Somiar

Despertar-se pensant en política és quelcom que crec que encara no m’havia passat. I aquests dies ja no és el primer cop. Avui somiava que ja era diumenge. U d’octubre. Que m’havia adormit i que ja eren passades les 9 del matí. Al somni i a la realitat, la meva idea és/era ser-hi de bon matí, una estona abans que obrin els col·legis electorals. Però m’havia adormit. Amb tres nens a casa, això és impossible i m’hauria d’haver fer sospitar que estava somiant.

Al somni, m’he teletransportat davant l’ajuntament. No hi havia guàrdies civils. Hi havia gent, sí, però la normal. La normal d’un diumenge qualsevol. O d’unes eleccions europees, potser. Feia sol. Sé que, al somni, això m’ha inquietat. Era bo, que no hi hagués merder? Potser ja n’hi havia hagut i havia arribat tard. Potser les forces del desordre ho havien desmantellat tot, ja. I després d’algunes tèbies protestes dels que no s’haguessin adormit, tothom ho havia deixat córrer. O potser és que al final no havien vingut, s’havien fet enrere o se n’havien anat a “protegir” els ciutadans d’altres contrades, donant Arenys per territori irrecuperable. I després m’he despertat i he comprovat que encara era dimecres. I no sé si m’ha tranquil·litzat o tot el contrari. M’ha passat pel cap que valdria la pena escriure’n quelcom. Del somni. Del dia. Del moment. Per a no oblidar-lo tan fàcilment. Perquè vivim –per sort- dies irrepetibles.

 

Despertar

Falten 4 dies per l’Apocalipsi. La fi del món as we know it. Diuen que la paraula apocalipsi vol dir, en realitat, “revelació” o “descobriment”. En tres dies, descobrirem, se’ns revelarà, una nova època. Davant d’un fenomen d’aquesta magnitud, qui pot no estar inquiet? Qui pot no despertar-se somiant-ho? La intranquil·litat, el descontrol, la il·lusió i l’ànsia van en augment. Jo no sóc de fer campanya. Mai n’he fet. Crec que l’únic cop va ser per les eleccions de fa exactament dos anys, quan vaig enviar una vintena de uatsaps, i prou vergonya que em va fer. Aquest cop, a penes parlo amb convençuts. Em fa massa mandra intentar convèncer a ningú. Prefereixo un parell de cops de porra -sense conseqüències- que passar pel tràngol del proselitisme. Per irrebatibles que siguin els arguments. Per fàcil que sigui sostenir racionalment la ‘causa’, un cop els adversaris s’han convertit a ells mateixos en troglodites. Però ni així.

La gent, al carrer, camina. Al tren, llegeix. A la feina, treballa. No sembla que estiguem al llindar de l’emancipació ni de la fi de 303 anys de règim colonial i ocupació militar, explícita o tàcita. Tot sembla normal, malgrat que molts/tots sabem que no ho és. Que el runrún es fa inevitable. Que ens envaeix fins i tot els somnis. Al tren, al meu costat, una dona repassa el programa d’extraescolars de La Salle. Però pensa en allò. Davant, una altra dona revisa uatsaps. Però pensa en allò. Potser, fins i tot, són uatsaps d’allò. Una dona caribenya mastega xiclet i li pengen uns cascos de l’orella. Potser està escoltant una tertúlia sediciosa. Què farà diumenge, ella? Ja saben on votar, tots aquests que tinc al meu voltant? Quants ho pensen fer? Quants sospiten que s’acolloniran i no sortiran de casa, disfressant-ho d’un oblit? Quants s’esperaran a veure com va la cosa, per apropar-s’hi? Un guiri, dos seients més endavant, té la mirada perduda i es grata la barbeta. Potser ell no, que no pensa en allò. Però ni això descarto.

 

