razones que se hallan en el origen de su popularidad mediática.

    Pero, ¿es todo marketing? ¿es todo eco mediático que se retroalimenta? Muy a menudo se han destacado las experiencias comerciales y promocionales en Second Life, su uso político y su aprovechamiento corporativo. Se ha hablado de la economía de Second Life y de los profesionales que ejercen allí. Sin embargo, ¿cómo es la interacción social en Second Life? ¿Qué hay de los miles de usuarios que lo habitan cada día y que no tienen un especial interés en sacarle un rédito económico o promocional? En este libro se encontrarán las claves para que cualquier persona pueda llegar a sus propias conclusiones.

    ¿Un terreno para la utopía?

    Internet ha sido imaginada en algunas ocasiones un espacio donde sería posible crear nuevos entornos que superaran las miserias de la vida “real”. Parecía que la economía, la política o incluso las relaciones personales, al digitalizarse, hubiesen de ser substancialmente diferentes y mejores. Second Life es quizá la mejor encarnación de esa visión inocente y apologética de Internet. Una nueva oportunidad. Un nuevo mundo. Una segunda vida. Una utopía. Oscar Wilde escribió en una ocasión que “el progreso no es más que la realización de las utopías” y si la tecnología es progreso y Second Life era una nueva encarnación de la tierra prometida, no cabe duda de que, potencialmente, estamos ante una de las materializaciones más sorprendentes que se hayan realizado y puesto en práctica jamás del modelo ideal de una Utopía.

    Posiblemente la idea de “utopía” sea una de las más fértiles, dúctiles y provocadoras de la historia del pensamiento occidental. Simplificando burdamente un argumento de Zygmunt Bauman, hay dos modelos de utopías. En primer lugar está la utopía de la época moderna, la original surgida a partir del texto de Thomas More y continuada en las obras visionarias de los socialistas utópicos. Muestra la idea clásica de una sociedad mejor, que debía servir como incentivo, como modelo, para los movimientos sociales. En segundo lugar, está la utopía de la época contemporánea, que en lugar de imaginar una meta para el futuro lo que hace es plantear un mundo alternativo, una evasión, una vía de escape del mundo actual. Hay una diferencia fundamental en los dos planteamientos y es una diferencia que puede aplicarse a las lecturas que hagamos y experiencias que tengamos en Second Life. Escribe Bauman que:

    “Una utopía es ante todo una imagen de otro universo, diferente del que se conoce por experiencia directa o por haber oído hablar de él. La utopía, además, prefigura un universo enteramente creado por la sabiduría y la devoción humana” (Z. Bauman, Tiempos Líquidos, p. 138)

    La definición sería perfectamente válida para Second Life. La imagen de otro universo, alternativo, y completamente sintético, generado por la sabiduría –y la tecnología- humana. La cuestión, sin embargo, es qué tipo de utopía puede representar Second Life. Por un lado, podría evolucionar y convertirse en un espacio para la creación de nuevos modelos y vínculos sociales, un entorno que se hibridará con el resto de los espacios sociales y ofrecerá nuevas posibilidades al conjunto de la sociedad. Por otro lado, puede convertirse en una simple evasión de la realidad material cotidiana, un entorno envolvente en el que olvidar un poco la primera vida, mientras se sorben pequeñas dosis liofilizadas de una segunda vida mediada por ordenador.

    También es posible que en la era de la información y en la llamada sociedad del conocimiento, las nuevas utopías de textura digital no sean ni lo uno ni lo otro, sino un simulacro postmoderno y postcontemporáneo, que ni plantea un mundo mejor ni un mundo al que evadirse porque, en realidad, las utopías digitales se hayan reciclado y convertido en partes intrínsecas de la misma realidad de la que pretendían partir o escapar los modelos anteriores de utopía. Es posible que Second Life aporte un poco de todas y cada una de estas ideas de utopía. Que encarne una idea de un futuro mejor organizado, que constituya una vía de escape de la cotidianidad y que, también, sea una sofisticada hiperrealidad, un simulacro de la vida misma, pero privatizada y controlable, más al estilo de Matrix que de los mundos distópicos de Huxley, Orwell o Bradbury.

    La mirada del usuario

    La clave estará en la perspectiva y las expectativas que deposite el usuario en Second Life. Porque, desde el punto de vista de la experiencia del usuario, una vez superadas las primeras barreras y obstáculos de configuración y aprendizaje, Second Life es algo más que un fenómeno de marketing o un producto del buzz mediático. Miles de personas lo experimentan cada día y, como rezaría el aforismo publicitario, no pueden estar equivocados.

    Los mimbres interaccionales de Second Life no son muy distintos a los de sus parientes más o menos cercanos y sólo-texto. En el capítulo 1 podremos leer que “los mundos virtuales representan una compleja amplificación de la imaginación digital”. Más que imaginación, nos adentramos en el terreno de la interacción, de la proyección y de la actuación. Actuación, en el sentido más teatral y performativo de la palabra, ya que no estamos ante un espacio donde la realidad sea simplemente imaginada.

    Se trata de una realidad real, materializada en una dimensión no-material, practicada y creada por la práctica, al modo de los espacios practicados definidos por Michel de Certeau. Certau decía que el espacio, la realidad, “ocurre como el efecto producido por las operaciones que lo orientan, lo sitúan, lo temporalizan y lo hacen funcionar” y que, “es como la palabra cuando es pronunciada”. Lo que esto significa es muy sencillo: son los usuarios de Second Life quienes aportan el ingrediente X. Son ellos quienes lo transforman de un entorno tridimensional sintético orientado a objetos en un espacio social. Consecuentemente, dejan de ser meros usuarios para convertirse en habitantes, pobladores, ciudadanos de Second Life.

    El estremecimiento

    Sea como sea, esto sigue sin explicar las razones por las cuáles Second Life funciona, convence y es una realidad social válida para esas miles de personas que lo habitan y practican a diario. Antes de terminar estas páginas introductorias, quiero apuntar una más. Second Life tiene la capacidad de estremecernos. Otra frase sencilla, pero con un profundo calado emocional y experimental. Resulta difícil explicarle a alguien que no utiliza habitualmente los espacios de interacción cibersocial la naturaleza de esa sensación. Sin una cierta inmersión en un entorno cibersocial como un chat, un MUD, un MOO o un espacio como Second Life resulta complicado transmitir la vitalidad y la autenticidad de la interacción mal-llamada virtual.

