L’estiu permet experiments. L’estiu afavoreix que alguns títols se saltin la llista de “want to read” del Goodreads. L’estiu m’ha fet pensar que valdria la pena llegir algun Terenci Moix i m’ha posat a les mans el seu títol més popular, No digas que fue un sueño. L’estiu me l’ha ajudat a empassar tranquil·lament, sense una impaciència que, en un altre moment de l’any, potser l’hagués fet menys digerible. Ai, l’estiu! Què bé que va per equivocar-se sense conseqüències.

Em falten molts autors per llegir. En alguns casos, per proximitat vital o geogràfica, la falta és més inexplicable que en altres. Així, tinc del tot menystinguda la generació d’escriptors barcelonins que protagonitzen la segona meitat del segle XX. Els Marsé, Goytisolo, Vázquez Montalbán o Terenci Moix (deixo de banda Mendoza, que sí el tinc ben llegit), part d’una gauche divine que s’usa despectivament (el mateix Vázquez Montalbán ho fa) i que no acaba de definir a ningú. Més enllà de les etiquetes o del sentit més o menys ridiculitzant que s’hi adhereixi, suposo que em toca anar marcant els “faltis” de la llista dels autors recents més representatius de la meva ciutat per, com a mínim, tenir-los relativament situats. Per això Moix. Per això No digas que fue un sueño. Malgrat sigui un Premio Planeta. Malgrat sigui una novel·la històrica.

La novel·la se centra en el darrer terç de la vida de Cleopatra i la fa girar completament al voltant de la seva relació amb Marc Antoni. Terenci Moix s’imagina una història romàntica, gairebé “culebronesca”, que serviria molt més com a guió de gran superproducció de la Hollywood dels anys seixanta o setanta, que no pas com a aproximació històrica o, ni tan sols, com a novel·la històrica de les que es fan actualment. Si ara es fan novel·les històriques com All the light we cannot see, on un període o un fenomen històric se’ns explica a partir de personatges relativament petits, anònims, que poden ser pura ficció, No digas que fue un sueño s’alinea més amb les Ben-Hur, Espartaco o la pròpia Cleopatra de Mankiewicz. De fet, costa imaginar-se Cleopatra sense les faccions d’Elizabeth Taylor.

A No digas que fue un sueño, la Cleopatra de Moix és poderosa, ambiciosa i intel·ligent. Però no és prou forta. No és prou forta per guanyar-li la partida a Roma. I tampoc és prou forta per superar la seva obsessió per Marc Antoni. El llibre és, de fet, la crònica d’aquesta obsessió i dels errors que comet Cleopatra per mor d’aquesta obsessió. Fins i tot el Marc Antoni més decrèpit ennuvola el criteri de la reina. Fins i tot quan ella s’hi aproxima amb tacticisme i sentit d’estat, pren decisions errònies. D’alguna manera, la més gran de les reines acaba condemnant el futur del regne i ensorrant la independència de l’imperi més gran de l’antiguitat… per un afer romàntic. Em costa d’empassar. Em costa no mirar-ho críticament. Em costa no veure-hi una tendenciositat enganyosa, massa tergiversada pels tòpics patriarcals occidentals, on per més gran que sigui una dona, mai pot acabar sent més que una dona. A la ploma de Terenci Moix, Cleopatra és la més fascinant de les dones. Però només és una dona.

Ja, ja sé que no és Història, sinó novel·la. Però precisament aquest és el meu problema amb la novel·la històrica. Que em grinyola molt la forma en què deixa de ser percebuda com a novel·la i acaba tenint influència com a peça historiogràfica. I sí, ja sé que no hi ha historiografia neutra ni objectiva, que tot acaba tenyit del color del vidre de les ulleres de la ploma dels glossador, però quan la narració històrica es fa des de la historiografia, forma part d’un debat (acadèmic i probablement estèril) on pot ser criticat i rebatut. En canvi, quan és novel·la, no se li pot criticar res que no sigui literari. I això em resulta incòmode. Perquè no sé què és divulgació històrica i què és tergiversació, per molt que parteixi de la innocència. I perquè és des de la divulgació, innocent o no, que es construeix més la concepció popular de la història. Per això Cleopatra és imaginada com una femme fatale i té la cara d’Elizabeth Taylor, en comptes de ser tinguda per una estadista, com qualsevol altre dirigent històric.

Més enllà d’això, si em miro només la novel·la com a novel·la, té un punt forçat, en el registre. Suposo que l’estil arcaïtzant busca apropar-se a les fórmules retòriques clàssiques, com a mínim estèticament. La trama és senzilla i ressegueix la relació entre els dos protagonistes vers ells mateixos -romàntica- i vers els personatges que els envolten -política, tàctica. Moix dibuixa amb gràcia el conflicte de personalitat de l’Egipte de l’època, on el passat llunyà de l’Egipte faraònic, el passat més recent de l’Hel·lenisme i el present de l’hegemonia romana es troben i es repel·leixen. L’oposició entre els estils egipci antic i romà tardo-republicà serveix per caracteritzar també l’estil de Cleopatra i Octavi. Entremig, Marc Antoni, que no és ni una cosa ni l’altra, que somia en ser Alexandre el Gran i es queda pel camí.

No sé si aquesta lectura em serveix massa per donar per llegida una mica aquesta generació que em falta, però tot és començar. Sense massa idea ni massa empenta per triar el següent pas per continuar.