Predir

Ningú, ningú sap què passarà. Precintaran 2.000 col·legis electorals? Traurem les urnes al carrer? Si ho fem, qui, exactament, ho farà? Qui seran els valents? M’hi durà, la massa, a fer-me el valent, a mi, que sóc un cagat? Arribaran, les urnes? D’on sortiran? I les paperetes, com cantàvem dimecres passat: on són les paperetes, les paperetes on són? Els carrers, tindran la resposta? Seran, com també cantàvem, sempre nostres? O ens n’apartarem quan vegem arribar les seves furgonetes, les seves armilles i les seves metralletes? Penso en el nostre típic i folclòric català tribunero afectat de cunyadisme recriminant-ho tot i dient que ja ho deia ell, ja, que així no es podien fer les coses (que s’havien de fer aixà). Però penso també amb la iaioflauta que dirà que no, que a ella no l’aparten d’allí, que fins que no voti no se’n va a casa. Quants direm “a prendre pel cul!” i significarà tantes coses diferents? On serem dilluns? Vaga general, com proposa la CUP i alguns sindicats, o treballant i fent mailings, com gallinetes cap-cotes, catalans cap a la feina, que podríem prendre mal? On serem dimarts? A la Plaça Sant Jaume, o camí de Soto del Real? Els dubtes són tants i tan radicals, que la situació és incomparable. Inaudita. Extraordinària. Prou com per somiar-hi. Més d’un cop. Prou com per no tenir ni la més remota idea de què passarà. Però no del que passarà d’aquí sis mesos o dos anys. No. Del que passarà d’aquí 4 dies. O cinc. O sis. Independents o humiliats? Sobirans o escombrats?

Una cosa descarto, i encara ho descarto amb la boca petita: que estiguem igual, que no passi res, que tot segueixi igual. Que el Procés continuï allargant-se. Que fins i tot jo acabi recorrent a l’avorrit i demagògic concepte del processisme. Unes altres autonòmiques? Plebiscitàries altre cop? Plebiscitàries i constituents? O alguna altra cabriola semàntica que suposi tornar a xutar la pilota endavant per a que reboti a la paret i ens torni als peus, més vells, més cansats, més impacients. Segurament –pronostico, desitjo- hem anat massa lluny com per tornar a enrere. Hem cremat les naus, tots plegats. Nosaltres, per determinació. Per humiliació. Per orgull. Ells, per obcecació. Per orgull castís. Per què no es negocia amb terroristes. Ni amb els derrotats, captius i desarmats. Em costa pensar que, a aquestes alçades, ni en els seus àmbits més íntims, no estiguin lamentant haver donat unes altres respostes, haver plantejat una altra estratègia. Ni tan sols ara se n’adonen de tot el que han perdut pel camí? O és que realment no els importa? Últimament repeteixo que, sense compartir-la, entenc la seva estratègia. Què perden, amb aquest plantejament? Opinió pública? Imatge? Reputació? De tot això, un se’n recupera, més aviat que no pas tard. En canvi, de l’amputació de la pàtria, de la profanació de la sagrada unitat nacional, qui se’n recupera? En una lògica de guerra, la seva postura és lògica. Errònia, segurament. Indocumentada. Contraproduent. Irresponsable. Però lògica.

 

Des del meu racó…

Em pregunto, a nivell personal, des del meu anònim i petit racó, què estic disposat a sacrificar. Pel país, poc. No hi combrego massa, amb la idea del “país”. La meva motivació té poc de folklòrica. Em motiva l’oportunitat de construir una col·lectivitat més digna, més honorable, de la que pugui estar-ne més orgullós. Sense utopies revolucionàries. Només un país eficient, honrat i normal, ja seria molt. Què posaria en joc, doncs, per aconseguir-ho? Una nòmina? Dues? Un mes a la garjola? Tres? Per a què? Per a qui? Segurament, com a molts altres, avui arriscaria i posaria molt més en joc que tot just fa tres o quatre setmanes. Som tan lluny. Som tan prop. I han caigut tantes màscares, pel camí. I la perspectiva de l’alternativa és tan esfereïdora…

Últimament, però, un nou element motivador m’ha aparegut a l’argumentari: el “per ells”. Sent els “ells” aquestes tres fills meus que, ara per ara, no es qüestionen res. Però que, d’aquí no massa, es preguntaran què va passar aquella tardor de l’any 2017. La vergonya, el terror, d’explicar-los que va ser aquell cop on més prop vam estar de la “llibertat” i que, per això mateix, potser per imprudents, per idiotes, per innocents, vam perdre els espais d’autogestió que ja teníem. I que aquell dia va caure una cosa que es deia TV3 i una altra que es deia immersió lingüística. O, en canvi, la satisfacció de dir-los que va ser la vegada que vam guanyar. Que jo també hi era, amb el meu minúscul granet de sorra. Que, finalment, tots plegats, després de massa derrotes, per un cop, definitivament, vam mantenir-nos (tossudament) alçats i ells no van poder pujar més l’aposta. Aquest cop no van poder tornar a bombardejar Barcelona ni afusellar i tancar als dissidents. Ens vam mantenir drets, pacífics i impertorbables. I ells no van poder fer res més que desfilar, frontera enllà, amb la ràbia desbocada i la cua entre les cames, sulfurant-se en testosterona, bilis amargant i suor d’armilla color verd militar.