    La proyección de la propia identidad a través de un pseudónimo que se convierte en personaje y luego en alter-ego, la intensa involucración e identificación que se produce entre el ego-tecleante y el ego-sintético proyectado y practicado en el ciberespacio es, desde mi punto de vista, la razón última y fundamental del éxito de los espacios públicos (aunque sean de titularidad privada) virtuales. Second Life es sólo una muesca más, seguramente la más sofisticada y la más mediáticamente célebre hasta la fecha, de estos espacios públicos virtuales. Pero como habían conseguido sus predecesores, en Second Life sus habitantes se estremecen en sus interacciones con los demás. Se estremecen, se emocionan, se ofenden, se ilusionan, se alteran, se enervan, se enamoran, se avergüenzan, se agreden y un sinfín de otras acciones y sensaciones auténticas que se experimentan en este espacio.

    Erving Goffman escribió en 1967 una definición del self, de la personalidad del ser humano occidental en sociedad, que se hace especialmente interesante a la luz de estos nuevos espacios para la sociabilidad como son los entornos virtuales. Decía Goffman que el self, la persona, es “una especie de jugador inmerso en un juego ritual que tiene que hacer frente, honrosamente o no, diplomáticamente o no, a las contingencias de cada situación”. La visión del intercambio social como un juego de rol, que tan agudamente observó y describió Goffman es muy pertinente para comprender la seriedad, la autenticidad y la complejidad de la interacción social que se da en un entorno como Second Life. Del mismo modo que Goffman, al comparar la vida social cotidiana con un juego, consiguió conferirle al tema una importancia que hasta entonces no tuvo, considerar que Second Life es sólo un juego o un pasatiempo sería también despreciarlo y errar el juicio.

    Así pues, Second Life es una experiencia altamente significativa para sus usuarios, que en su interacción cibersocial, llegan a estremecerse. Utopía, distopía o simulacro, se trata de un espacio de posibilidad original, distinto y enriquecedor, que merece nuestra atención. Esperamos que estas páginas sean una buena herramienta para que aquellos curiosos con sed de utopía, del tipo que sea, puedan sacarle el máximo partido y puedan elaborar ellos mismos, sus propias conclusiones sobre este mundo sintético tan atractivo y singular.

    Este artículo fue originalmente concebido como prólogo al libro de Arturo Caro y Octavio Islas, "Second Life. Invéntese una vida digital y conviva con ella", publicado por la editorial Alfaomega en 2008. Existen varias referencias concretas a esta publicación, aunque el presente artículo y sus argumentos son independientes del resto. También está publicado digitalmente dentro del Archivo del Observatorio para la CiberSociedad.
    Tags:
  • scissors

    cdmv portada1 Cultura digital y movimientos sociales   Lectures polítiques per a un ciberespai sovint massa asèpticLa tecnologia no és neutra, sinó que té una forta càrrega política. Política i tecnologia són dues cares de la mateixa moneda. El poder modern, contemporani i, més que mai, postmodern, s’exerceix, per sobre de tot, per mitjans tecnològics.

    Amb aquestes consignes com a fil conductor, l’editorial Catarata acaba de publicar el llibre col·lectiu “Cultura digital y movimientos sociales“, coordinat per l’Igor Sádaba i l’Àngel J. Gordo López, des del grup de recerca Cibersomosaguas (aquí, el seu bloc), sorgit principalment de la Universidad Complutense de Madrid.

    Per ajudar a imaginar la publicació, diuen els coordinadors que “la mirada que aquí sugerimos intenta analizar tecnos como un ámbito político, las ciencias aplicadas como un espacio donde se dirimen relaciones de poder y el conocimiento experto como un lugar conflictivo donde numerosos agentes pugnan, construyen, deliberan e interaccionan”.

    llibret Cultura digital y movimientos sociales   Lectures polítiques per a un ciberespai sovint massa asèptic

    Cultura digital y movimientos sociales

    El llibre vol evitar caure en posicions extremes i naïves i no vol fer crítica per ella mateixa. Al contrari: el que es busca és ajudar a entendre, veure i analitzar la tecnologia com a una “elección social que encarna y reproduce las bases de la vida política de hoy en día”. Aquesta component electiva es fa evident al llibre gràcies als diversos casos on es posa de manifest la relació entre tecnologia i moviments socials.

    En qualsevol cas, i per fugir de lectures unívoques o maniquees, el llibre entèn que la relació entre poders i contrapoders, a través de la tecnologia, és complexa i contradictòria. Així, el “poder ejercido por los expertos de los sistemas técnicos tiene su correlato en el contrapoder operado desde otras geografías de lo social por los legos y las redes sociales”.

    El llibre s’estructura en quatre blocs. La primera és “Historia, tecnología y subjetividad“. La segona complementa aquesta primera part amb diversos capítols sobre “Conceptualización y epistemologías cibersociales“.

    Abandonant el discurs més teòric, la tercera part va sobre “Contenidos y dispositivos de participación/regulación“. Finalment, el quart bloc incorpora diversos capítols dins l’epígraf “Otras in/propiedades: tecnoactivismo y capital cultural inmaterial“.

    He tingut la sort de poder col·laborar en aquest llibre en el segon dels blocs, recuperant i adaptant un text que pertany als meus dies d’investigador de cadència teòrica. El capítol en qüestió, “La política de los nombres en la cibersociedad. Dimensiones políticas, analíticas y sociales del concepto de ciberespacio” pretenia completar una certa anàlisi conceptual i terminològica que ja tenia iniciada anteriorment i donar-li, finalment, una lectura intencionada, on quedessin a la vista tant les potencialitats metafòriques de determinades opcions conceptuals i intel·lectuals, com les eventuals lectures en clau poder/política. Aquest és el resum del capítol:

    Es bien sabido que tras el acto de nombrar existe una fuerte carga definitoria que transforma aquello nombrado. Esto es especialmente importante cuando lo que se nombra es algo que está en proceso y transformándose, puesto que cada nombre posible destacará determinadas partes de su realidad. En el frágil equilibrio entre significante y significado(s), escoger el primero representará un énfasis en los segundos. Estos énfasis pueden ser accidentales o involuntarios, pero en ningún caso son neutros y tienen, siempre, consecuencias conceptuales.

    Este proceso de moldeamiento de significado y significante se produce ante la práctica totalidad de situaciones, productos y realidades sociales emergentes. Así, ante la dispersión de términos y conceptos en uso para denominar el espacio de intercomunicación electrónica creado por las tecnologías de interconexión informáticas (Internet, las TIC, la cibercultura, etc.), en este texto se discute la pertinencia de la noción de ‘ciberespacio’.

