Juan Diego no és Owen Meany. En algun comentari, quan vaig encarregar el llibre a Amazon, vaig veure que es comparava l’últim llibre de John Irving amb l’antològic Oración por Owen. També vaig llegir alguna crítica negativa, així que arribava al meu totxo d’estiu amb alguna expectativa positiva. Després de 760 pàgines –en l’edició paperback- puc dir que no, que Juan Diego no és Owen Meany. De fet, comparar-los és un crim. Mentre Owen era màgic, magnètic i misteriós, Juan Diego és un personatge secundari. Sí, el personatge central de la novel·la és un personatge secundari de la trama: tot el que li passa ve donat per les accions dels altres, que són els que tenen la capacitat de fer canviar les coses. Potser la comparació amb Owen ha de fer-se amb Lupe, la germana de Juan Diego. Sí, Lupe té atributs paranormals. Però són massa evidents, massa anunciats, massa presents, des de la primera línia de la novel·la.

Avenue of misteries és un exemple de la professionalitat de John Irving i de la seva enorme capacitat de construir dues coses tan aparentment senzilles com segurament complicades: d’una banda, la forma en la que intercala diferents línies del temps. La novel·la va i ve, entre la infància i la vellesa del protagonista amb una gran agilitat. Mai et perds. Les dues trames temporals, a més, van lligant-se una amb l’altra, si bé no amb accions concretes, sí en reflexions, comparacions i pensaments. Aquest anar i tornar, salpebrat a més de referències a punts intermedis de totes dues línies del temps, em sembla més que valuós. D’altra banda, Irving és un mestre en el control del tempo de les seves novel·les. Sota la seva ploma, les pàgines avancen lentament. Les situacions que descriu mostren una tendència a què passi alguna cosa, en algun moment proper. I de sobte, sense saber massa bé com, et trobes al mig d’un dels desencadenants, de la cristal·lització de situacions que ha anat teixint durant moltes línies. A més, un altre dels seus recursos més característics, la repetició de metàfores i caracteritzacions dels seus personatges, en aquest llibre acaba fent-se pesada i sobrera.

Totes dues virtuts –o atributs- de la literatura d’Irving aquí resulten evidents, però potser no massa brillants. Sembla –com m’ha semblat llegint altres novel·les recents de l’autor- que la novel·la és un exercici professional, documentat, treballat, mesurat i estudiat, però gris. Mancat d’espurna. Mancat de la màgia. El ritme de la novel·la o el volum de coses que hi passen no justifica la seva llargada. Alguns dels personatges misteriosos que hi apareixen queden sense explicar. I el desenllaç, que pretén tancar simbòlicament alguna de les obsessions constants del protagonista, tampoc queda massa lluït. En conclusió, un llibre només per a fans d’Irving. Com jo mateix.