Al tren, avui, he hagut d’aturar artificiosament la lectura del “Tierra de Campos” del David Trueba. Ha estat contra natura, com quan estàs pixant i has d’aturar-te abans d’acabar. Estava passant pàgines vertiginosament, amb el somriure gravat a la cara, com a les 370 pàgines anteriors. Però he vist que només me’n quedaven 30. I he projectat que volia llegir-les d’una tirada, tranquil, quan ja fos a casa i no hi hagués més soroll que el soroll que poso als auriculars per gaudir de la lectura en silenci i a ritme d’alguna llista de recopilatoris indie d’spotify.

De manera que, poc després de les onze, he triat una cervesa amb algun nom simpàtic de la nevera i li he donat el cop de gràcia al llibre. Primer he somrigut, perquè el final és tan accidental com el principi. El llibre podria tornar a començar en el punt mateix on s’acaba. O haver-se acabat 200 pàgines enrere. O allargar-se per 400 més. Sense defallir. Sense estridències. Sense esborrar-me el somriure que provoca. És igual. He somrigut en acabar-lo i després he pensat que el trobaria a faltar. I després, que el tornaré a llegir, en algun moment, quan n’hagi oblidat els detalls però en mantingui el bon gust de boca.

Tierra de campos és un llibre estrany. No és una novel·la normal. Potser es pot qualificar com una biografia. O com una enorme nota a peu de pàgina per acompanyar una frase tipus “Dani Mosca (Daniel Campos), músico”. En realitat, al llibre, hi passen poques coses, en temps present. Tot transcorre en poc més de 15 hores, de fet. El temps que passa des que el Dani es desperta amb el clàxon d’un cotxe fúnebre fins la caiguda del teló, sincronitzada amb la caiguda de les parpelles dels seus fills, al seient de darrera d’una furgoneta. En aquestes quinze hores, el protagonista acompanya el cadàver exhumat de son pare al seu poble original, per fer-lo enterrar on creu que a ell li hagués agradat. Allà, l’enreden per fer unes hores de celebritat de conveniència.

El viatge, els kilòmetres, serveixen per recórrer tota la seva vida. Una vida tan singular com convencional. Un cantant mig-famós que té una vida mig-normal plena de pensaments mig-vulgars i situacions mig-bones o mig-dolentes. Viatge interior i viatge exterior, tot i que aquí no hi ha cap revelació. Només narració. Lineal, endreçada i fluïda.

Fluïdesa. Naturalitat. Suavitat. Les pàgines llisquen. Els paràgrafs s’entrellacen de forma gairebé aleatòria. Els temps present va puntuant el recompte cronològic de tota una vida de dubtes, de minúscules, de petits triomfs descoberts massa tard i de petites derrotes anticipades massa aviat.

Una altra gran mèrit del llibre és la seva enorme versemblança. L’autenticitat que destil·la cada pàgina, cada paràgraf, cada observació. Com si naixés d’idees que realment li han passat pel cap al personatge i que ha tingut l’amabilitat de transcriure-li a l’autor. Cada sentència, cada ocurrència, cada màxima que surt dels llavis dels protagonistes reflecteixen una genial manca d’artificiositat i d’ampul·lositat. Alhora, però, aconsegueixen fugir de frases fetes i llocs comuns. I ho revesteix tot de tendresa i polifonia gràcies a mitja dotzena de secundaris excel·lents, esfèrics i enormement diferenciats.

M’al·lucina com està construït el llibre. No hi ha més artifici que les paraules. L’estructura és tan poderosa, tan sòlida que és invisible. Potser ni existeix. Potser és un miracle. Potser és pur talent natural del Trueba. Però sospito que no, que el que hi ha són hores i hores de feina. Que la mussa va pillar-lo treballant, com diria Fontanarrosa. Però és refrescant i envejable, després de llegir novel·les tan precuinades com les recents del Trooper, el Brooks o la Strayed, anar a parar a una enorme poema èpic en vers lliure com és el Tierra de campos. És extraordinari que aconsegueixi que un no vulgui deixar de passar pàgines sense haver de recórrer a estirabots, trucs d’il·lusionista ni cliff-hangers liofilitzats.

Això sí, si en comptes de signar-lo un tal David Trueba, aquest llibre l’envia a una editorial un Pepito Mindundi, el llibre no passa l’examen ni del primer lector. “No hi passa res”, escriuria amb lletres grosses, a la segona pàgina. Potser raonaria que el llibre destil·la sensibilitat, intel·ligència i enginy, però que sense trama, no pot tenir bones expectatives editorials. Potser la misèria de la indústria editorial és que per a que et publiquin (si no et dius Trueba), el llibre ha de ser original dins els marges de la manca d’originalitat i dins les caselles dels gèneres reconeixibles.

I així, doncs, cervesa buida en mà i processador de textos escalfant-me les cuixes, amb el cadàver encara calent del Tierra de Campos, deixo aquí la ressenya, o tant de sucre li acabarà provocant una càries a qualsevol lector accidental.