Les revolucions solen funcionar així. Al final, són la tirania i la desproporció, les que decanten la balança. Quan la gent diu prou, quan la gent es posa les mans al cap, quan la gent congela un esglai i repeteix en veu esmorteïda que “no pot ser, no pot ser”. Quan això passa, la història s’accelera.

Han caigut les últimes màscares. L’estructura de l’estat espanyol és una vella butaca, amb tota la fusta corcada. Amb la tapisseria bruta de la tinta de tants diaris impresos amb mentides tan grosses que haurien de fer actuar d’ofici als col·legis de periodistes i començar a retirar llicències. Amb tres potes coixes i trencades: una, per la corrupció sistèmica, que fa de l’estat i els seus contribuents una vaca munyidora al servei de dues-centes o tres-centes famílies que han anat perpetuant-se al poder sense cap oposició. Una altra, per la confusió deliberada entre poders, que posa lleis, jutges i policies –legislatiu, judicial i executiu- al servei d’una idea de país que hauria de fer envermellir als seus ciutadans. I una tercera, per quelcom amorf, reblanit i consumit, per un no-sé-què que què-sé-jo que, si ens posem fins, podríem etiquetar de franquisme sociològic, i que si provem de mirar-lo amb deteniment, semblaria un vòmit on es barregen molts grumolls que van des del record mal paït de la guerra civil i la dictadura, fins al sistema educatiu, la tele o un xovinisme lowprice, que no només no ha sabut integrar mai la diversitat dins la seva concepció del Nosaltres, sinó que ha acabat per involucionar i tornar-se cada cop més excloent, més intransigent i més cafre. L’instrument passiu de la tirania. Els aplaudidors de la desproporció.

Li resta una quarta pota, a aquest butaca, sí. La fa la gent. Gent normal que sent que això d’ahir és una vergonya. Que sap que les portades són una mentida. Que veuen que els seus polítics són un càncer. Aquesta gent que també avui, dos d’octubre, se n’aniran a treballar i miraran al seu voltant, creuant-se mirades que es preguntaran, sense dir res, si tu també et sents una mica avergonyit per dins. M’agradaria pensar que de la fusta d’aquesta pota reconstruiran la seva dignitat.

Revolucions com la d’ahir, com la d’aquesta tardor, es fan amb desenes de milers de protagonistes principals. És la seva força. Com pots tenir por, quan mil persones t’envolten? Com pots fer-te enrere, quan a les portes del teu col·legi electoral, mil persones clamen i proclamen que no passaran i ho saps, que no passaran, perquè no poden passar i si passen, s’hauran passat tant, que haurà passat el que, en el fons, vols que passi. Que guanyes. Guanyes tu perquè ells perden. Perquè portaven setmanes perdent. Perquè porten mesos renunciant a guanyar. Perquè porten anys alimentant la teva victòria. No marxem, ens fan fora.

Quin pes hi té la violència? Enorme. Ha estat el factor diferencial d’aquesta tardor. La clau de volta de la revolta. La violència planava com un fantasma en les paraules de tots i cadascun dels portaveus del règim, ja fossin del govern o dels partits que els fan els cors. I aquest setembre, la violència s’ha fet efectiva. Amenaçant mitjans, tancant webs, profanant edificis del govern, sepultant els jutjats de querelles i emmanillant professionals. Que el dia 1 hi hauria violència, crec, ho pensàvem tots. I que només vindria d’una banda, també. Potser no pensàvem que n’hi hagués tanta, és cert. Però això només amplifica la victòria i la fa més irreversible. I si bé conec poca gent que tingui vocació de màrtir, si ahir va haver-hi 893 ferits, segurament trobaríem 8.930 persones més disposades a posar-se al seu costat. Perquè quan et peguen un cop fa mal. I si et peguen un altre cop, en fa més. Però quan hi tornen, quan repeteixen, t’insensibilitzes. I creixes. I els teus, et fan fort. I ells es fan petits. I al final, guanyes. Per golejada. Per 893 a zero.

Les revolucions també tenen un dia després. Avui, demà, demà-passat són el dia després. Alguns reclamaran equidistància. Equidistància entre la mà que vota i la bota que colpeja. Entre la papereta i la porra. Entra l’urna i el rifle antidisturbis. Són cignes cantant. Són signes de rendició. El dia després està massa decantat. La determinació, l’orgull i la força mostrades només poden portar a un desenllaç. Amb Madrid, ja és massa tard per negociar el què. I massa d’hora per negociar el com. La mirada avui és aquí, ara. Socialitzar les vivències. Escriure’n. Compartir fotos, vídeos, memes, anècdotes, ferides i heroismes. Reforçar el Nosaltres, que hem guanyat. Celebrar-ho com cadascú sàpiga. Agafar aire i mirar endavant. Perquè, ara que ens hem guanyat el futur, tenim la responsabilitat de merèixer-nos-el.