A vegades sembla que no calgui gaire cosa per fer un bon llibre. Ni una bona història, si m’apures. El Dept. of Speculation de Jenny Offill n’és un bon exemple. La història no és destacable. Res hi passa que sigui peculiar o emocionant. No hi ha trama i suspens. El que hi ha, el que hi brilla, és la mirada, la veu, la forma de pensar, especular i escriure de la Jenny Offill. Em costarà transmetre-ho i em seria impossible emular-ho. Segurament el més fàcil per il·lustrar-ho és incloure una foto d’una pàgina qualsevol:
A sample page of Jenny Offill’s Dept. of Speculation
Punts i a part. Un punt de vista que comença sent en primera persona i en algun moment passa a tercera. Canvis de perspectiva constants. Barreja de registres. Retalls heterogenis. Concatenació de narració, diàleg, reflexió i, és clar, especulació. Un fil de pensament entretallat. Jenny Offill compon un llibre que per moments sembla un poema i per moments, una llista de la compra. Dept. of Speculation és més sobre el com que sobre el què.
D’acord. Però quin és el “què”? Tenim un personatge principal. La (breu) novel·la pivota sobre ella. Una projecció autobiogràfica de l’autora? És possible, però no necessari. El “què” no és important. Explica una història extrapolable, transferible. Una escriptora i professora de literatura evoluciona per aquesta vida seva intercanviable. (Des)Espera trobar un company vital com si fos un personatge de Sex in the City sense el glamur de Sex in the City. I sense el sex. Només queda la city, on un la pot imaginar creuant-se casualment amb Brooklyn follies com el Nathan o el Tom o el Harry de Paul Auster. I ella, un personatge literari més, evolucionant-hi. Buscant. Escrivint-se. Ensenyant.
Aleshores, el coneix. És perfecte. Són perfectes. I el “jo” passa a tercera persona. Es converteix en “the wife”. I ell, “the husband”. I tenen una filla que, evidentment, és “the daughter”. I ara la novel·la ja té tres personatges en tercera persona. La narració passa a centrar-se en la filla i en ella com a mare. Entretalladament. La filla creix. La parella també. Fins a esquerdar-se. Perquè res és per sempre, potser. Perquè per perfecte que fos el husband, ningú no ho és prou. La vida els desgasta. La ciutat els corrou. O potser és ella, que l’esgota a ell, que no està a l’alçada. Especulacions de matrimoni en crisi.
El darrer terç del llibre és més lineal. L’heterogeneïtat temàtica es limita. Hem arribat al que Jenny Offill segurament volia escriure en primer lloc. La crònica d’una crisi matrimonial passada pel filtre de la seva mirada witty, novaiorquesa, irònica i literària. Ella, ell, tots (inclosa “the girl”, l’amant també estereotípica), convertits en personatges que xoquen, neden, s’ofeguen, treuen el cap, beuen aigua i continuen nedant. La crisi no els trenca. Fugen de la ciutat, perquè allí no haguessin sobreviscut. Ja no tenim ni sex ni city. Ni girl. Només ells tres, amputats de la ironia de Brooklyn, trasplantats a un lloc més simple, on tots renunciïn una mica a ser qui són per poder salvar el que entre tots volen ser. I el llibre fon a negre amb una última escena on torna a canviar la veu narradora. I per primer cop no és un “jo” ni un “ella”, sinó un “nosaltres”. Un “nosaltres” que van a buscar la filla a l’autobús escolar (groc, evidentment), que li agafen la manualitat del dia i que la contemplen allunyar-se corrent i deixant petjades a la neu. End.
Si el “què” no és gaire original, tampoc ho és massa el “qui”. Els personatges són tan quotidians que no tenen ni nom. Són arquetips universals. Ella, la protagonista, és l’únic personatge veritablement treballat. És urbana, moderna, independent, enginyosa, perfeccionista, crítica, antipàtica, cultivada i maniàtica. No va sobrada d’auto-estima, però domina el joc passiu-agressiu i l’art de l’assertivitat. És, inevitablement, carn de psicòleg. És tan cosmopolita com ho potser qualsevol persona que té Nova York pel seu univers vital. Sembla un personatge escapat de la imaginació de Woody Allen.
I per acabar, torno al començament de la ressenya. Al que destaca per sobre de tot. La forma. El com. L’estil. El registre que Jenny Offill tria per cosir la història, per pintar la protagonista, és el que més destaca del llibre. Preciós i preciosista. Detallat i detallista. Simple, però gens, gens simplista. Dept. of Speculation és una novel·la senzilla i sofisticada al mateix temps. Una obra d’enginyeria complexa que no només funciona a la perfecció, sinó que aconsegueix fer-ho sense que sembli difícil. Un llibre llis i polit, que es digereix ràpid i que, com unes bones postres, deixa un regust complex, ric i saborós.
