Bloc de Joan Mayans

Apunts, reflexions i opinions sobre la societat digital i l'economia del coneixement
  • scissors

    La preocupació pel difícil estat actual i el més complicat encara futur de la universitat és un tema recorrent, darrerament. La perspectiva del Pla de Bolonya ha actuat com un accelerador de discursos, agendes i postures sobre l’educació superior que, a més, estan tenint al context català, un especial dinamisme.

    En algunes ocasions he escrit algunes ratlles sobre la desorientació i les forces contradictòries que aspiren a renovar la universitat, tot i que amb maneres i objectius ben diferents. El cas és que a una institució com la universitat europea i catalana, tan captiva de les seves pròpies regles del joc democràtic, i tan depenent econòmicament del finançament públic, els grans canvis difícilment poden venir d’enlloc que no sigui l’exterior de la pròpia institució. Per això el referent de Bolonya i tots els esforços normatius que hi ha al darrera estant tenint, i tindran, un efecte catalitzador i dinamitzador d’aquests debats.

    owe La polarització del debat sobre el futur de la universitatAra m’arriba una nova campanya informativa i mobilitzadora, que sembla ben estructurada. Aquesta nova campanya s’alinia, sense camuflatges, en el discurs crític. Però no necessàriament a Bolonya, sinó a les transformacions que, en el nom de Bolonya, s’estan preparant i posant en marxa progressivament, caminant cap a una aparent mercantilització (submissió al mercat) de la universitat i d’un constant desmantellament de la seva funció de servei i bé públic.

    Tal i com addueix el document, aquesta adequació a les necessitats del mercat, no tindrà els desitjats i previstos resultats de millorar la productivitat i d’afavorir la convertibilitat immediata dels títols universitaris en contractacions laborals i, automàticament, en PIB. No només no els tindrà, sinó que provocarà un empobriment de l’educació, suposant, doncs, a mig i llarg termini, un empobriment generalitzat de la població, inclosos els futurs treballadors.

    El que em temo, però, és que aquest nou esforç de comunicació i de reflexió quedarà novament soterrat sota la mateixa dinàmica d’oposició frontal que fa mesos que vivim. En la situació actual de polarització de les postures pro- i contra- Bolonya, qualsevol argument és, lamentablement, secundari, respecte a qui sigui que ho diu i amb qui s’hagi posicionat, si és que ho ha fet.

    Sigui com sigui, trobo que la iniciativa en qüestió està ben orientada, que l’anàlisi que s’hi fa és clara i il·lustradora i que serà interessant veure quin seguiment rep, tant a nivell d’e seguiment com de resposta. La proposta es diu “Per una universitat pública al servei de tota la societat. Contra una campanya per desprestigiar-la i mercantilitzar-la” i es pot signar i donar-hi suport a la iniciativa a través d’aquest enllaç.

    P.S. La imatge l’he tret del portal de Firgoa.

  • scissors
    March 31st, 2008JoanDiari d'Eivissa, Universitats

    Barcelona està sent aquests dies el centre d’atenció del món universitari. Fent servir un d’aquells llocs comuns del màrqueting periodístic, podríem dir que està sent la capital mundial de la reflexió sobre el present i, sobretot, el futur de la Universitat, arran de dues convocatòries internacionals que tenen la ciutat plena de rectors, investigadors i planificadors de polítiques d’educació superior.

    guni lvg1 El fals debat sobre la reforma de la universitatD’una banda, la setmana passada, va celebrar-se el congrés de primavera de l’Associació Europea d’Universitats (EUA), concentrant rectors de tota Europa dins l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. Parlaven sobre el futur de la universitat europea més enllà del 2010, any clau de la implantació definitiva de l’anomenada reforma de Bolonya. Al carrer, mentrestant, més d’un centenar de manifestants mostraven el seu rebuig a aquesta reforma. Paradoxalment, mentre portes endins els rectors reclamaven als governs un major esforç financer per rellançar la universitat (“finançament, finançament, finançament”, van ser les conclusions del president de l’EAU, Georg Winckler a la cloenda de la conferència, segons ressenya l’Enric Canela, que n’ha fet un detallat seguiment (i 2)), portes enfora, els manifestants centraven les seves crítiques en l’augment de la privatització que pateix el món universitari i la seva progressiva conversió de bé públic, en bé de mercat.