D’això, d’aquest disjuntiva, del que haurem d’explicar als nostres fills, especialment d’això, també som responsables, aquest diumenge. Si fallem, si defallim, viurem emmordassats, espoliats i ridiculitzats per generacions. I si guanyem, reclamo que l’humor de Twitter arribi al callejero i abans de no massa haguem substituït la Plaça d’Espanya per la de l’Espai Sideral, tinguem un carrer Mariano Rajoy al lloc més fosc i amb més ferum de pixum del barri de Can Tunis i la zona dels estibadors portuaris es rebategi, amb caràcter d’urgència, com a Dàrsena Piolín.

El tobogan de dubtes em porta també a preguntar-me com celebraré la victòria. Què en farem, de l’estelada? Ja la vaig haver de substituir perquè l’anterior ja era transparent. Que votaré, quan ja no calgui votar indepe? Jo, que porto militant vint-i-cinc anys, saltaré d’alegria? Sortiré al carrer? Anirem a Canaletes? O faré un somriure d’alleugeriment i revisaré el meu timeline de Twitter per refrescar-ne temàtiques i opinòlegs a qui seguir? És apropiat posar xampany francès a refredar, quan tenim tan bons caves i tan pocs amics geopolítics al Nord de La Junquera?

 

Papa, quant falta?

Dimecres. Gairebé dijous. Des que he obert els ulls i he abandonat el somni del matí, s’han generat 40 notícies sobre el tema. La majoria, falses. La majoria de la resta, transmeses de forma interessada. En qüestió d’hores passa el que en altres fases del ‘Procés’ necessitava setmanes o mesos. Al matí llegia la penúltima ronda de conyes sobre la brigada Piolín, les cròniques de la visita de Rajoy a la Casa Blanca (que uns pinten de gran clatellada a l’independentisme i altres de gran relliscada del dependentisme). Al migdia, comentaris sobre la mala bava ancestral, atàvica, guerracivilista, del “A por ellos!” que canten les multituds ultramessetàries quan envien els seus guàrdia civils cap al far east català. A la tarda, rumors sobre notificacions de meses electorals lliurades, d’urnes amagades als magatzems d’una cadena de supermercats i repartides per forners. A la nit, conflicte d’interpretacions i resolucions judicials. Denúncies. Querelles. Acusacions. Col·lapse. I un dia més que ha passat. I en queden 3. I serà diumenge.

 

La bola de vidre

Diumenge. Faré l’exercici lúdic d’imaginar-me’l. Trec la bola de vidre i hi miro a través. A veure quant riure em provocaré a mi mateix quan rellegeixi aquestes línies d’aquí uns mesos/anys. O setmanes. Nostramayans, let’s go.

Dissabte les amenaces seran eixordadores. La campanya de la por arribarà al màxim de decibels. Però serà insuficient per aconseguir que desenes de milers de catalanets es llevin ben d’hora ben d’hora, el dia següent, i es plantin davant els col·legis electorals. Els mossos no els precintaran. Una furgoneta de la guàrdia civil serà molt present a alguns municipis. Els col·legis electorals estaran voltats de gent des de les set del matí. Cap a les vuit arribaran les urnes, triomfalment. N’hi ha de sobres, per a substituir les que ens robin. També els llistats impresos del cens. També hi haurà backups. No duran ordinadors. Els ordinadors arribaran més tard. O ni arribaran i els resultats es comunicaran per telèfon. Els guàrdia civils es quedaran a la porta, al costat d’una parella de mossos. Es vigilaran. Un cop posada, no tocaran cap urna. Potser demanaran identificar als membres de la taula. Els col·legis estaran plens tot el dia, especialment fins l’hora de dinar.

