La celebració del congrés 3GSM a Barcelona ha estat un tema central d’aquests darrers dies, omplint informatius, diaris, hotels i agendes de polítics i empresaris del negoci de la telefonia mòbil. La ciutat sencera ha semblat una mica alterada, una mica més frenètica, una mica més interconnectada (o col·lapsada) i una mica més il·luminada pels focus de l’atenció internacional. El volum i l’enormitat creixent del sector i de les seves empreses capdavanteres, fan que bona part d’aquesta atenció mediàtica i alteració de la vida quotidiana no siguin del tot accidentals, sinó part implicada en l’efecte d’excepció circense que ha acompanyat el xou.
Una de les atraccions principals d’aquest circ ha estat la proclamació de l’ascensió del mòbil a la categoria de “quarta pantalla”. Després del cinema, la televisió i l’ordinador, el telèfon mòbil és presentat com el següent espai de projecció (i consum, és clar) de productes d’entreteniment. Aquesta ascensió vindrà donada per la progressiva colonització, per part del telèfon mòbil, d’alguns usos i funcions que fins ara han estat pròpies de les altres tres pantalles.
Així, si bé ja fa temps que la proximitat entre el mòbil i la televisió ha estat detectada, sobretot a nivell comercial, aquest congrés de Barcelona ha servit per a convertir el mòbil en pantalla de projecció de cinema. De fet, l’estrella del congrés (tot i que no ha vingut) ha estat Robert Redford. El seu Institut de Sundance, mite del cinema teòricament independent, ha presentat a Barcelona cinc curtmetratges realitzats especialment per a ser consumits al mòbil. Ja no són tràilers de pel·lícules ni clips de baixa qualitat, sinó productes cinematogràfics d’etiqueta negra, concebuts i realitzats pensant en les característiques concretes d’una pantalla que, amb sort, supera les dues polzades. També Bollywood, la indústria cinematogràfica de la Índia, ha estat protagonista del congrés de Barcelona, presentant-hi la seva primera producció específica per a telèfons mòbils, donant a la iniciativa un caràcter alhora exòtic, global i especialment atractiu per al poderós mercat indi.
La convergència des de l’ordinador i des d’internet tampoc és nova, però tot just ara, aquests darrers anys, s’està fent cada cop tècnicament més real i viable, tant a nivell de terminals com d’ample de banda. Així, un altre dels titulars del congrés l’han generat les versions per a mòbil dels grans èxits de l’any de la Xarxa: Youtube, MySpace i el veterà eBay ja tenen versions realment utilitzables per a telèfon mòbil. En conjunt, doncs, el telèfon mòbil cada cop és més prop de convertir-se, efectivament, en la nostra quarta pantalla d’oci, informació i entreteniment. Sembla com si telefonar-hi estigués passat de moda, vaja.
No obstant, la lectura econòmica que alguns analistes fan d’aquest fenomen, de la progressiva conversió del telèfon mòbil en un aparell on el menys promocionat és la seva utilitat bàsica i original, és interessant. Ara que a l’estat espanyol ja hi ha més d’un mòbil per habitant i que els ingressos per consum comencen a estancar-se, les operadores estan buscant fórmules per mantenir els índexs de creixement. Amb la polèmica recent dels increments de les tarifes dels tres principals operadors de telefonia mòbil de l’estat espanyol s’ha destapat un debat que demostra que, mentre que el volum total de negoci generat per la telefonia mòbil no ha deixat mai de créixer, els seus ritmes de creixement es van alentint. D’altra banda, l’evolució de la factura del telèfon mòbil per consumidor, comparada amb el cost de la vida, no ha deixat de baixar any rera any. Segons dades de la CMT, des de l’any 2000, mentre l’IPC indica que els preus han pujat en un 17,8% total, els preus de la telefonia mòbil han baixat en un 23%. Comparativament, el cert és que el preu dels serveis bàsics de telefonia mòbil, han baixat més d’un terç des de l’any 2000. La polèmica de les tarifes, en definitiva, deixa al descobert un cert punt de tensió i inquietud dins el sector que probablement jugarà a favor de l’enfortiment de les alternatives com Yoigo.
El que s’anomena tràfic de dades és, doncs, l’espai a conquerir per a convertir el mòbil en un terminal de consum de quotes d’accés a televisió, cinema, internet i tota mena de serveis derivats. Tant les empreses fabricants de mòbils com, especialment, les operadores, que són els principals assistents del congrés 3GSM, tenen autèntic interès en trobar noves maneres d’aprofitar encara més les oportunitats de negoci que s’obren des que tots portem un terminal multi-usos a la butxaca. Precisament aquesta és la raó fonamental que explica tot l’aldarull mediàtic i el rebombori generalitzat que provoca el congrés 3GSM. El fenomen de la “quarta pantalla” (també) ha de ser llegit i entès en aquest context.
Dins aquesta mateixa lectura, també és fàcil dubtar de la viabilitat econòmica d’aquestes operacions, de produir continguts cinematogràfics exclusius per al mòbil, de fer grans inversions per a disposar-hi dels portals d’internet de moda, etc. A canvi d’aquests dubtes, s’addueixen xifres: 7.000 milions de dòlars gastats l’any passat en tons, politons, melodies i similars. Més d’un 15% dels usuaris de mòbil a l’Estat Espanyol van comprar alguna melodia per al seu mòbil durant 2006. El raonament és senzill: si la gent paga per tenir al seu mòbil la última frase del Neng o el Chiquito de la Calzada, per què no ha de pagar per tenir-hi un curtmetratge, els vídeos del Youtube o per editar-hi el seu propi bloc?
El raonament té la seva lògica, però crec que oblida alguns factors fonamentals que expliquen els èxits i els fracassos d’altres projectes semblants al món de les comunicacions digitals. Les melodies, de la mateixa manera que abans els SMS, són productes creats i inventats per als telèfons mòbils. En són específics i originals. Són formes comunicatives pròpies del medi. I tenen una marcadíssima component social, compartida, col·laborativa. Aquestes són les raons fonamentals del seu èxit. La musiqueta que ens posem al mòbil és per a que la sentin els altres, la nostra xarxa social. No és per a ser contemplada estàticament o individualment, com un curtmetratge o un programa de televisió. Aquests gadgets ens individualitzen, defineixen i construeixen, però sempre de cara als altres, de cara als nostres diversos grups socials, que és on prenen significat i rellevància.
Si el mòbil ha de convertir-se, efectivament, en una mena de ‘quarta pantalla’, serà probablement entenent-lo no com a instrument d’entreteniment, sinó com a instrument de comunicació i de socialització. Malgrat que aquesta comunicació i socialització siguin, segurament, en la seva major part de caràcter lúdic, el factor fonamental és el primer, la seva component social i socialitzadora. Així doncs, en la mesura que el mòbil actuï i continuï actuant com a eina potenciadora de la nostra xarxa social, en comprarem i gastarem més. En definitiva, el mòbil està fet per a comunicar-nos, no per aïllar-nos.
—-
La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 26 de Febrer de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.