    D’altra banda, s’inaugura avui a la Universitat Politècnica de Catalunya un altre congrés, aquest d’abast mundial i no només europeu, que intenta ampliar aquest debat més enllà de la qüestió merament econòmica. Aquest congrés vol servir per analitzar i reflexionar sobre les funcions i l’espai que ha d’ocupar la universitat al context social, en un temps on la globalització ens ha canviat a tots les cartes amb què jugàvem i ha deixat el món universitari amb massa misèries i inseguretats a l’aire.

    Es tracta de la IV Conferència Internacional de Barcelona sobre Educació Superior i he de dir que he estat intensament involucrat en la seva preparació. La conferència està organitzada per la Global University Network for Innovation (GUNI), una xarxa global per a la innovació universitària fundada per la UNESCO, la Universitat de les Nacions Unides i la Universitat Politècnica de Catalunya l’any 1999.

    Tant una conferència com l’altra, així com la mateixa efervescència mediàtica de què puntualment ha gaudit el món universitari, reflecteixen, en definitiva, una situació de crisi d’identitat de la universitat. Com gairebé totes les grans institucions, la universitat no ha digerit prou bé, ni prou de pressa, els accelerats canvis globals que el món està travessant durant els darrers 30 anys. L’empresa, el mercat laborals, els governs estatals i supra-estatals, les organitzacions de la societat civil i fins i tot molts estaments dins la pròpia universitat reclamen un canvi més o menys radical a la universitat, en molts casos en direccions oposades. Ensenyar el que té sortida laboral o el que necessita la societat? Formar professionals o ciutadans? Investigar el que es pot patentar i vendre o el que ens fa més falta? En definitiva: centrar l’educació superior en el seu preu o en els seu(s) valor(s)?

    Aquesta deriva argumental provoca una autèntica crisi d’identitat al món universitari, que no sap ben bé a quin senyor ha de servir, oblidant potser quina és la seva autèntica vocació: servir al bé públic sent, fonamentalment, la institució encarregada de distribuir i crear el coneixement (que no l’entrenament) més necessari per al conjunt de la societat.

    Amb aquesta crisi d’identitat, és comprensible –però preocupant- que el debat se centri bàsicament en la qüestió econòmica –finançament, privatització, etc.- i que tot el soroll mediàtic el rebin les batusses sobre el Pla de Bolonya. És evident que la qüestió econòmica és cabdal per a qualsevol cosa que es vulgui fer. És clar que és més que suculenta i desitjable, a priori, la petició d’aconseguir que la despesa pública en el pressupostos de la Universitat arribi al 3% pel 2015, com s’ha demanat a la conferència de la EUA. Però més important encara que tenir tots o part d’aquests diners és saber què cal fer amb ells. Què volem fer-ne. Quin model d’universitat s’hi vol construir i com afectarà això al conjunt de la societat, com l’enriquirà en dimensions que vagin més enllà de la convertibilitat laboral o els indicadors de competitivitat econòmica i productiva. Si és que es tenen en compte…
    Crec que és un debat preocupant perquè es tracta d’un debat parcial i equívoc. N’hi ha un de més fonamental, que s’ha de fer abans, i que és el que vol posar sobre la taula la conferència de la GUNI: davant el fals debat capficat en la qüestió econòmica, el primer que hem de fer és plantejar-nos quina és la universitat que la nostra societat, realment, necessita.

    —-
    La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 31 de Març de 2008.

  • scissors

    És una llàstima que les propostes i promeses electorals dels candidats derrotats en les eleccions caiguin en un oblit encara pitjor que les dels propis guanyadors. És cert que ja resulta difícil que els guanyadors compleixin el que prometen, en plena disbauxa electoral. Però no puc deixar de mirar amb una certa nostàlgia aquelles propostes i idees que mai van arribar a poder ser.

    Per exemple, si la memòria no em falla, no fa gaire el candidat popular al Consell d’Eivissa, Pere Palau, va proposar la creació a Eivissa d’una facultat especialitzada en Ciències de la Mar o fins i tot una universitat centrada en aquest tema i que fes tant docència com recerca. Mai vaig saber si era una ocurrència o una proposta contrastada i seriosa, però tant si era una cosa com l’altra, probablement aquest sigui un dels pocs camins de projecció i potencial real per a l’educació superior a les Pitiüses, més enllà del simple sucursalisme de la Universitat de les Illes Balears. Lamentablement, es molt probable que no ho arribem a saber mai. També ignoro com li va anar a Tania Derveaux, amb la seva promesa d’oferir 40,000 fel·lacions als seus votants per una cadira al Senat belga, en les eleccions de l’any passat…

