Ja hi tornem a ser. Eleccions en menys d’un mes. Campanya electoral en un parell de setmanes. I pre-campanya, des de ni se sap quan. Una vegada més, des de molts àmbits, s’ha proclamat que a aquestes eleccions el factor “internet” serà clau, una de les grans novetats. Una vegada més, les mirades més crítiques amb la política “tradicional” senyalaran Internet com una nova àgora on una forma més transparent, documentada i interactiva de fer política, és possible. Un espai amb menys eslògans i amb més debat; amb menys desqualificacions i més exposició de programes de govern; amb menys sensacionalisme i més proximitat…

Imatge procedent dels videos `Con Z de Zapatero’

La imatge d’internet i el ciberespai com a nova àgora electrònica revitalitzadora de la democràcia és un lloc comú de la literatura apologètica sobre el tema, però mai ha passat, realment, de ser poc més que una aspiració benintencionada. Costa de creure que aquesta vegada l’impacte sigui gaire més significatiu que en les anteriors. Sí que s’adverteixen, en tot cas, cada vegada més símptomes de la virtualització de la política… com a mínim, de la política de campanya. I en aquest aspecte sí que poden identificar-se novetats i un èmfasi cada cop més gran en accions que posin de manifest la familiaritat, el domini i la utilització efectiva d’Internet i les noves tecnologies per part dels candidats.

En aquestes matèries resulta difícil no anar al rebuf de les iniciatives i ocurrències que tenen els enginyers de campanya nordamericans. La coincidència, a més, de les generals espanyoles amb les primàries nordamericanes més interessants dels darrers decennis, fa que una mirada propera cap a la campanya d’allà ens doni moltes pistes per entendre o predir el que tindrem per aquí.

Així, iniciatives com les ten-questions ja han estat directament calcades aquí. La utilització d’internet com espai de projecció del candidat i de creació i dinamització de xarxes de suport també s’estan estenent a les nostre contrades, tot i que la dinàmica de les primàries n’afavoreix molt més l’èxit que no pas els sistemes tancats de designació de candidats de la majoria dels partits polítics de l’estat espanyol.

Sigui com sigui, el que és cert és que Internet s’ha convertit en un escenari més de la confrontació política. Un escenari especial, per les seves pròpies característiques. Internet no té límits d’espai i temps (no es mesuren els minuts d’emissió, com a les cadenes públiques); és altament interactiu (cosa que no se sap si és un atractiu o un repulsiu, per als partits polítics); i demana als partits polítics un exercici major de la creativitat perquè ha d’aconseguir que els usuaris/votants vagin a les seves propostes, i no esperar a què els hi passin per davant mentre seuen veient la tele o condueixen escoltant la ràdio. Se’n faci la lectura que se’n faci, el que resulta innegable és que Internet s’ha convertit, ja fa algun temps, en una arena política rellevant. I a dia d’avui, ineludible.

Fa poc menys d’un any, per les eleccions locals i autonòmiques, eren notícia les incursions dels polítics a la terra incognita del Second Life i jo mateix, en aquestes línies, dubtava de la versemblança i competència dels candidats locals incapaços de posar en marxa, com a mínim, un bloc personal per a explicar a la ciutadania les seves propostes. Avui, Second Life ha perdut atractiu mediàtic i els blocs dels polítics, en el marc d’unes eleccions generals, tenen menys raó de ser.

Per a aquestes eleccions generals ja fa mesos que els vídeos (pre-)electorals s’han de veure a Internet. No han estat concebuts necessàriament per a ser emesos per televisió, sinó per a ser vistos en línia, tant a portals propis com, sobretot, a YouTube. Precisament és a YouTube on està aconseguint una clara victòria l’actual president, mentre que a la blocosfera, el ‘buzz’ majoritari és per Rajoy. Aquestes dues tendències queden molt clarament mesurades al portal www.eleccionesgenerales-2008.com, un espai molt interessant on es mostren les noves mètriques electorals de l’arena virtual. La pugna entre els dos candidats principals té, també, la seva extensió a la xarxa social de moda a tot el món, Facebook. Mentre que ZP hi té poc més de 3.000 contactes, MR n’hi té 4950. Potser per això el perfil de ZP sembla haver desaparegut del portal i l’han convertit en grup i en campanya, però no en perfil personal. Si ampliem la mirada als telèfons mòbils, els protagonismes sobrevinguts de les últimes eleccions generals, al final de la campanya comptarem per dotzenes les iniciatives que han involucrat els SMS, com una recent de Rajoy que ha tingut tanta resposta que va haver-se de re-dirigir cap als missatges per correu electrònic per aturar-ne els costos.

Els jocs i campanyes involucrant internet i els telèfons mòbils ni s’acaben ni s’acabaran aquí. A mig camí entre la proclama i la broma, entre la consigna i l’enginy, presentacions de power-point, missatges de correu encadenats, vídeos, personatges virtualitzats, envairan l’escenari polític virtual d’aquí al 9 de març. Molt probablement, aquestes tampoc seran “les eleccions d’internet”, però el pes de les campanyes virtuals dins les campanyes electorals, certament, és cada cop més gran. Probablement falta molt per a què Internet sigui un espai de renovació i revitalització de la política tradicional i possiblement això ni tan sols arribi a passar mai. Mentrestant, però, el que resulta inevitable és la virtualització de les campanyes electorals.

—–

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 11 de Febrer de 2008.