    Para ello, se tomarán en consideración diversas consideraciones de tipo analítico y científico, así como aspectos políticos que se relacionan con esta opción y algunos usos sociales y mediáticos de este concepto junto con algunas posibles lecturas interpretativas de éstos.

    Haver pogut participar en aquest llibre és un privilegi, no només per la línia editorial que s’ha seguit i per la qualitat i originalitat de bona part dels articles, sinó per poder compartir cartell (índex) amb els propis coordinadors de la publicació o altres col·legues i companys del ‘mundillo’ que segueixen recorrent, més o menys, la via acadèmica: Richard Cleminson, Mario Domínguez, Rafael Heiber, Beatriz Moral, Begoña Pecharromán, Chris H. Gray, Steve Mentor, Fernando García Selgas, Mayte Pascual, Pilar Parra, Carmen Sancho, Rubén Arriazu, Rubén Blanco, Gonzalo Caro, Adolfo Estalella, Edgar Gómez, Francisco Seoane, Amparo Lasén, Iñaki Martínez de Albéniz, Blanca Callén, Francisco Tirado, Miquel Domènech, Albert Garcia i, per sobre de tot, tot un mite amb qui compartir pàgines: Steve Jones. As himself icon wink Cultura digital y movimientos sociales   Lectures polítiques per a un ciberespai sovint massa asèptic

    Espero que el llibre tingui bona circulació y que aviat puguem, tal i com vàrem preveure inicialment, publicar-lo lliurement en PDF des del web de l’Observatori de la CiberSocietat.

  • scissors

    Fa alguns mesos vaig participar en la taula rodonaTemps d’oci: educació, consum, participació…?” dins les jornades “Famílies que eduquen” que l’Institut d’infància i món urbà de Barcelona va organitzar al voltant del Festival de la Infància de l’any passat.

    qd Publicació de Nadius a la xarxa; infants digitals?Em van demanar un petit text sobre el tema i, després de la jornada, el vaig voler arrodonir una miqueta i enviar-lo a la Revista Quaderns Digitals, on feia temps que tenia ganes de participar.

    Tot just ahir en Vicent Campos, el coordinador de la revista ens comunicava la publicació de l’article al número 51 de la revista, un número especial que commemora els 13 anys de circulació de la revista.

    L’article a la seva publicació de Quaderns Digitals, el trobareu clicant aquí. D’aquí a no gaire ja apareixerà a l’arxiu de l’OCS.

  • scissors

    Arran de la Jornada que organitzàvem des de l’Observatori per a la CiberSocietat, el passat divendres 25 al Citilab, “Difondre les TIC a l’època 2.0″, al Citilab de Cornellà, es va publicar aquesta entrevista al portal del Citilab. Aquí la copio, tot i que pot trobar-se aquí (en català) o bé aquí (en castellà).

    #1. Fa ja temps que molta gent fa servir el terme 2.0, associant-lo a més intercomunicació i capacitat per a relacionar-se per mitja de la web. ¿Podem afirmar que en l’actualitat existeix realment una Internet més social? ¿És una tendència consolidada, o bé ja està tornant a canviar la web en alguna direcció concreta?

    citilab La Internet 2.0 s experimenta en primera persona   Entrevista al Citilab Dins la caixa conceptual del terme “2.0″ s’hi poden posar moltes coses. Aspiracions, projectes, voluntats… Però també realitats i tendències que efectivament, segons molts observadors, estan marcant canvis molt importants en la forma en què Internet va construir-se i consumir-se fins fa, aproximadament, 3 anys.

    Citeu la intercomunicació i la capacitat per establir relacions com a trets destacables d’aquest moviment 2.0, però trobaríem altres formes d’avaluar el procés. Podríem parlar d’una internet que es construeix i s’experimenta d’una forma més horitzontal. Podríem dir que s’han eixamplat molt considerablement les vies d’entrada a internet, gràcies a noves eines que en permeten un accés més senzill i amb menys necessitat d’un coneixement tècnic. Podríem fixar-nos en la major facilitat, capacitat i efectivitat de la interactivitat als nous espais 2.0. Podríem parlar de l’enorme efecte que portals com YouTube han fet per una efectiva i democràtica internet molt més multimèdia i audiovisual.

    Però més enllà de llistes de característiques, el que jo veig és que el procés de dospuntzerització d’Internet ve a donar la raó a aquells que, als noranta o als primers anys del segle XXI, abans de la crisi de la bombolla, ja subratllaven que Internet era, per sobre de tot, un espai social i orientat a la sociabilitat. Fa anys, en aquella Internet que ara hem rebatejat, despectivament, com a 1.0, semblava que la clau seria la conversió de tot el que existia offline, en un nou entorn digital. N’hi havia prou posant el prefixe “e-” davant qualsevol àrea d’activitat i ja apareixien davant nosaltres les noves mantres de l’era digital: e-economia, e-learning, e-cultura, e-administració, e-government… No obstant, i com hagués advertit McLuhan, no es tractava d’un exercici de conversió, sinó de transformació. Internet és un espai on canvien els paradigmes, i no només el format de les coses. Per això la Internet 1.0 tenia i té uns límits i un sostre d’innovació i creativitat molt baixos. I per això resulta tan atractiva la idea d’una Internet 2.0.

    He dit algunes vegades que em sembla que el més paradoxal de les idees que hi ha rera el moviment dospuntzero és que se semblen més a la Internet 0.1 que a la Internet 1.0. Si repassem les idees, els somnis i els projectes amb què s’esbossava Internet, als anys 60 i 70, veurem que passaven més per un espai d’interrelació entre persones, de comunicació significativa, que no pas al gran boulevard i biblioteca-de-babel en què s’ha convertit la Internet construïda a partir de finals dels ‘90.

    Però precisament davant aquest aparent col·lapse de la significativitat, recuperem -ara amb la bandera “2.0″, però si hi pensem bé, mai ho hem deixat de fer- unes pràctiques i una manera d’utilitzar Internet d’una forma més social, més col·lectiva, a través de múltiples nous portals i eines d’escriptori que ens permeten una experiència més coral, acompanyada i col·laborativa d’Internet.