    promeses2 Les promeses electorals dels derrotats

    A aquestes darreres eleccions, el candidat derrotat també va fer un parell de propostes, aquestes en terreny de societat de la informació, que mereixerien no anar a parar directament al calaix. Un és el famós i luctuós cànon digital, contra el que va carregar Rajoy. Tot i que possiblement es tractava d’una maniobra electoral per atacar una de les iniciatives més polèmiques que ha assumit el govern de Zapatero als darrers mesos, el cert és que som molts milions de ciutadans els que ens sentim estafats per aquest cànon absurd. No em sabran explicar mai quin mèrit tenen els senyors i senyores de la faràndula per cobrar-me pel disc dur o el llapis de memòria on estic escrivint aquestes lletres.

    Una altra proposta ressenyable de Rajoy va ser la de crear un “Ministeri de Noves Tecnologies”. La proposta la va fer els darrers dies de campanya, en el marc d’una tertúlia digital, davant públic evidentment sensible a una proposta com aquesta. Aquest ministeri, que segons fonts del PP també es podria haver anomenat –encara millor- “Ministeri de la Societat Digital” i s’apostaria per una visió integral de la vida digital. D’aquesta manera, s’augmentaria el pes, la influència i la capacitat d’acció de l’actual Secretaria d’Estat per a la Societat de la Informació. Amb aquest projecte es continuaria i superaria la feina que va dur a terme el breu i poc reeixit ministeri de Ciència i Tecnologia del darrer període Aznar, que va passar per mans de fins a tres ministres. Una proposta semblant va partir del candidat de Convergència i Unió, Duran Lleida, quan, pràcticament al mateix temps, proposava la creació d’un Ministeri d’Investigació, Universitat i Societat de la Informació, una mena de MURSI molt semblant al departament de la Generalitat que CiU va tenir durant anys per ocupar-se d’aquests aspectes, sense que allí tampoc l’encaix de la societat de la informació/coneixement tingués el caràcter transversal i estratègic que molts li reclamem.

    Independentment del passat més o menys tenebrós en el que es basin aquestes propostes i independentment del fet que les promeses, en el marc electoral, hagin sorgit de partits que no governaran, es tractaria d’una mesura útil, necessària i d’un gran potencial estratègic. M’agradaria pensar que, a l’hora de planificar l’acció de govern per als propers anys, els assessors de Zapatero repassaran i consideraran les propostes de campanya que van fer tots els partits, per posar en pràctica no només les seves, sinó les millors.

    La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 24 de Març de 2008.

  • scissors
    January 10th, 2008JoanApunts, Universitats, web 2.0

    Com que encara tenia l’any per estrenar i com que encara no tinc cap nou article llest, aprofito que he trobat un parell de coses interessants sobre la idea de dos-punt-zeritzar la universitat. Ho esmento en l’ordre en que he anat fent el camí virtual:

    Primer he trobat un grup de Facebook que es diu Universidad 2.0. M’hi he apuntat. La flexibilitat, amplitud i capacitat de dinamització alhora seriosa i lúdica de Facebook encara em té sorprés.

    Entre els primers recursos i comentaris que hi havia al grup, he trobat una presentació a SlideShare del Juan Freire. És una presentació sobre el concepte, els reptes i les possibilitats de canvi que pot generar la intersecció entre el món universitari, en totes les seves dimensions, i tot el que hi ha al darrera de la idea del web 2.0. La vinculo aquí:

    I a la mateixa presentació, he trobat un vídeo de YouTube que ja havia vist referit fa algunes setmanes i que fins avui no havia pogut veure. El video reflecteix, amb una primera cita molt encertada de McLuhan, la contradicció existent entre el model d’ensenyament universitari formal, aparentment envellit, rígid i més propi del XIX que del XXI, i la realitat des del punt de vista d’uns estudiants envoltats de moltes altres formes d’adquirir coneixement.

