Després de 310 pàgines de lletra tirant a petita, el llibre “The Unnamed”, de Joshua Ferris, m’ofereix tres conclusions.

(1) Li han posat el títol a l’atzar. En cap moment apareix un col·lectiu, una referència o una idea que faci referència a alguna cosa sense nom. Potser fa referència a l’estranya malaltia del protagonista, tot i que en cap moment l’esmenta així, que jo recordi. Potser són els vents freds que adjectiva, de passada, a les últimes pàgines, com a “unnamed”. No obstant, la hipòtesi més convincent, per a mi, és que el títol és un error. O un caprici de l’editor. O una confusió de primeres pàgines a una pila de mecanoscrits a la taula d’una editora. O una broma. O una aposta.

(2) Si el títol és atzarós, els comentaris que apareixen a portada ja són maliciosos. En recordo un en especial: “la primera gran novel·la de la dècada”. Apa. Així. Tximpum. Crec que fins i tot estava tot en majúscules angleses: Primera Gran Novel·la de la Dècada. Sense problemes. M’imagino una màfia de posadors de comentaris professional, que n’intercanvia interessadament, en funció d’estratègies editorials i de favors. Només hi trobo una explicació: el llibre és de 2010. Potser es va publicar abans del 3 de gener. Tècnicament, si el dia 1 era festa, pocs llibres millors s’haurien publicat aquella dècada. I, pel que fa al volum, si el llibre s’edités en tapa dura, lletra grossa i un interlineat més generós, pot arribar tranquil·lament a les 500 pàgines. Potser sí que és la Primera Gran Novel·la de la Dècada.

(3) L’autor s’inventa paraules. I si no se les inventa, ha abusat molt, però molt-molt, del recomanador de sinònims del Word. Perquè no és normal. Hi ha frases de dues línies on apareixen tres o quatre paraules que no havia vist mai. Alguna, és normal. Que altres em sonin però no sigui capaç de traduir-les exactament, també. Però aquesta profusió de paraules rebuscades no pot ser més que una tàctica deliberada de l’autor per espantar lectors que no tinguin l’anglès com a llengua materna i a tots els angloparlants amb un nivell inferior al postgrau universitari en lletres o humanitats. Per sort, la major part de les paraules opaques són, alhora, prescindibles per seguir la història.

Amb tot això, The Unnamed és un llibre interessant. O, com a mínim, una idea original. Brillant, segons com es miri. Una família típica novaiorquesa. Amb un advocat d’èxit, en Tim, que posa tota l’energia al bufet del que és un dels socis principals. La seva dona, la Jane, que és agent immobiliària (però que no fa cap referència a la crisi immobiliària que està destrossant el mercat i, de pas, l’economia mundial al llarg dels mateixos anys en els que se situa la trama). I la seva filla adolescent, la Becka, que toca la guitarra i té sobrepès. I què li passa a aquesta família prototípica, candidata a protagonitzar qualsevol telefilm d’un diumenge a la tarda a Telecinco? Doncs que el Tim camina. Sí, camina. Camina patològicament. Sense poder-ho controlar. De sobte, el seu cos es posa en marxa. I no pot controlar-ho. Camina durant hores, sense poder-ne regir la direcció ni el ritme ni res. Simplement, se’n va. Estigui fent el que estigui fent. Vagi vestit o en pilotes. Pira. Se’n va. Camina fins que el cos diu prou. Aleshores, extenuat, cau a qualsevol lloc i s’hi queda dormint fins que aconsegueix trucar a la seva dona per a que el vagi a recollir.

Això és el llibre. La batalla d’un home contra una afecció inexplicable. La batalla per curar-se’n. I si no pot curar-se’n, per entendre-la. I si no pot entendre-la, almenys per poder explicar-la de forma digna. Per salvar la seva reputació. Per salvar la seva feina. Per salvar-se de sí mateix i de les sospites que fins i tot la seva filla té, de què tot plegat és un trastorn psicològic o, pitjor, que s’ho inventa. La batalla d’una dona per ajudar al seu home. Per acompanyar-lo. Per compartir la seva frustració i les conseqüències de la malaltia. Per protegir-ne la seva filla. Per mantenir dempeus alguna cosa semblant a una família. Per defensar-se a ella mateixa d’aquell huracà, per a que en quedi alguna cosa, més enllà. I la batalla d’una filla per formar-ne part, per ser, al cap i a la fi, el punt de contacte entre dues persones malaltes que, com més malaltes estan, més es necessiten, més s’estimen i més humans es mostren.

Explicat així, no pinta malament, oi? Potser podrien llogar-me per fer els extractes de portada del proper llibre de Joshua Ferris. Hauria d’obviar que el llibre s’allarga innecessàriament. Que em costa connectar amb els personatges. Que hi ha evolucions seves a les que no trobo sentit. Que hi ha explicacions que, directament, no s’aguanten. Quina frase hi posaria jo, a la portada? “Una bona idea executada amb excessius deliris de grandesa”. És clar que si hagués posat això, no l’hagués comprat, jo…