Cap al migdia arribarà la segona gran onada, la dels que esperaven a veure com anava la cosa, als que s’ho miraven des de la distància. La tarda serà més tranquil·la. Potser fins i tot avorrida. Tindrem notícies de col·legis electorals de L’Hospitalet que no s’han deixat obrir. Potser al Vendrell un grupuscle de neonazis hauran volgut bloquejar l’entrada i, aquí sí, tot i dubtar per uns minuts, els mossos hauran intervingut. A Lleida la gent s’haurà pres la jornada no només com un referèndum sinó com una forma de cagar-se en l’alcalde renegat que s’ha venut a Ciutadans. De Tarragona arribaran xifres baixes de participació. De Girona n’arribaran d’altíssimes, tot i que després no n’hi haurà per tant. La Vall d’Aran acabarà el dia per sota el 50% de participació. Barcelona, irregular, s’anirà escalfant durant el dia i acabarà amb dades més que dignes. La valoració del Conseller de Governació, un cop tancats els col·legis, destacarà que la jornada s’ha dut a terme dins una relativa normalitat, que la gent volia votar i ha pogut votar, malgrat les irregularitats a les que el govern de Madrid ha forçat. Els Comuns parlaran d’una demostració innegable del rebuig a Rajoy. Soraya i Arrimadas es trepitjaran el discurs, competint per veure qui troba l’adjectiu que més pugui ridiculitzar la jornada.

L’escrutini mostrarà una participació que superarà els 2,8 milions de vots. Més que al 9N. El ‘Sí’ guanyarà clarament amb el 67% dels vots. El govern català ho considerarà un èxit sense matisos. El de Madrid destacarà que més de la meitat dels catalans no han donat suport al projecte independentista. Però ho diran amb la boca petita. Perquè, per primer cop, a les 22:36h, se n’adonaran que han perdut. Alguns lamentaran no haver fet la campanya del ‘no’. Altres, haver permès votar, haver-se limitat a estratagemes efeminades que, a la pràctica, no han acabat impedint votar. M’he permès fer una taula especulativa per construir aquests resultats:

Especulació de vots 1-O

I després?

Després, la nit serà llarga. La sortida de Puigdemont i Junqueres, un al costat de l’altre, es farà esperar. Cal consensuar el missatge. Cal mesurar les paraules. Els resultats són clars. Es va anunciar que els resultats definitius podien necessitar fins a 14 dies per tenir-se, però amb aquestes dades a la mà, qui és el guapo que no aprofita el moment, les càmeres, l’atenció mundial, per no proclamar, ni que sigui temptativament, la independència?

La gent sortirà al carrer. Haurem de treure el cava de la nevera. Això és històric. A casa debatrem sobre la pertinència de sortir al carrer a aquelles hores de la nit. Els nens ja dormen. Què hem de fer? Despertar-los? Anar-hi per torns? Hem de baixar a la plaça. Almenys a mesurar la temperatura de l’aigua. Dues-centes persones s’hi apleguen i potser dues-centes més deambulen per la Riera i prop de l’ajuntament. Cava, consignes i cançons en sordina. El bressol de la independència la celebra amb el fre de mà posat. Per por? Per ADN? Per cansament? O perquè no n’hi havia per tant?

A Barcelona, Canaletes està a vessar. L’únic costum celebratori del país passa pel Barça, així que la massa tira de manual i se n’hi va. Amb la idea de tornar a no trencar ni un vidre. Però aquest cop no serà tan fàcil. L’endemà, mitjans espanyols i algun ressentit punxaglobus local li dedicaran més atenció de la que seria ètic. El govern espanyol anunciarà que no reconeix la pallassada de la independència catalana i que processarà, condemnarà, tancarà, multarà i excomunicarà a tots els responsables, col·laboradors i simpatitzants. El govern català contrarestarà el missatge fent una declaració més formal que la nit anterior, prestant poca atenció a les amenaces de Madrid. Puigdemont somriu més que ahir. Ha rebut algunes trucades de l’estranger que li donen suport i que encara no han de transcendir.

Els primers reconeixements internacionals seran exòtics. Estònia i Letònia seran les primeres. Hongria, Lituània i Eslovènia després. La clatellada arribarà dijous, amb el reconeixement formal dels Estats Units. Els països de la Unió Europea aniran després, paulatinament, pressionats per Alemanya. El conveni d’associació a la Unió es definirà abans de final d’any i entrarà en vigor al febrer, tot i que, a la pràctica, només suposa posar en negre sobre blanc la realitat que mai ha deixat de estar en marxa: Catalunya encara no és a la UE, però els catalans no han deixat de ser-hi en cap moment. El conveni d’associació marca un full de ruta per a la incorporació del país a les institucions europees. Lent, sí, però només en allò més superficial, com la participació en els òrgans de representació i l’accés a fons estructurals.

Nostramayans ho deixa aquí, per poder-ne fer escarni d’aquí dues setmanes. O per esborrar-ho tot abans que s’utilitzi per empaperar-me. L’apocalipsi s’apropa. Hi somiaré també avui?