No ha de ser fàcil, escriure “Un tranvía en SP”. En primer lloc, perquè sembla fàcil. Sembla gairebé infantil. Per dir-ho com ho diria Unai Elorriaga al llibre: les imatges tenen la força de l’abraçada d’un nen de tres anys. Que no sé si és molta o és poca. A vegades és molta. Altres vegades és poca. Però la major part de les vegades és molta. I així.

No és fàcil parlar de la malaltia. No és fàcil posar-li veu a un moribund. No és fàcil fer parlar la vellesa, quan aquesta no és ni heroica ni tràgica ni extraordinària. Això és el que s’atreveix a fer Elorriaga. I el resultat és sorprenent. No sé si creïble. Però sí sorprenent i fresc i valent. Potser coelheja una mica, és cert. Potser és massa pintoresca, aquesta visió del món, per resultar convincent. Però no crec que Elorriaga provi de ser convincent, sinó agradable. Dolç. Original. Potser massa i tot.

Un cop esmentada la valentia i l’originalitat de “Un tranvía en SP”, però, també toca dir que se m’ha fet insuls. Potser perquè tot és massa impostat, massa oníric i massa ensucrat. El fet que un llibre que no arriba a les 180 pàgines de lletra grossa i molts d’espais se m’acabi fent pesat, no pot ser massa bona notícia. Però com que la crítica el va posar pel cel, el van cobrir de premis i reconeixements i se n’han fet no sé quantes edicions i traduccions, està clar que sóc jo, que no l’he sabut apreciar. La meva mirada bruta i cínica, que no és capaç d’assumir que la malaltia i la mort siguin un conte de fades. O la meva lectura, que necessita més clarobscurs i més personatges foscos i turmentats per saber apreciar aquesta bonica i breu novel·la.