    Internet ha crescut amb nosaltres i al nostre voltant. S’ha fet omnipresent, desmesurada, immanejable i ofuscadora. Per aquesta raó, crec que rera el procés de dospuntzerització s’amaga, per sobre de tot, una re-mesurització d’Internet. Un canvi d’escala. Una nova xarxa de petit volum i d’alta significativitat. Una internet on el protagonista és la persona. Però no qualsevol persona anònima, llunyana o etèria, sinó el nostre contacte, la nostra pròpia xarxa, constituïda a partir de la gent que ens és important, procedent del món offline i del món online, local i global, lúdica i professional, en una barreja lliure però on l’element principal sempre és el mateix: “You”, com va preconitzar la portada del Time del personatge de l’any 2006.

    Crec que es tracta d’una tendència completament consolidada… en la mesura que res pot arribar a consolidar-se realment a Internet. El que està clar és que el procés dospuntzero no respon a una moda, sinó que és una reacció creativa davant l’estructura de la Internet dels darrers noranta i del col·lapse de la seva significativat. La Internet 2.0 s’experimenta en primera persona i és, paradoxalment, més petita que el model anterior. Més petita, però molt més significativa, ja que es construeix a partir d’allò que la nostra xarxa de persones significatives creuen que és rellevant. El moviment 2.0, com a tal, té fenòmens i protagonistes efímers, però també té arrels que marquen i marcaran un punt d’inflexió en la forma en què consumirem, experimentarem i co-crearem Internet en el futur immediat. Evidentment, però, ja és parla d’internets 2.1, 3.0 i 4.0. La retòrica del canvi, a Internet, és una constant.

    #2. Organitzeu al CitiLab una trobada entre diferents experts en la difusió de les TIC, per a debatre en torn a les polítiques que es fan servir actualment per a fomentar l’ús d’Internet entre la ciutadania, l’empresa i les institucions educatives. Com plantegeu aquesta trobada?

    El fet que albirem la societat del coneixement, o la Internet 2.0, no ens pot fer perdre de vista que encara no hem aconseguit estendre l’ús d’internet a la immensa majoria de la població. Per a molts, la primera pregunta d’aquesta entrevista els representa un debat completament estèril. I no obstant, molts sabem que no hauria de ser així, que Internet és una potentíssima eina de creixement personal, social, ciutadà, lúdic i professional. Resulta realment difícil pensar en persones o en col·lectius als que un coneixement i un ús d’Internet no els pogués significar una millora real en la seva qualitat de vida, en qualsevol d’aquestes dimensions que citava abans. I no obstant, seguim arrossegant percentatges altíssims de població que no demostra cap interès per Internet.

    Per això, continuen sent molt necessàries les polítiques i les accions de difusió d’Internet. La competitivitat, la capacitat d’innovar i de créixer del nostre país, depenen, en bona part, de la nostra capacitat per accedir, fer ús i participar activament d’Internet i de l’anomenada societat del coneixement. També les nostres capacitats relacionals, personals, ocioses, organitzatives, informatives, polítiques, etc., poden veure’s potenciades a través d’Internet i això, a un país com el nostre, és una oportunitat que no podem deixar d’aprofitar.

    Cal tenir en compte que no es tracta d’una política merament benintencionada, d’inclusió social, o d’assistència a col·lectius amb dificultats de qualsevol mena. Del que es tracta realment és de capacitar i impulsar una majoria de la població per a que estigui més capacitada per informar-se, treballar, produir, innovar, comunicar-se, col·laborar, etc.. Es tracta més aviat de polítiques estratègiques que no pas assistencials. No estem parlant de polítiques d’ajut al desemparat-desconnectat, sinó d’una dimensió altament estratègica que marca i marcarà el potencial que, com a país, tenim i tindrem al context de l’era digital i del món globalitzat.

    Les polítiques i accions de difusió d’Internet són tan necessàries com fa deu anys. No obstant, és molt evident que no són les polítiques i accions de fa deu anys, les que hem de posar en marxa. El context i la percepció pública d’Internet han canviat molt al llarg d’aquest temps i probablement les estratègies de difusió de la xarxa i de les seves eines han d’adaptar-se a aquesta realitat evolucionada. La gran majoria de les persones que avui en dia no utilitzen internet saben perfectament de la seva existència. Mentre que el que s’havia de combatre l’any 1998 era el desconeixement i els preus elevats de connexió, a l’any 2008 la clau és explicar una Internet diferent, que resulti significativa i pràctica per als col·lectius que, conscientment, en queden al marge.

    En aquesta jornada volem debatre sobre aquests aspectes. Volem parlar sobre quines iniciatives i quines mesures poden prendre’s per a fer difusió de les TIC a l’època del web 2.0, pensant en gent que no ha arribat a la 1.0… i també pensant en aquells que s’hi han quedat. Per fortuna, la gent que ens hi acompanyarà té molts anys d’experiència en la matèria i ens podrà donar molt bones pistes per esbossar camins interessants.

    #3. L’Observatori per a la CiberSocietat és una entitat sense ànim de lucre que fa de punt de trobada entre diferents investigadors i acadèmics, al voltant de les TIC i el seu impacte social. ¿Quines són les vostres experiències més recents com a xarxa d’investigació i difusió? ¿Quins projectes teniu per aquest 2008?

    L’Observatori ja fa alguns anys que treballa a un espai a mig camí entre la recerca acadèmica, la divulgació ciutadana i la pràctica de les TIC. Som una comunitat digital de coneixement sobre la societat tecnificada, la ciber-societat, que aplega prop de 15.000 persones arreu del món, fonamentalment de l’Estat Espanyol i Amèrica Llatina. Malgrat aquesta projecció global, fa anys que tenim la seu a Cornellà i ara estem embarcats en aquest projecte tan il·lusionant que és el Citilab, on esperem col·laborar-hi de forma abundant i fructífera.

    La nostra experiència més recent i notòria és, sens dubte, el congrés ONLINE de l’Observatori. A finals de 2006 vàrem organitzar-ne la tercera edició, sota el títol “Coneixement Obert, Societat Lliure”. Va aplegar més de 4.500 participants de tot el món i va suposar un autèntic impacte al món de la reflexió i la recerca sobre internet i la societat del coneixement, arran de les més de 500 contribucions que van presentar-s’hi i debatre-s’hi.

    El fet més destacat del 2008 serà, amb tota certesa, la nostra integració i col·laboració dins el marc del Citilab. Volem aportar-hi valor, xarxa i capacitat de generació de coneixement. A més de jornades com la que preparem per al proper dia 25, volem rellançar les diverses àrees de publicació de continguts i divulgació de coneixement expert i aplicat sobre les TIC.

