Hi ha vegades que un llibre m’agrada perquè és accessible, normal i relativament anodí. M’agrada trobar que els personatges són sòlids, però no extraordinaris. Que les seves vides passarien per ser vides del veí del tercer o d’algun familiar d’algun amic proper. Que les situacions que s’hi expliquen poguessin ser perfectament anècdotes reals d’algú que un no coneix, però podria conèixer. M’agraden aquestes novel·les perquè em fan pensar que jo també podria escriure-les, si hi posés prou temps, disciplina i l’edités prou vegades. Vaja, que m’agrada la seva relativa mediocritat.

Potser el Joan Carreras no trobaria que això és un afalac ni res positiu que dir del seu llibre. Segurament la meva lectura és incompleta, parcial i indocumentada. Probablement no vaig ser capaç d’apreciar-hi allò que va fer que la novel·la guanyés el premi Sant Jordi i s’enfilés als primers llocs de les llistes de vendes de la Diada 2015. El mateix dia que el vaig adquirir jo, concretament.

El llibre és el recorregut retrospectiu de la vida del Marià Solvell. La narració alterna una veu en present, on, als seus 70 anys, se n’ha anat a un campament naturista. Des d’allí, rememora la seva vida i, de retruc, en sordina, la vida del país dels darrers 60 anys. No és una fórmula molt diferent a la que fa servir, de forma repetitiva, el John Irving que llegeixo i segueixo religiosament. Però el resultat no acaba de ser comparable… Sigui perquè el personatge principal o els secundaris no aconsegueixen transmetre el mateix punt entranyable, màgic i proper que aconsegueixen prendre les millors titelles d’Irving… Sigui perquè la trama acaba sent massa coneguda i propera… Sigui pel que sigui, les pàgines van anar passant-se ràpidament i la vida del Marià evolucionava sense acabar d’interessar-me. La seva devoció per l’odontologia està ben trobada, però no m’acaba de convèncer. L’evolució de la clínica, la relació amb família, soci i col·laboradors, la dicotomia amorosa i tràgica entre les dues dones de la seva vida… Tot plegat passa, sí, va passant, pàgina rere pàgina, sense acabar de mullar-me com a lector. Tot està ben travat, ben construït, com si fos –perquè no- una reconstrucció dental completa, on cada peça es recolza en la del costat, per acabar oferint un resultat homogeni, sí, però un pèl artificial i distant.