    Escrivia McLuhan fa 41 anys: “Today’s child is bewildered when he enters the 19th century environment that still characterizes the educational establishment where information is scarce but ordered and structured by fragmented, classified patterns, subjects and schedules”.
    Enganxo el vídeo aquí:


    Tot plegat, per seguir donant “vidilla” al concepte aquest tan gastat del 2.0…

  • scissors

    L’any 2001, el Massachusetts Institute of Technology (MIT), una de les universitats més prestigioses del món, va deixar el món universitari bocabadat: va decidir començar a posar a internet, gratuïtament, a l’abast de tothom, els seus continguts educatius. Tot allò que els seus reputadíssims professors ensenyaven, es donaria de forma oberta i gratuïta a qui ho volgués. En un context com el nordamericà, amb elevades matrícules universitàries i un altíssim grau de competitivitat entre centre educatius, la jugada va ser rebuda amb estupefacció: com podia el MIT obrir la porta al seu tresor més valuós, els seus continguts educatius? La major part dels experts van augurar un fracàs estrepitós i immediat a aquesta iniciativa. En canvi, això no només no va passar, sinó que el MIT va augmentar el seu prestigi, no ha perdut ni matrícules ni diners, i el que va començar com un projecte individual d’una sola institució és, avui en dia, un moviment d’abast mundial (al portal de la GUNI vam fer un article de balanç i aproximació al tema; aquí en espanyol i aquí en anglès).

    open Educació obertaLa creació i promoció de “Recursos Educatius Oberts”, que és com solen anomenar-se aquests continguts educatius publicats lliurement en línia, ha rebut recentment un impuls en el nostre àmbit. S’acaba de publicar en llengua catalana l’informe “Coneixements de franc. L’aparició de recursos educatius oberts“. L’informe, desenvolupat per una institució tan poc sospitosa de proclames hippies com ho és l’OCDE, és una passa més en la consolidació internacional d’un moviment que sacseja els fonaments moderns de l’educació superior. L’informe avalua les dificultats i els avantatges d’aquest moviment, amb un interessant seguit de recomanacions tant per aquells que dissenyen polítiques públiques d’educació superior com per aquells que la gestionen, a les mateixes universitats. Com manifesta el pròleg de l’informe, “l’educació superior ha de respondre a diferents reptes: la globalització, una societat envellida, l’augment de la competència entre els centres d’ensenyament superior nacionals i internacionals, i un ràpid desenvolupament tecnològic. Els mateixos Recursos Educatius Oberts són un d’aquests reptes, però també poden constituir una bona estratègia perquè les diferents institucions els superin”.

    Si aquest ja és un moviment significatiu mirant-ho des del Principat, per exemple, encara resulta més interessant observar-lo des d’un lloc com les Pitiüses o les Balears, on la insularitat ens hauria d’abocar, en teoria, a un major ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en aspectes com aquest. El rol que la formació superior ocupa en les nostre vides està canviant: ja no n’hi ha prou amb tenir una carrera universitària feta a les acaballes de la joventut, amb la què tornar a l’illa, a treballar i treure’n profit. Cada cop està més de moda la consigna de l’educació al llarg de la vida, que manifesta la necessitat d’una formació continuada, més aviat especialitzada, a base postgraus, màsters i cursos de tota mena. Aquesta tendència, a les illes, té com a millor –o fins i tot única- solució natural la formació a distància. I dins aquesta formació, l’accés als “Recursos Educatius Oberts” pot tenir una importància decisiva, per donar més valor, qualitat i competitivitat als coneixements que, fins ara, puguin assolir-se a través de l’oferta en “educació continuada” realment disponible a les illes. D’aquesta manera podrien compensar-se significativament els dèficits d’insularitat d’una formació especialitzada condemnada a ser no-presencial i fer-ho, precisament, amb recursos educatius procedents de tot el món, incloses les millores universitats del món.

    I us preguntareu: què fa falta per aprofitar-ho realment? En primer lloc, un bon nivell d’anglès, que és la llengua franca de la majoria d’aquests recursos educatius. En segon lloc, una bona infraestructura i un coneixement mig, però ben estès, d’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. I per últim, i potser el que és més important al moment en què estem, promoció, molta promoció per part de les institucions i els poders públics. Vaja, una política sòlida i madura, situada al present i pensant en el futur, de promoció i extensió de la societat del coneixement.

    —-

    La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 22 de Desembre de 2007.