    Entre d’altres coses, al 2008 volem, per dir-ho d’alguna manera, dospuntzeritzar-nos. Tenim la intenció de reconstruir la nostra comunitat virtual segons els criteris, usos i costums de la Internet 2.0, de la internet actual. El nostre portal, probablement l’espai de continguts i de coneixement sobre la internet social més voluminós del món, necessita una profunda reconversió digital que esperem poder fer-li durant aquest any.

    Finalment, quant a la nostra activitat més coneguda, la propera edició del Congrés ONLINE de l’Observatori, estem avaluant possibilitats i buscant-hi col·laboracions. Es tracta d’un projecte cada cop més voluminós i el nivell d’exigència és més alt a cada edició que passa. N’orientem la celebració cap a la primavera del 2009, però per engegar la maquinària a rodar, ens cal assegurar una mínima xarxa de col·laboradors que en garanteixi l’èxit. I és un projecte obert…

  • scissors

    De la mà d’una vella amistat, en Pau Marí-Klose, avui a la tarda he participat a la taula rodona “Temps d’oci: educació, consum, participació…?” dins les jornades “Famílies que eduquen” que l’Institut d’infància i món urbà ha organitzat al voltant del Festival de la Infància d’aquest any. Ha estat una trobada interessant i entretinguda que m’ha servit d’excusa per apropar-me una miqueta a reflexions més o menys elaboradores sobre el món de la infància.

    La taula l’ha moderat en Jordi Sánchez, de la Fundació Bofill. Hi han pres part també en Jaume Funes, de la Universitat Ramon Llull; en Carles Barba, de la Fundació Esplai; la Teresa Colomer, de l’Autònoma de Barcelona i la Petra Pérez, de la Universitat de València. Tots veníem amb un focus d’interès concret i això ha permés veure punts de vista força diferents i, fins i tot, divergents.

    A mi m’ha servit per reflexionar en veu alta -i per escrit- sobre una intersecció que mai havia explorat formalment: infància i internet. Darrerament he llegit alguns articles, opinions i posts sobre la qüestió i el concepte dels nadius digitals i aquest ha estat l’eix de la meva intervenció. Les contradiccions i essencialismes que s’amaguen rera el concepte dels “nadius digitals” m’inquieta. Especialment, quan l’autor, en Marc Prensky, recolza la seva argumentació en indicadors d’activitat neuronal diferencial per nadius i immigrants digitals. La biologització de la diferència la reifica i la fa dura, provocant, crec, una reacció contraproduent.

    La intervenció té una versió simplificada, en pobrepoint, que penjaré a sota. Però també té una versió redactada en format article que serà publicada aviat. Esperaré a veure com l’adapto i on surt, per publicar-la o referir-la també aquí.

  • scissors

    info vs comunicacio Informació vs. ComunicacióAhir vaig passar un vespre molt agradable a la Fundació Catalunya i Territori. M’hi van convidar a participar dins una taula rodona titulada “Informació vs. Comunicació” i on el principal atractiu eren, sens dubte, els companys de taula. Quatre professionals de la comunicació, amb molts anys i mèrits acumulats d’experiència. En Miquel Miralles, director de comunicació del Grup Tele Taxi, va fer de moderador, guiant-nos, per aquest ordre, al Vicent Partal (Vilaweb), l’Eva Orúe (Ingenio de Divertinajes), el Pere Oriol Costa (catedràtic de comunicació a l’Autònoma) i finalment, a mi. Tots periodistes de llarga carrera, amb una mirada (auto)crítica, propositiva i tremendament sòlida del moment actual que viu el món de la informació/comunicació/periodisme.

    Les preguntes motores del debat eren:

    1. És el mateix informació que comunicació?

    2. On ens situen els nous suports comunicatius?

    3. Quin lloc ocupa la intimitat?

    4. L’allau d’informació multimèdia

    5. A qui arriba la comunicació que emetem?

    6. Es realitza l’intercanvi de missatges en un pla d’igualtat?

    7. On queda el rigor?

    8. Influeixen més els blocs q la televisió sobre el consum?

    9. Som tots emissors? On són els receptors?

    10. Com influeixen les noves tecnologies en els processos comunicatius?

    Aquesta llista va servir de guió inicial, però de seguida el debat va centrar-se en alguns punts concrets que em van resultar especialment interessants.

    D’una banda, des de diverses de les problemàtiques descrites, vàrem acabar topant-nos en l’al·lusió a alguna mena de guiatge –i fins i tot regulació- ètic per als mitjans de comunicació que podríem anomenar “tradicionals”. D’una banda, Pere Oriol Costa assenyalava una qüestió interessant: Espanya és l’únic estat de la UE-15, juntament amb Luxemburg, que no té cap mena de “Consell de l’Audiovisual” o similar. D’altra banda, tant el Vicent Partal com l’Eva Orúe, quan descrivien la crisi que viu la professió i l’activitat periodística, apel·laven a re-pensar, re-valorar i re-situar la missió i la funció social del periodista. En una expressió que no sé si em va colpir, sobtar o agradar, en Vicent parlava d’una mena de “guàrdia urbà de la informació”. L’Eva destacava que la informació per si mateixa, descontextualitzada, no era suficient. Que la missió del periodista ha de ser no només explicar què passa, sinó per què passa. L’exemple dels vídeos, de la progressiva audiovisualització de tots els mitjans, captivats per la força de la imatge, és paradigmàtic: quan la imatge es ven sola i es prescindeix de contextualitzar-la, d’explicar-la, la convertim en una anècdota, en un clitxé que no només no informa, sinó que banalitza, simplifica i des-informa a qui la rep. Com hi insistia en Vicent, davant d’un món que s’ha tornat més complexe, resulta paradoxal –i preocupant- que la informació tendeixi a simplificar-se.

    En tot això, però, utilitzant l’expressió que va fer servir Pere Oriol Costa, el que “Internet no quadra”. I aquest va ser un dels temes on, personalment, vaig intentar incidir. Adapto i copio a sota part del que era el meu guió de treball en paper i que es va quedar, en bona part, allí mateix, al paper… Ara a la pantalla…

    [1]. Informació vs. Comunicació

    - La informació és contingut en si mateix, dades. La comunicació, en canvi, és un vincle entre diferents entitats. Per tant, estan subjectes a objectius, lleis i característiques molt diferents.

    o La informació és un fet objectiu (objectivable) i la comunicació, és un fet relacional i subjectiu (entre subjectes; inter-subjectiu).

    - Com a antropòleg, m’interessa molt el procés comunicatiu, ja que la comunicació és l’element clau de les relacions socials i, per tant, el fonament dels nostres referents culturals i de les nostres societats.

