Vaig agafant-li el rotllo, al Murakami. Potser perquè trio els fàcils. El meu amor Sputnik és la meva sisena novel·la de l’autor i sembla que ja he après a ubicar-lo, a esperar-lo i a gaudir-lo. Murakami és un gust adquirit. Més senzill del que inicialment em va semblar (si esquives els llibres adequats).
Hi ha quelcom a les històries de Murakami. Quelcom que els falta, als seus personatges, a la seva mirada, a les seves vides, a les seves motxilles. És com si tots haguessin perdut alguna cosa. Alguna cosa important, vital i insubstituïble. I des d’aleshores, des que ho van perdre, la vida hagués de seguir el seu curs, però res ja tingués massa sentit ni massa gust ni massa emoció. Desprovistos d’aquest impuls vital, els personatges de Murakami viatgen, follen i mengen sense esforçar-se, però sense passió. Res sembla que els costi, però tampoc res sembla ja que tingui gust. Potser és per això que tots se semblen.
Miu, Sumire i K són els tres personatges d’aquesta novel·la. Tots tres estan condemnats a continuar vivint sense allò que han perdut: escapçats, expoliats, la resta de les seves vides. Ningú ho percebrà, però. Continuaran fent classe o fent negocis, fent la compra i menjant en restaurants i ningú ho sabrà, el que han perdut pel camí. Ningú coneixerà la seva disfuncionalitat profunda. Potser perquè ningú perdrà el temps i se’ls mirarà de prou prop. O potser perquè tothom és així, en el fons, tothom vagareja pel camí fet un zombie sense vida, procurant que no se li noti, procurant no pensar-hi gaire, per poder continuar fent la compra i menjant en restaurants. No sé (no ho puc saber) si això -aquesta nostàlgia, aquest pessimisme conformista– és quelcom que només veu/escriu Murakami o és quelcom caracteritza tota la societat japonesa. Seria interessant descobrir-ho.
K és el narrador. És un home jove, mestre d’escola, solitari i gris. Sumire és un parell d’anys més jove, voldria ser escriptora i no encaixa enlloc. Miu és una dona que frega els quaranta, sofisticada i, com no, també està sola al món, encara que estigui casada. K desitja a Sumire. Sumire desitja a Miu. Miu no pot desitjar ningú. El que va predre Miu és la mitja persona seva que era jove, sexual i normal. El que va perdre Sumire és la mitja persona que podia trobar-se amb Miu i que estava condemnada a no trobar-la mai. El que va perdre K és el contacte amb el món on vivia Sumire. Tots tres s’han quedat sols al món, perquè ja hi estaven. Només per un instant van tenir l’esperança de contrarestar aquesta solitud, però era poc probable que ho aconseguissin. Potser perquè, als ulls/ploma de Murakami, ningú ho aconsegueix. Fins i tot els que ho tenen, estan condemnats a perdre-ho.
No hi havia pensat massa, en la polisèmia del verb perdre. Murakami sembra personatges perdedors en el sentit literal del terme. No són personatges derrotats, sinó personatges que han perdut allò que els convertia en éssers vius. Murakami fa novel·les de zombies. Potser per això hi apareixen tants fantasmes i el món oníric hi és tan important: és l’únic lloc on hi queda gent viva; és on s’amaga tot el que els seus personatges han perdut pel camí.
A la novel·la, Sumire marxa a Europa amb la Miu i allí, desapareix. Com el gatet que va tenir Sumire de petita, que un dia va pujar a un arbre i va desaparèixer. El narrador, K, ens diu que mai més la torna a veure. Després d’això, tenim un capítol final curiós, narrativament estrany: a K el truca la seva amant (la mare d’un dels seus alumnes de la qual Murakami no ens diu ni el nom) perquè han enxampat al seu fill (l’alumne) robant a un supermercat. L’escena de K amb l’alumne és reveladora: el nen -Pastanaga- és un altre personatge murakamià en potència. Un nen atrapat pels seus fantasmes, un altre personatge solitari que ha perdut quelcom pel camí i que està condemnat a no trobar-ho. A continuació, sobrevé el final de la història, amb una trucada de Sumire a K que mai sabrem si és real, un somni o una momentània connexió entre dos plànols d’existència, dos universos paral·lels que fan un lligam inesperat i precari. Un d’aquests lligams dels que Murakami n’és ple. No sé com interpretar el final d’aquesta història. El que si sé és que no em cal fer-ho. Un avantatge dels gustos adquirits.
