No sóc molt de puzles ni de novel·les d’intriga. Em molesta quan no recordo algun detall, alguna dada concreta, que he llegit cinquanta pàgines enrere, i després s’hi fa referència. A vegades busco, fullejo pàgines passades, amb l’esperança de trobar aquella dada, aquell nom. Sempre és infructuós. Torno al meu lloc i segueixo llegint, una mica contrariat i esperant que, si l’autor és prou bo, o prou generós, em donarà alguna oportunitat de recuperar el fragment perdut. O que hauré de continuar sense ell.

Amb Les veus del Pamano, sigui perquè anava sobre avís, sigui perquè amb 30 pàgines un ja se n’adona que el mecanisme habitual no funcionarà, vaig acompanyar la lectura de tres estris que s’han provat molt útils: (1) un bolígraf, on he anat subratllant dates i noms; (2) un full d’excel amb tres columnes (data, pàgina i fet/noms/dada) que em permetés recuperar personatges i dates; i (3) un cromo adhesiu panini de Yokai Watch (el número 101, un personatge anomenat Yopaso) que em permetia seguir les línies de lectura més fàcilment i que les ratlletes de l’eina ‘1’ quedessin més dretes i presentables quan arribés al moment de passar-les a l’eina ‘2’.

Sí. Segurament no seria la situació més normal per a una relaxada lectura d’estiu. Però el puzle ho demanava. I el puzle ha estat un exercici intens i satisfactori. 620 peces/pàgines ventilades en poc més d’una setmana i 143 línies d’excel (descarregable aquí, però atenció, que tot l’arxiu és un espòiler gegant).

Però, de què va el llibre? Les veus del Pamano abasta un arc temporal que, tot i que té alguns arrels anteriors, abasta des de la guerra civil fins a l’actualitat. Se centra, però, en l’any 1944, quan el mestre Oriol Fontelles arriba a Torena, un poble qualsevol del Pallars Sobirà que li serveix a Jaume Cabré d’escenari perfecte ja que es tracta d’un poble actualment deshabitat. Torena, l’any 1944, viu les conseqüències locals de la guerra civil, amb la implantació recent i despietada del règim feixista, que ha ajustat comptes i assassinat o anorreat tota mena d’enemics passats, reals o convenients. Oriol Fontelles cau al mig del conflicte i s’hi veu arrossegat, jugant-hi un doble o triple paper.

Cabré ens va desvetllant la història a petits bocins. Aquesta línia del temps principal es va creuant de diferents altres moments i situacions. La principal d’elles la protagonista una altra mestra, aquesta a l’any 2001, que descobrirà els diaris de l’Oriol Fontelles, amagats durant 57 anys rere una pissarra. Tina, la mestra, barrejarà la història que hi descobreix amb les seves pròpies misèries vitals. Aquesta línia del temps s’emparenta amb una altra, a finals de març de 2002, a El Vaticà. I entre mig, dotzenes d’escenes d’altres moments, altres llocs, altres personatges.

S’entén ara per què em calien el bolígraf i el full d’excel?

El cromo Yokai era no tant per al fons, sinó per la forma. Cabré, fent honor a alguna variant del seu cognom, no té cap problema en canviar de personatge i punt de vista a mitja frase. Els diàlegs poden estar passant en dos anys i llocs completament diferents. El punt de vista pot mutar en qualsevol moment. Si no hi ha una dotzena de narradors en tot el llibre, no n’hi ha cap. I tot això pot passar sense que ni una trista coma separi un salt de l’altre. El cromo Yokai ha hagut de tornar a pujar un grapat de línies més d’un cop, mentre els meus llavis dibuixaven un “quèeee?” silenciós…

Però dins el desordre, Cabré construeix una estructura relativament fiable. Un cop t’hi has avesat, un cop els salts no et fan perdre, un cop has aconseguit situar els personatges i les seves relacions –laborals, familiars, polítiques, veïnals, religioses, sexuals, etc.- les diferents trames i situacions comencen a traçar una inèrcia convergent. Els reconeixes. Entens que, com a tot puzle, les peces tenen relació i formen conjunts. El cel, les cases, les vores, les cares… Quan el trencaclosques comença a tenir una estructura, el munt de peces desendreçades que hi ha al costat ja no fa tanta por. Al contrari, comences a preguntar-te si hi haurà prou peces per tant forat. O prou forat per tantes peces. I, sobretot, comences a preguntar-te què passarà quan s’acabin les peces i tinguis el puzle acabat.

I aquí estic ara. Amb el puzle acabat. 143 línies d’excel. El cromo, abandonat entre altres cromos Yokai repetits. 622 pàgines plenes de ratlletes. El llibre acabat. La història arrodonida. Tota aquella colla de personatges detestables, miserables, falsos, cruels, ingenus, valents, desesperats i memorables, tots, enterrats sota una làpida com les dels Serrallac, una làpida que diu, “Les veus del Pamano, 1944-2002”. I tota la història, amagada, condensada, evocada, sota el trist i misteriós guionet que separa ambdues dates.

Guardaré el cromo i el boli per al Jo confesso, l’agost vinent.