No recordo com vaig trobar la recomanació per a “L’últim dia abans de demà” de l’Eduard Màrquez. Feia temps que em feia ullets des d’una llista d’Amazon i finalment, va caure en una de les últimes comandes. Veient-lo tan primet i escarransit, he pensat que seria un bon llibre per un diumenge. Potser per acabar-se’l en dia i tot, si l’autor hi havia fet la seva part…

I així ha estat. Màrquez escriu una història intensa, sensible i àgil en 160 pàgines. Una història d’errors i pèrdues. D’amors i enveges. De rancúnia i de perdó. La novel·la s’escriu en primera persona i crec que el protagonista no arriba a rebre cap nom en cap moment. Ell i el Robert es coneixen als 8 anys. Van a una escola religiosa on abusen d’ells i això s’explica com si fos el més normal del món. Després van a la facultat. Allà coneixen la Francesca, que fa que la parella es converteixi en trio i que l’equilibri, sense arribar a trencar-se, se’n ressenti. Quan la història amb la Francesca s’acaba, també s’acaba la d’ells dos. Almenys, durant prop de vint anys.

Entre mig, el protagonista, al que imaginem vulgaritzat i trist, ha bescanviat els seus delers vocacionals pel negoci de la impremta familiar. Ha presenciat el final amargant de la vida en comú dels seus pares. Ha conegut una dona i s’hi ha ajuntat, tenint-hi una filla. La Jana. La redempció. La redempció que no és suficient, perquè tampoc el seu matrimoni s’aguanta i la separació sorgeix com una cosa natural. Gairebé previsible, atesa la història dels seus pares i el que imaginem com el seu propi desencantament.

Separat, incapaç d’intimitat si no és amb sa filla, retroba el Robert, convertit en una ombra, una titella d’ell mateix. La pena, la nostàlgia i la culpa el porten a allotjar-lo a casa. El Robert de sempre. El Robert desimbolt, que tapa la seva fragilitat amb impulsivitat i fatxenderia. El desenllaç, tràgic i accidental, ens ve tan anunciat, tan mastegat, que abans i tot de quan el lector posa les paraules i les línies juntes, tot ja ha passat i és inevitable.

Eduard Màrquez escriu aquesta història amb ritme alt i una envejable capacitat per transmetre versemblança, emotivitat i intensitat en cada moment. L’escriu i després hi estrella una massa a sobre, trencant-la en 200 fragments. I fa l’efecte que, un cop convertida la seva història en un trencadís de trossos desiguals, de colors ara més tristos, ara més lluminosos, els reparteixi gairebé aleatòriament, entre la portada i la contraportada del llibre. Em sembla interessant aquest desendreçament, aquest aparent caos entre moments. Crec que m’agrada perquè em manté alerta, com a lector, amatent a lligar caps, a trobar els trencs i unir-los, com si tot plegat fos un gran puzle. Tot i que també es podria opinar que potser és gratuït i pretensiós, que no aporta res a la història i que només són obstacles a la lectura. Però a mi el recurs em funciona. M’agrada. M’ha mantingut interessat i atent, fent que em fos més fàcil convertir-lo en el meu primer llibre-en-un-sol-dia des de fa molts, molts anys.