    - Com a vincle que connecta, afecta i transforma els subjectes, les persones, la comunicació viu una mena de revolució. A l’època moderna-contemporània n’hem viscut dues de complementàries: la revolució dels mass-media i la revolució de les TIC.

    o Els mass-meddia, amb comunicació unidireccional cap a les masses, ha marcat, de forma cada cop més intensa, l’evolució del món des de l’aparició dels primers periòdics i, sobretot, des de l’aparició de la ràdio.

    o La segona revolució en tecnologia comunicativa són les TIC i els seus efectes estan encara per veure. Algunes conseqüències, però, es comencen a consolidar i ens permet començar a analitzar-les i parlar-ne.

    - Aquesta segona revolució provocada per les TIC, té una característica concreta que és interessant per aquesta pregunta.

    o Els mass media s’interessen per la transmissió -gairebé en el “transport”- de la informació. Han tingut poc marge i poc interès en l’efecte que fa aquesta informació o en quina resposta genera cap als emissors.

    o En canvi, les TIC el primer que fan és construir el pont a la inversa, establir un veritable canal de comunicació d’anada i tornada, permetent i tenint en compte la interacció. La gran diferència entre les TIC i els mass meddia tradicionals és la interactivitat. I la capacitat d’interactivitat, d’influència mútua, és clau en qualsevol procés de comunicació. És la base de la vida en societat.

    o A aquesta dicotomia, a més, cal afegir la fase en què ens trobem, d’anomenada “web 2.0 que, fonamentalment, el que fa és accentuar i augmentar la interactivitat i el grau d’intensitat comunicativa de la xarxa. Amb el web 2.0, el model clàssic dels mass media informatius queda encara una mica més lluny.

    o En realitat, la “web 2.0” és molt més semblant a la “web 0.1” que no pas a la web “1.0”. És a dir; els processos cibersocials que estem veient (i celebrant) explotar als darrers anys i als què ens referim com a web 2.0, no deixen de ser més que la plasmació pràctica del que els pioners d’internet buscaven, somiaven i dissenyaven. Com descriuria MacLuhan, la web 1.0 és un model TIC que encara es fonamenta en els usos tecnològics pre-internàutics. Amb la web 2.0 ja estem començant a veure usos, costums i valors propis del nou paradigma sociotecnològic en el què vivim.

    o I no obstant, aquest model on la comunicació, el contacte, la interacció i la participació s’incrementen, tot i ser propi de les TIC, no només no n’és exclusiu, sinó que ja fa temps que s’encomana als altres mitjans “clàssics”. La televisió, com a mitjà paradigmàtic del model “informatiu” i “mass meddia”, és molt més flexible i poderosa del que molts “teòrics” i “opinadors” sovint som capaços de veure.

    [2]. Nous? Mitjans…

    - Quan ens fem la pregunta d’on ens situen els nous mitjans el primer que cal assumir és que els “nous” mitjans segueixen estant en procés de construcció i consolidació. I que probablement no deixaran d’evolucionar. Abans parlàvem de “web 2.0” i tots hem vist ja gràfiques on es dibuixen fases de “3.0”, “4.0”… i el que faci falta… la innovació tecnològica no s’aturarà, cosa que fa més difícil la tasca dels comunicadors i dels investigadors socials, per identificar realment on són les diferències i les eventuals novetats socioculturals.

    - Fa 7 o 8 anys, el tema central d’aquesta mateixa taula seria la mateixa internet, la web, els xats, els fòrums, etc.. Fa 3 o 4, la banda ampla, la xarxa multimèdia i els dispositius p2p; fa 1 o 2, els blocs, la web 2.0 i les ‘flash-mobs’… Avui… probablement, parlarem dels efectes socials i polítics que aquests fenòmens estan tenint; la mobilització creixent de la xarxa (relativa als mòbils, al multi-suport, a la connectivitat ubiqua), etc.

    - I tot això, a la llum d’aplicacions trencadores (“killer apps”) com YouTube i totes les seves seqüel·les, al llindar del que, diuen alguns, ha de ser un dels grans esdeveniments generadors de tendències i “hot topics” del ciberespai, com seran les properes eleccions nord-americanes.

    - La irrupció constant de nous mitjans i suports potser és la nova constant. Potser hem de començar a pensar i assumir que el moviment continu, a nivell de mitjans comunicatius, informatius i de gestió del coneixement, passarà a ser la norma d’aquí endavant. El canvi i l’evolució tecnològica és constant i les necessitats publicitàries per convertir-ho en “nous costums” també. Aquesta constant, però, necessitarà bones dosis de recerca, anàlisi i criteri (compartit) per veure quan suposen, realment, una novetat sociocultural.

    [4]. L’allau multimèdia

    - Personalment, comparteixo molt poques de les al·lusions als “allaus”, “col·lapses” i “massificacions” que acompanyen a determinats anàlisis dels efectes d’internet, especialment des dels mitjans de comunicació. En general perquè darrera de tots els fenòmens que així es descriuen el que hi ha, en realitat, és una democratització en l’accés a les eines que permeten comunicar/informar/difondre.

    - YouTube és un allau multimèdia? Potser… Però també potser ha estat una forma revolucionària d’informar i donar a conèixer notícies de formes alternatives…

    o A Eivissa, les manifestacions anti-autoestopistes es retransmetien pràcticament en temps real a través de YouTube, entre els milers dels vídeos que s’hi publicaven arreu del món.

    o Fa dues setmanes, els mateixos reporters de Catalunya Ràdio van penjar a YouTube la seva excursió pels túnels esquerdats de rodalies i l’AVE i convertint-se en el tercer vídeo més vist de tot el món en la seva categoria, aquell dia…

    - Estem davant d’una massificació de moltes coses perquè se n’està democratitzant l’accés. Això té conseqüències positives i negatives, però sobretot suposa nous reptes que tenen a veure amb el rigor i la credibilitat de les informacions, d’una banda, i en la nostra re-educació, com a consumidors d’informació, d’una altra. I ambdues qüestions van molt lligades perquè a mesura que aprenem a trobar els nostres propis mitjans de confiança, dins el marasme de mitjans possibles, també aprenem a establir (nous) criteris de credibilitat. En qualsevol cas, que hi hagi allaus massius com a conseqüència de les TIC em provoca més alegria que no pas preocupació. El que em preocupa és la nostra capacitat i flexibilitat per entendre i re-educar-nos en els canvis.

    [6]. Es realitza l’intercanvi de missatges en pla d’igualtat?