  • scissors
    November 30th, 2007JoanApunts, autors/idees, General, Universitats

    He trobat, amb molta alegria, un portal sorprenentment ric i interessant sobre el món universitari al context gallec-espanyol-català i més o menys immediat nostre. La cosa en qüestió es diu Fírgoa, que sembla ser que en gallec vol dir “escletxa” i està vinculada a la Universidade de Santiago de Compostela. En pesco dues coses interessants, per obrir boca.

    la%20universitat%20moderna Reflexions sobre la universitat

    La primera és aquesta imatge, que m’ha fet gràcia, ja que no sempre es troba humor gràfic sobre el món universitari. La segona és l’enllaç al document Privatización encubierta de la educación pública que han fet Stephen J. Ball i Deborah Yudell per a la Internacional de l’Educació.

  • scissors
    September 25th, 2007JoanDiari d'Eivissa, indicadors, Universitats

    birret Universitats d’estar per casaQue el sistema universitari espanyol no és cap meravella i que ni el seu prestigi, ni la seva eficàcia ni les seves infraestructures són com per treure’n pit, més o menys, ja ho sabem. Podríem dir que estan al nivell de molts altres indicadors sòcio-econòmics espanyols, però el cert és que són pitjors. Ja sigui perquè l’economia es manté gràcies al turisme i al ciment, ja sigui perquè encara vivim mig subvencionats per la UE, el cert és que el clima general no sembla tan dolent com ens mostren els indicadors de productivitat, capacitat d’innovació, aplicació del coneixement expert i presència de la societat del coneixement als nostres contextos laborals. Precisament aquesta contradicció entre el que auguren els indicadors d’innovació i productivitat i el que sembla ser la nostra realitat econòmica present és el més perillós, perquè és el que provoca que, en definitiva, s’hi faci poc o res al respecte.

    thes1.miniatura Universitats d’estar per casa thes2.miniatura Universitats d’estar per casa thes3.miniatura Universitats d’estar per casaRecentment he llegit alguns articles d’opinió que es referien a la publicació d’una de les classificacions anuals sobre la qualitat d’universitats de tot el món i, inevitablement, s’ha tornat a parlar de la minsa notorietat que les universitats espanyoles tenen internacionalment. El rànquing en qüestió és el del The Times Higher Education Supplement i passa per ser un dels més citats -i fins i tot valorats- a tot el món. Malgrat que sovint es critiquen els criteris amb què s’elaboren aquests –i qualsevol- rànquings, el cert és que més o menys tots ells coincideixen en mostrar un panorama desolador, quan fixen la mirada en les universitats espanyoles. A aquest rànquing en qüestió, que mostra les 200 universitats més prestigioses del món, només la Universitat de Barcelona hi treu tímidament el nas, apareixent a la 190a posició. L’any passat hi havia la Complutense de Madrid, però enguany ha desaparegut de la llista.

    Probablement tots podríem encertar algunes de les deu primeres universitats: Harvard, Cambridge, Oxford, el M.I.T., Yale, Stanford, etc. Probablement també podríem encertar que els països més representats són els Estats Units i el Regne Unit, segurament degut a què el mateix sistema acadèmic afavoreix els països angloparlants. Podríem arribar a acceptar que no és aquesta, “la nostra lliga”, que no és amb aquests sistemes universitaris que ens hem de comparar. Que l’ambició no ha de ser competir per estar entre les, per exemple, vint o trenta primeres, encara que el president Zapatero vagi dient que Espanya juga la Champions de les economies del món, com ha proclamat recentment. Podem assumir que els països del G7 o del G8 estiguin per sobre. Però el que ens hauria de preocupar és veure com universitats de països com Dinamarca, Singapur, la Índia, Nova Zelanda, Corea del Sud, Mèxic, Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Israel, Tailàndia o Malàisia estiguin clarament per sobre.

    La preocupació a la què apel·lo no es deu a cap mena d’orgull patri malentès, sinó a les conseqüències greus que això necessàriament ha de tenir per a una societat que, sistemàticament i de forma reiterada, mostra uns resultats comparatius tan pobres en el camp on, precisament, es gesta el propi futur. Si aspirem a formar part i tenir un paper notori en una eventual societat del coneixement, probablement no hi ha un llast més pesat que el que suposa que la institució social dedicada, formal i específicament, a crear nou coneixement, mostri una incapacitat tan manifesta per generar-ne de rellevant.

