Potser a base d’anar parlant-ne, acabaré tenint una mica més clar què és això del web 2.0. Avui m’ha tocat fer una presentació sobre les oportunitats que ofereix el paradigma 2.0 al Departament de Medi Ambient i Habitatge. La xerrada forma part d’un projecte que la consultora Neoris els està fent, amb l’objectiu de provocar unes certes dinàmiques -o, com a mínim, unes certes inquietuds- de canvi dins l’entorn de l’administració. I en això sí que cal reconèixer que, merchandising a banda, aquest paradigma 2.0 té unes potencialitats reals i tangibles ben interessants.

L’estructura de l’administració pública té una enorme capacitat de resistència al canvi. Però precisament les eines 2.0, que requereixen poca inversió tecnològica, poden tenir un paper interessant en la creació de noves dinàmiques de treball més col·laboratiu, obert i en xarxa. En moltes ocasions, en entorns com l’administració, una intervenció top-down, en forma d’implantació d’una nova eina o d’una nova plataforma, és rebuda, com a molt, amb obedient disciplina. En canvi, les incorporacions sectorials, bottom-up, orientades a pràctiques concretes, que permeten les eines 2.0, poden dibuixar una perspectiva de canvi possible més fèrtil. Perquè a través de les eines és possible pensar que poden alterar-se dinàmiques de treball i poden fomentar-se alguns dels valors més positius de la retòrica 2.0.

Realment, exemples com els del Departament de Justícia, amb l’impuls de l’amic Jordi Graells, resulten engrescadors no tant pel volum o l’espectacularitat del que s’aconsegueix, sinó pel fet d’aconseguir-se a base d’eines petites, lliures, re-configurables i apropiables per un col·lectiu més o menys petit, que apren (almenyhs, s’intenta) a compartir enllaços, vídeos o presentacions. Lamentablement, no conec gaires més exemples com aquest. I crec que això es deu sobretot a l’escassetat de figures equivalents al Jordi. La figura de l’entusiasta, l’impulsor, el líder, el provocador, el connector, etc., ha estat un personatge clau en la breu història d’internet i probablement seguirà sent-ho, perquè internet segueix i seguirà generant novetats que han de ser explicades, experimentades i, si s’escau, adoptades. Malgrat els cursos, màsters o consultories que es facin, està clar que sense entusiastes, no hi ha innovació.

Durant la xerrada podia veure cares contraposadíssimes. Des d’aquells que s’apropaven, prenien alguna nota i mantenien els ulls ben oberts, fins aquells que tiraven el cap enrera i desconnectaven. Si em fixó en els segons, segur que pot arribar a constatar-se que predicar a l’administració és el més semblant possible a predicar al desert. No obstant, si em miro als primers -com han de fer aquells amb el rol de ser entusiastes- veig que precisament l’administració és el millor lloc on predicar, perquè els efectes que puguin tenir aquestes prèdiques tindran un impacte immediat a la societat, ergo, a tothom.

Deixo a sota la presentació, que té una bona part de diapositives comunes amb les de la presentació de fa unes setmanes a Palma.