    - No. La xarxa té efectes democratitzadors. La xarxa ofereix oportunitats i potencia l’activitat de molta gent. La xarxa escurça distàncies entre estrats socials. Però les oportunitats no són aprofitades per tothom de la mateixa manera i, per tant, les persones i els col·lectius que disposen de més temps, talent, recursos i s’esforcen més per dominar els nous canals i retòriques comunicatives tenen avantatges molt significatius respecte als que no en disposen.

    - En aquest sentit, tot i que la xarxa és un espai rabiosament sociocèntric, el coneixement tecnològic té molta importància per a aprofitar a fons la informació que se’n pot extreure.

    [8]. Influeixen més el blocs que la televisió en el consum?

    - Al nostre context immediat i a dia d’avui, no. No influeixen més, però influeixen molt.

    - S’ha parlat abundantment de la creixent influència dels blocs en la creació de tendències, en la generació de relacions horitzontals de confiança sobre què comprar i què no comprar i és cert que els blocs tenen un pes creixent en aquest terreny. La lògica és evident i no deixa de ser una continuació de les informacions de boca-orella que durant segles han servit per valorar o descartar l’adquisició de determinats productes de determinades persones o marques.

    - La xarxa és un terreny ideal per documentar-se i trobar informació sobre productes de consum. Les xarxes d’opinió de consumidors fa anys que circulen i es fonamenten en el mateix principi: donar a la informació comercial una confrontació per part d’usuaris reals, dels quals un pugui veure, a més, quins criteris té respecte a d’altres productes similars.

    - Amb els blocs, això d’una banda s’incrementa i d’altra, s’atomitza. Als blocs, la informació –també la comercial- es converteix en comunicació perquè incorpora la implicació efectiva, afectiva i continuada, de l’emissor, alhora que permet la interacció, el comentari, la resposta, el debat… Com podria ser una conversa oral entre gent de la què en volem conèixer el criteri, de cara a construir el nostre.

    - No obstant, en poques ocasions els blocs opinaran de forma massiva sobre un producte, si no és com a reacció a alguna cosa que prèviament s’hagi proposat, probablement a la Televisió. Això ha d’ajudar-nos a relativitzar la seva capacitat d’influència.

    - La televisió encara té un poder de projecció i propagació molt superior. Allò que no ha estat prèviament projectat a la televisió, allò que no forma part, prèviament, del nostre imaginari de compra potencial, difícilment serà escollit, malgrat que els blocs en parlin positivament. La publicitat multi-suport i, en espacial, la televisió, segueix sent l’espai comercial i de manipulació del consum més important de la nostra societat, i crec que ho seguirà sent encara per alguns anys.

    Tancant…

    En qualsevol cas, l’evolució previsible és la de la hibridació dels models. La “dos-punt-zerització” de la televisió, per una banda, i l’espectacularització i l’audiovisualització de la xarxa per l’altra.

    Estem davant un model en extinció, el d’uns mitjans massius i pràcticament hegemònics. Aquest model quedarà substituït per un de més plural, format per vàries dotzenes de canals de televisió, emissores de ràdio, diaris en diversos formats, portals d’internet i espais personals de la nostra confiança que cada vegada s’aproximaran més entre ells… Les televisions fan continguts a partir de la xarxa; les ràdios publiquen vídeos i tenen blocs; els portals i els blocs publiquen continguts audiovisuals i tots plegats aspiren a mobilitzar (en els tots els sentits de la paraula) l’opinió pública i a animar-la a participar activament i des de qualsevol lloc.

  • scissors

    El passat 10 d’octubre, el cèlebre grup de rock britànic Radiohead va presentar mundialment el seu nou àlbum, “In Rainbows”, el setè de la seva carrera. La notícia, però, està en el model de venda i distribució que han triat: l’àlbum només està disponible per internet i el seu cost és, com es diria col·loquialment, “la voluntat”. Són els mateixos usuaris els que trien el que volen pagar per descarregar-se la música. Aquest fet, unit a la popularitat de la banda, estan provocant un autèntic terrabastall en la indústria discogràfica.

    inrainbows Adéu a les discogràfiquesSón molts els opinadors i analistes que vaticinen el final del model del CD (i del vinil), basat en els principis de la producció i la distribució de la música o, més concretament, de les caixes on s’empaquetava la música. El format digital, la portabilitat dels arxius i la seva possible reproducció en diferents aparells i situacions, fan que la música ja no hagi d’estar sotmesa a un suport físic ni a un lloc concret on ser escoltada. Internet ha fet la resta: la distribució ja no necessita camions, vaixells, magatzems ni grans botigues. Seguirà havent-n’hi, però convivint -amb creixent inferioritat- amb el canal de distribució idoni per als arxius digitals, que és Internet. Per pura lògica, si podem prescindir del suport i del canal de distribució, és inevitable que les empreses que basaven el seu producte en aquests dos pilars estiguin condemnades a reinventar-se o desaparèixer.

    S’ha especulat amb què Radiohead s’ha inspirat en el cas dels bagels que el popular de llibre Freakonomics. Allà, un empresari distribuïa aquests bagels d’oficina en oficina, deixant una caixa on la gent pagava el que considerava oportú, sense cap control ni supervisió. Sorprenentment –o no- el sistema reportava uns beneficis sòlids i uns marges de frau realment baixos, que feien viable el model de negoci. No obstant, econòmicament, l’estratègia de la banda, no sembla tenir res d’altruista ni d’improvisat. En darrer instància, saltar-se els intermediaris i les despeses de producció i distribució és una forma de fer créixer el pastís dels guanys.

    Segons el portal www.nme.com, la gent ve pagant una mitjana de 5 lliures esterlines (poc més de 7 euros) per l’àlbum. Altres xifres publicades parlen de 8 euros de mitjana i un total de vendes acumulat en una setmana superior a 10 milions de dòlars. Podríem, en tot cas, convenir que aquest preu suposa entre la meitat i la tercera part del preu que es pagaria a una botiga. I això, sense incórrer en il·legalitats, per canviar-ho de format, copiar-s’ho al MP3 de butxaca o al CD del cotxe (pràctiques, per cert, habituals de facto, però prohibides de iure a Espanya i a la major part del món). L’estalvi per al comprador és considerable.