    Les explicacions que es donen per entendre aquests indicadors són de tota mena. Una d’elles (signada per Irene Boada a El Periódico el passat 8 de setembre) atribuïa a la corrupció universitària una gran responsabilitat en aquest fenomen. Em resulta difícil pensar que la resta de països no pateixen d’una dosi comparable de corrupció i frau universitari i també em resulta poc creïble que aquest factor, per bé que negatiu, tingui un efecte tan paralitzador i emmetzinador en el nostre sistema universitari. Altres explicacions (com la de Ramon J. Moles, una setmana després, a la mateixa tribuna) oferien arguments més sòlids, com la endèmica falta d’inversió pública en recerca que pateix l’estat espanyol i proposaven la creació d’altres rànquings que ens facin quedar millor, per equilibrar el panorama.

    El més fàcil –i en molts casos resulta metodològicament vàlid- és criticar el sistema de confecció d’aquests rànquings. No obstant, que hi hagi formes d’elaborar classificacions on no sortíssim tan mal parats no treu que aquesta –i moltes altres- mostrin realitats perfectament vàlides i que ens haurien de portar, com a mínim, a la reflexió. No afrontar-ho, mirar cap a una altra, pretendre que és la metodologia la que s’equivoca, no només difícilment serveix com a excusa, sinó que probablement, constitueix una de les causes del problema.

    L’explicació de la manca d’inversió en universitats i en recerca que es fa a Espanya té molta força i raó de ser. En aquest tema, els números són incontrovertibles. No obstant, encara que estiguem lluny dels percentatges en recerca i en I+D d’altres països, també és cert que seria equívoc pensar que aquesta és la única raó. Potser és la més determinant, però no és la única.

    M’atreveixo a pensar que, a més del financer, també arrosseguem un llast cultural molt pesat, que fa que la recerca que es fa a les universitats espanyoles sigui comparativament tan insignificant. Em refereixo a una manca de valoració i de visibilitat pública de l’ofici d’investigar, de la vocació de la recerca. Quin nen vol ser investigador? Quins models públics i mediàtics posen en valor aquesta figura? Quins esforços es dediquen a promocionar-la? És cert que els que arriben a intentar-ho, després es troben amb les enormes limitacions –econòmiques i infraestructurals- que caracteritzen el sistema universitari espanyol i que els porten o bé a deixar-ho, o bé a emigrar a altres indrets. No obstant, abans d’això han hagut de lluitar contra la pràctica invisibilitat professional, una gran incomprensió laboral i social i un context cultural i empresarial que, en moltes ocasions, valora molt poc –o gens- el coneixement expert i innovador que pot oferir l’experiència en recerca universitària.

    En realitat, això no vol dir cap altra cosa que cal invertir, i molt, en educació superior i la recerca científica. I que part d’aquesta inversió haurà d’anar destinada a visibilitzar socialment i donar valor a la figura i la cultura de la recerca universitària. Per aspirar a un model menys dependent del totxo i del turisme, ens faran falta un grapat d’universitats potents de les que la societat se’n senti orgullosa i de les que els joves en vulguin formar part. Això, és clar, si no volem condemnar-nos al tren de cua de la societat del coneixement, amb universitats d’estar per casa sense més ambició que entretenir el jovent.

    ——

    La versió original, força més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 24 de Setembre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment al portals del Cercle per al Coneixement.

  • scissors

    A partir de una conversación de hace algunos meses con Alejandro Piscitelli, en el marco de la 8ª Reunión de la Media Ecology Association que se celebró en el TEC de Monterrey del Campus del Estado de México, se nos ocurría un símil interesante que, de alguna manera, ilustra la transformación que afecta –o afectará progresivamente- a la figura del profesor a todos los niveles educativos. Y especialmente a los profesores universitarios.

    Algunas semanas después de aquella conversación, repasaba una entrevista que publicamos en la Global University Network for Innovation (GUNI) con Marco Antonio R. Dias, uno de los asesores y representantes de la Universidad de las Naciones Unidas y anteriormente muy involucrado en la división de Educación Superior de la UNESCO. Decía Marco Antonio Dias, en referencia a la evolución del rol y de las funciones de los profesores universitarios:

    Es evidente que con la evolución de las nuevas tecnologías (…) muchas cosas han cambiado y van a cambiar. Por ejemplo, está el caso de Internet y su uso en la organización de la vida académica. Actualmente los profesores ya no son los depositarios exclusivos del conocimiento, porque hay estudiantes que tienen una posibilidad de acceso a éste tan o más grande al tener más tiempo y saben manejar mejor las tecnologías. (…) A partir de aquí, la función de los profesores debe ser distinta. En primer lugar, deben tener un conocimiento base de la disciplina, pero sabiendo dónde ir y cómo orientar. Por tanto, y en segundo lugar, tienen que ser más orientadores que proveedores de conocimientos.

