El “How to talk to a widower” de Jonathan Trooper em deixa sensacions contradictòries. A mesura que van passant els dies des que me’l vaig acabar, la meva valoració va caient i el seu record se’m va aigualint. I no obstant, si faig l’esforç de situar-me tot just alguns dies abans, recordo perfectament la velocitat a la què em feia girar pàgines, l’enginy de les seves observacions i la perfecció de la forma amb la que l’autor aixecava la bastida de la novel·la. Què ha passat, doncs, em pregunto?

Crec que hi ha tres raons, encadenades, que expliquen aquesta sensació. Però abans, deixo apuntades un parell de pinzellades sobre l’argument. En Doug, el protagonista, és l’alter ego vehement de l’autor. És un projecte d’escriptor, un adolescent de gairebé 30 anys, una persona mediocre en la superfície però que s’acabarà mostrant genial i heroic, un cop aprofundim alguns centímetres sota la pell. En Doug ha perdut la seva dona en un accident d’avió. No duien ni tres anys casats. I el llibre és el lent i sinuós camí de superació, de retorn al món dels vius –i dels exitosos- que en Doug recorre al llarg de gairebé 350 pàgines que passen volant. Hailey, l’esposa morta és l’ombra que plana sobre en Doug en tot moment. Idealitzada, perenne i tirànica, la Hailey és l’excusa perfecta per a que en Doug s’arrossegui pel fang, l’alcohol i l’autoflagel·lació. Però el llibre no aniria massa lluny si no es mogués d’aquí. I els diversos i pintorescos membres de la seva família carnal, així com el fill adolescent que la Hailey també deixa sense mare, seran les forces que aniran provocant el seu ressorgiment, encarnat especialment en la figura femenina de la Brooke, amb la que el lector espera veure’l embolicat des de la primera escena que comparteixen junts.

Dibuixat l’argument, és més fàcil veure què és el que empobreix la valoració del llibre: en realitat, encara que té aspecte de novel·la, es tracta d’un guió per a una pel·lícula. De fet, els seus drets cinematogràfics ja han estat adquirits per Paramount. Sí, potser les primeres 100 pàgines, entre el cinisme destructiu del personatge i el dibuix de la trama, que es va mostrant poc a poc, sense presses, semblen més una novel·la. Una bona novel·la. Amb un personatge agre i ple d’arestes i un punt de partida que promet. Però a mesura que el Doug va sortint del bucle i els secundaris es van tornant més prototípics, el regustet sucrós de la comèdia romàntica que això serà algun dia va apoderant-se de la percepció que el llibre pogués deixar. Tot el que era gris i grumollós es va il·luminant i refinant. El seu cinisme es dilueix. El seu fons moralment bo s’imposa. I les dificultats que li queden per passar són més producte de la casualitat que no demèrit seu. L’heroi romàntic s’imposa.

I aleshores, quan veus la trama i les ombres i els fils que mouen la comèdia romàntica en la que s’ha convertit la novel·la, un ja no pot tornar enrere. Com que la influència de Hornby se’m fa omnipresent, la cara del Doug es converteix en la de John Cusack. La mare, forta i alcohòlica, es transforma en Diane Keaton, fent parella del Beau Bridges, que claríssimament seria son pare. A la Hailey la interpretaria la Julianne Moore i la Brooke, potser per influència d’alguna peli on sortia el John Cusack, hauria de ser la Catherine Z. Jones. Un cop he pensat en aquestes cares, la novel·la ja ha pres alguns dels altres vicis de les comèdies romàntiques: plantejaments més o menys originals desemboquen a desenllaços d’allò més previsible. Al llibre, les observacions brillants i els jocs de paraules del primer terç van desapareixent. I el format cinematogràfic, amb els seus embolics, els seus antagonistes perfectament perfilats, es torna hegemònic. Cada 50 pàgines en aquest nou terreny, la meva valoració cau mig punt.

I arribo al tercer punt que va empastifant la meva valoració del llibre de Trooper: és un guility pleasure. Les pàgines passen vertiginosament. Els personatges són divertits, esquemàtics i estan ben contrastats. La trama avança linealment, amb algunes escenes hilarants, fàcilment convertibles en gags de cinema. Però és la barreja vuoyer de curiositat i bons cliff-hangers el que mouen i mantenen la meva lectura. I a mesura que els dies passen, més “guilty” em sembla la lectura i més àvidament l’enllesteixo. Tanco la darrera pàgina i em miro la contraportada, plena de frases exagerades. I quan em pregunto si m’ha agradat el llibre, el “sí” que es dibuixa per dins de la meva boca, no acabo de saber si és afirmatiu o condicional. Sí, em corregeixo. Sí, m’ha agradat. Amb la intranscendència amb que m’agraden les (bones) comèdies romàntiques.