    Si mirem a l’altra banda de la cadena de producció, resulta que en el model “vigent”, les estimacions situen entre un 14% i 18% el que guanya una grup de música, directament, del preu final que paga l’usuari. La resta se’l queden els diversos intermediaris, liderats per la discogràfica. En el nou model que es comença a dibuixar de distribució directa en format digital i a través d’internet, la banda es queda pràcticament amb el 100% del guany. Si agafem com a preu imaginari d’aquest LP una xifra versemblant, com 20 euros (el preu de venda dels seus darrers CDs a l’estat espanyol), resultaria que en el model anterior el client paga 20 euros i el creador en perceb, com a molt, 3,60. En el nou model que lidera Radiohead, el client ha pagat una tercera part del preu i els creadors estan rebent-ne el doble. El negoci no està gens malament i les diferències són molt importants. En realitat, el ratio de pagament hauria de caure dràsticament per a que, realment, la banda, comparativament, hi perdés diners.

    D’altra banda, un model com aquest deixa molt marge, entre els que pagaran 10 o 12 euros i els que no en pagaran cap. Els primers segurament són els que considerarien comprar-lo igualment a una botiga i fins i tot potser acabin adquirint l’edició de luxe. Mentrestant, els que en paguen 0 o 2 euros, probablement no l’haguessin comprat en cap cas. Tot això que hi guanya la banda, en una nova accepció del que podríem anomenar cua llarga de la música comercialitzada en format digital.

    El cert és que la crisi del model basat en empreses discogràfiques ha portat a altres estrelles del panorama musical internacional a moviments semblants. Sota la fanfàrria que ha aixecat el moviment de Radiohead, altres notícies estan furgant la ferida: una altre grup de fama mundial, Nine Inch Nails ja ha anunciat, amb manifesta satisfacció que, després de 18 anys treballant per a les discogràfiques, des d’ara és i anirà per lliure. Madonna també ha decidit abandonar el model de les discogràfiques i passar tota la seva producció i gestió a una empresa de promoció tot-terreny, com és Live Nation. Al Juliol, Prince –o com sigui que es faci dir ara- va optar per mostrar el seu rebuig als “negocis especulatius de la indústria” i rellançar la seva decaiguda figura distribuint gratis 3 milions de CDs del seu Planet Earth, a través d’un diari britànic de tirada nacional, el The Mail on Sunday. Jamiroquai i Oasis també apunten a trencar amb les seves discogràfiques. Moby fa temps que distribueix també parts de la seva creació de forma gratuïta des del seu web. Tim Burgess, líder del grup The Charlatans, que està distribuint gratuïtament les seves darrers creacions ho explica així: “Vull que la gent tingui la música i que els artistes tinguin el copyright [sic]. Per què deixar que una empresa discogràfica es posi enmig del camí de la música?”

    Entre totes aquestes grans figures, de trajectòries i prestigis consolidats, cada cop és més evident que els guanys els arriben més pels concerts, promocions, merchandising, publicitat i explotació comercial de la seva imatge i el seu producte (suposant que hi hagi cap diferència entre imatge i producte), que no pas per la venda de discos, d’on treuen només una petita tallada.

    Per això, alguns diuen que aquest procés només pot funcionar per als grups grans, que ja tenen un nom i un prestigi consolidats i que poden prescindir de les discogràfiques. Però els grups petits també poden beneficiar-se d’aquest sistema que prima la distribució fàcil i posa l’objectiu dels guanys als concerts o qualsevol mena de vendes per a usos comercials de la música. Lily Allen o Arctic Monkeys són exemples paradigmàtics d’una cantant o d’un grup que arriben a l’èxit i al reconeixement gràcies a l’intercanvi de música, fonamentalment a través de la plataforma de MySpace.

    evolucio mercat musical UK Adéu a les discogràfiques

    Que s’està produint aquesta canalització –i no una disminució global- del que la gent es gasta en música és un fet constatable: només als Estats Units s’ha duplicat el volum de negoci per venda d’entrades a concerts només en els darrers cinc anys. Com pot veure’s a la gràfica anterior, el creixement del volum de vendes en format digital és exponencial i supera, fins i tot, el ritme de caiguda de la venda en suports físics. A més, l’emergència del fenomen de la distribució de la música per internet ha coincidit –de forma difícilment casual- amb la proliferació de grans festivals musicals, com podem veure fàcilment a casa nostra.

    En conjunt, el canvi que s’apunta és radical. I l’autèntica gràcia és que el gran protagonista de tot plegat és el públic. Malgrat que el format digital i Internet siguin els possibilitadors d’aquesta gran transformació, el motor de canvi han estat, sense cap mena de dubte, els usuaris, les persones.

    Després d’alguns d’anys de batalles legals i discussions ètiques; després de discos durs confiscats i d’actuacions policials desproporcionades, després de centenars de titulars de mitjans de comunicació confonent pirateria i frau comercial, amb ús personal; després de les múltiples escomeses i batusses que organismes com la SGAE provoquen, en una absurda, desesperada, feudal, embrutidora i retrògrada croada contra la llibertat de circulació, d’ús i de creació de la música i la cultura; cada cop queda més clar que la indústria musical haurà de conviure amb una nova manera col·lectiva i alliberada d’escoltar música.

    El que queda clar és que aquest corrent és irreversible i imparable. Perdre el temps i les energies inventant-se’n cànons, taxes i obstacles és un error molt greu. No només perquè suposi un significatiu llast econòmic a les TIC, sinó perquè anirà en prejudici de la nostra capacitat col·lectiva per aportar-hi noves idees i descobrir-hi oportunitats. Mentre a alguns llocs s’estan avançant al canvi de paradigma, innovant en el producte musical, com ho demostra l’exemple de Radiohead, a casa nostre els nostres polítics van contracorrent, dedicant-se a fer números per veure quina mena de cànon digital han d’imposar, en una aberració comparable a posar-li tributs a escriure a màquina, a parlar o a respirar.

    I malgrat això, insisteixo, el moviment és irreversible i imparable. La revolució possibilitada per Internet i les noves tecnologies, detonada fa anys pel petit i clàssic programa KaZaa, s’ha convertit, avui en dia, en pràctica comuna -i legitimada consuetudinàriament- entre un amplíssim sector de la societat que no deixa de créixer. Una altra demostració palmària de què Internet és una tecnologia tremendament social que permet, per sobre de tot, tal i com vaticinaven i esperaven els seus creadors, als anys ’60, potenciar l’esperit, l’intel·lecte i la capacitat d’acció de l’ésser humà. De moment, ja ens ha ajudat a recuperar i alliberar la música.

    ——

    La versió original, força més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 20 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i de l’Observatori per a la CiberSocietat.

  • « Older Entries