    Con Piscitelli coincidíamos en que el papel del profesor (universitario) como guardían del acceso al conocimiento toca a su fin. Venimos de un modelo donde la figura del docente poseía los códigos de acceso, el conocimiento especializado, que le permitía acceder a un tipo de contenidos que después transmitía, dosificándolos poco a poco, con cuidado y atención a sus alumnos. El profesor era el encargado de des-cubrir, para los alumnos, una información y un conocimiento que los alumnos no sabían cómo encontrar ni cómo interpretar. Es cierto que había bibliotecas y libros en muchos lugares, pero el camino para acceder al conocimiento era mayoritariamente a través de la figura mediadora y posibilitadora del profesor. El libro siempre ha sido un interfaz de acceso al conocimiento sólo para iniciados, poco atractivo, usable e interactivo, en comparación con otras formas más contemporáneas de acceso a la información.

    En cambio, en la actualidad, esta hegemonía –al menos en la práctica- en el acceso a las fuentes del conocimiento se ha venido abajo. El alumno tiene una mayor facilidad para llegar a la información en muchos formatos que no son necesariamente el del libro. De hecho, es frecuente que el alumno tenga un conocimiento mayor y más eficaz que sus profesores para decodificar e interpretar los nuevos interfaces de acceso al conocimiento. Hablo, fundamentalmente, y como es evidente, de Internet. Y esto supone una auténtica revolución en los esquemas formativos que han regido la lógica y el funcionamiento de los procesos de aprendizaje formal.

    Aquellos días en el TEC de México, una profesora me preguntaba qué hacer con los alumnos que le entregaban trabajos basados y copiados casi exclusivamente de la Wikipedia. Es una pregunta cada vez más frecuente que enlaza directamente con lo que estaba planteando hasta aquí: ¿qué hacer con los alumnos que acceden directamente a unas fuentes de conocimiento que compiten con la figura –tradicional- del profesor?

    Sin embargo, no es una pregunta realmente nueva. Yo mismo recuerdo perfectamente haber hecho un trabajo escolar sobre la vida y milagros de Goya copiando el 90% del contenido de la enciclopedia “juvenil” que los mismos profesores recomendaban a nuestros padres que compráramos. Recuerdo el proceso de mecanografiado, lento, precario e impreciso, de cada palabra. El abuso de la tinta blanca de borrar los tachones. El laborioso proceso de trascripción, de dudosa utilidad para mi aprendizaje real, pero ciertamente costoso. No existía ningún problema, por aquel entonces, en copiar un trabajo de la enciclopedia. Pero en cambio, ahora sí lo hay en copiarlo de la Wikipedia. ¿Qué es lo que se valora realmente? ¿La habilidad de mecanografiar por encima de usar el “CTRL+C + CTRL+V” (copiar y pegar)? Más allá de una concepción masoquista de la educación, donde el alumno debe esforzarse más (da igual en qué), no creo que haya ningún valor pedagógico intrínsecamente más deseable en la práctica de escribir a máquina que en el de copiar-y-pegar un texto. No debemos confundir el culto a los libros con el culto al conocimiento, que es lo que realmente deben cultivar e incentivar los sistemas educativos y los docentes.

    Supongo que el origen de la preocupación de los profesores se debe realmente al hecho de haber perdido la hegemonía en el acceso al conocimiento respecto a sus alumnos. Y lo que es aún más relevante: la capacidad para discernir y juzgar el valor, el mérito y la relevancia de aquello que les presentan en sus trabajos académicos. Se está diversificando y democratizando el acceso a la información y eso amenaza uno de los pilares en qué se sustentaba la relación profesor-alumno. Y esto es más inquietante aún si nos fijamos en que se trata de un proceso que apenas está empezando.

    Ahora, en el mejor de los casos, el profesor se ve obligado a compartir sus fuentes de información con sus alumnos. En el peor de ellos, sus fuentes son diferentes o incluso desconoce cómo funcionan las que manejan sus alumnos. Con el agravante de qué, además, como interfaces de gestión del conocimiento, los libros –en tanto que referente preponderante del almacenamiento de conocimiento pre-revolución-digital- son extraordinariamente más limitados que un portal o un buscador web.

