Author: Joan

Entenc la popularitat i l’aplaudiment general que un llibre com Invisible, d’Eloy Moreno, aconsegueix. L’entenc i, fins a un cert punt, em satisfà que sigui així. És un llibre desitjable. És bo que s’hagi escrit. És bo que corri, que es llegeixi, que la gent el tanqui i es posi a pensar en situacions similars i en el seu entorn. Me l’han deixat per a la meva filla gran. Segur que a primària ja n’hi van parlar, del bullying. I ara, a l’institut, probablement també. Algun cop m’ha explicat que un dels aspectes que més han canviat, en passar...

Amazon Kindle té l’opció de descarregar-te les primeres pàgines d’un llibre, per saber de què va, com evoluciona, què és. Suposo que és una opció pràctica, però em fa mandra. No sabria com comptar aquelles deu o quinze pàgines. De manera que mai ho faig. Si ho hagués fet amb el Lamb: the Gospel According to Biff, Christ’s Childhood Pal, de Christopher Moore, no l’hagués descarregat. N’estic 100% segur. Lamb és un llibre sobre la vida de Jesucrist escrit en clau humorística. Amb aquesta frase al resum del llibre -que no descarto que hi sigui- ja m’hagués fet enrere....

No tenia cap referència del Ara que estem junts del Roc Casagran. El tenia a la llista d’Amazon i va caure per Nadal. Tenia bon regust de boca de L’amor fora de mapa, això sí. Un regust de llibre d’enginyeria, construït amb la cura d’un vitrall. He pogut comprovar que, tot i que es tracta de dos llibres de temàtiques ben diferents, el regust d’Ara que estem junts és semblant. Un diria que Roc Casagran no escriu els llibres, sinó que els dissenya. Ara que estem junts és un altre llibre sobre la guerra civil. Sobre la guerra civil...

L’experiència de llegir un llibre és el resultat d’un triangle. Potser un podria pensar que és només la relació entre dos punts, l’autor i el lector. I per tant, que és un segment, una línia recta. Però no. És un triangle. I el tercer vèrtex és el moment. El context. La situació. Tu pots ser tu. I l’autor pot ser l’autor. Però el moment ho canvia tot. En el meu moment actual -tan especial o tan anodí com qualsevol altre- llegir-li Kafka a la platja al Murakami ha estat una experiència meravellosa. Fa gairebé deu anys vaig intentar començar...

Qualsevol llibre que publiqui la Marta Rojals, sempre em provocarà el mateix: una barreja d’expectació i de prudència, d’esperança i de temor. La seva tercera novel·la, El cel no és per a tothom, em venia generant inquietud des del mateix moment que vaig saber que se’n preveia la seva aparició. Serà com el Primavera, Estiu, etcètera? Serà com L’altra? Serà diferent de tot plegat? En llegia alguna entrevista i volia deixar-la a mitges, per no saber-ne res, per no especular, per no avançar-m’hi. Però no podia evitar-ho. Especulava. Temia i volia alhora. “Se m’està fent bola”, me’n van dir....