    Así pues, ¿de qué manera se ve alterado el rol del profesor? El profesor ya no es un des-cubridor del conocimiento, sino que debe convertirse en uno de sus intérpretes. El más importante de todos, posiblemente. De manera que es urgente que el profesor recupere su ascendente en la gestión del conocimiento dentro del aula. Esto no lo conseguirá aportando un volumen mayor de información, sino dándole a ésta un criterio, aproximándolo y haciéndolo pertinente para sus alumnos, acercándolo a sus propias vidas, a sus entornos y a sus contextos vitales.

    Para conseguirlo, necesitará indefectiblemente dominar las nuevas herramientas de gestión de la información y el conocimiento. Tan bien o mejor incluso que sus alumnos. Tan bien o mejor incluso de lo que conocía y dominaba el conocimiento cuando éste se almacenaba y consumía mayoritariamente en libros. Y es urgente que lo haga no sólo para poder seguir llevando a cabo su función docente, sino que, además, ante el alud de información disponible que ofrecen las TIC, el criterio, la orientación entre tanta información son más necesarios que nunca.

    En este sentido, se hace necesario que el profesor aprenda y ponga en práctica las TIC, de forma tan experta como le sea posible. No hacerlo es una manera de minar su personalidad, su rol y su autoridad dentro del aula. Una autoridad que ya puede basarse en el volumen de información aportable, sino en la forma de interconectarlo, de interpretarlo, de hacerlo relevante. Es decir, debe practicar la inteligencia, inter-leyendo entre textos, hipertextos y todo tipo de soportes. Su autoridad se sustentará en el criterio y, en última instancia, en la superioridad ética y moral que deberá ponerse en práctica y enseñarse dentro del aula. Para ello, deberá recurrir a todo tipo de portales, inventos, webs, modas, ocurrencias, etc. Podrá hacer una clase con un weblog, o elaborarla a partir de videos de YouTube, de presentaciones de SlideShare, a través de grupos y redes fidelizadas de Facebook o MySpace o podrá convertirlas en descargables en podcast o cualquier otra forma de hibridación formal en la que su voz sirva para dar coherencia y criterio a muchas otras voces y fuentes de diversa procedencia. Voces y fuentes disponibles también, originalmente, para los alumnos, accesibles, pero que adquieren su sentido gracias a la figura del profesor.

    Durante siglos, el profesor ha actuado como una especie de director de orquesta. Sólo él disponía de la partitura y del acceso a los instrumentos. Según su criterio, hacía sonar de una forma u otra la melodía del conocimento, para que su audiencia, capacitada solamente para seguir la canalización del profesor, pasiva y sumisa, escuchara y se dejara ilustrar por su composición o participara, en momentos concretos, usando algún instrumento concreto ofrecido por el profesor y bajo su supervisión. Este esquema se ha acabado. Se ha abierto. Se ha desmonopolizado. La audiencia ni está quieta ni es pasiva. Al contrario: corre el riesgo de aburrirse. Tiene tantos instrumentos a su disposición como el propio profesor y es capaz de hacer ruido con ellos. Sin embargo, le resulta muy difícil elaborar con todo ello melodías coherentes y maduras. Ahí es donde surge la auténtica necesidad y función del profesor, en la era digital de la desmesurada abundancia informativa.

    El nuevo profesor no tiene más remedio que abandonar el púlpito y convertirse en un DJ (disk-jockey). Aprender a tomar de aquí y de allá para construir, de esta forma, nuevas melodías con más sentido, con nuevas coherencias. Ante la extensísima cantidad de posibles fuentes de información que existen hoy en día, la nueva responsabilidad del profesor consiste en elaborar narraciones y composiciones relevantes para su alumnado. Las nuevas clases, las nuevas conferencias, tomarán la forma de un patchwork heterogéneo, de diversas fuentes, formatos y procedencias. El modelo jerárquico dentro del aula y en el sistema educativo continúa teniendo todo el sentido del mundo, pero no podrá sustentarse en el hecho de disponer un volumen mayor de información sino, por encima de todo, por tener el criterio necesario para discernir cuál es la relevante, cuál marca la diferencia y cuál es el mensaje y los valores necesarios para la formación de los alumnos. Aquí encontraremos la nueva misión del (DJ) Profesor.

    —-

    La versión en español de este artículo ha sido preparada en febrero de 2007 para su publicación en la revista electrónica Razón y Palabra, para su número 60.

  • « Older Entries