Quan acabo un llibre, corro a deixar-lo al seu lloc, a la biblioteca de casa. A l’instant, m’apresso a endegar un dels meus moments preferits: recórrer els prestatges, analitzar tots els lloms ordenats alfabèticament i decidir-me per la següent lectura. És un moment deliciós. En sospeso dos, tres o quatre. A vegades ho tinc molt clar. D’altres, dubto i llegeixo solapes, contraportades i poso els candidats un al costat de l’altre. Cada moment té el seu llibre i cada llibre té el seu moment. Aquesta vegada, finalment, sentia que havia d’atacar un altre compte pendent: Italo Calvino.
Tinc tres llibres d’ell i un quart, Las Ciudades Invisibles crec que l’he tingut i perdut. Segur que l’he citat en més d’un moment, fins i tot. Calvino és d’aquells autors que li donen a un una certa pàtina d’intel·lectualitat. Potser per això el llibre porta esperant el seu/meu moment des de fa més de 15 anys. Però aquest cop em sento preparat i puc colar aquesta lectura entre les anteriors i posteriors, que, em prometo, seran més lleugeres. Em decideixo pel títol que més conec i per la col·lecció d’edicions 62 de clàssics del segle XX. M’encanta aquesta col·lecció. La maquetació interior, però, la veig estreta, amb un interlineat insuficient. Divago. Fullejo. Compto pàgines. Procés tancat: llibre triat. Som-hi.
Si una nit d’hivern un viatger és un llibre sorprenent. Un deliri. Un experiment. Un joc. Un repte. Un monumental exercici de forma i estructura literàries. Un llibre que, signat per un qualsevol no hagués passat el filtre de cap editorial actual, probablement. Amb la pèrdua que això hagués suposat. Agraïm, doncs, a Calvino, haver estat ell qui hagi escrit aquest llibre. La novel·la salta constantment de plànol. Una successió d’inicis de llibre estroncats, eclèctics, s’intercalen dins una història de parella. Si els inicis de llibre són la ficció dins la ficció, triant gèneres, temàtiques, estils i ubicacions de forma gairebé aleatòria, la història de la parella, que pretén continuïtat, s’inicia de forma relativament plana i lineal, tot i que també acaba girant dins una espiral irreal i excèntrica. Així, la pròpia estructura del llibre és un dels seus principals protagonistes, més enllà d’uns protagonistes reals a penes descrits amb tres o quatre pinzellades, que ni arribem a conèixer. Cap concessió de l’autor per aquesta banda. El personatge central i les germanes coprotagonistes llisquen barda avall per una trama densa i eclèctica, sense arribar a connectar ni entre ells, ni amb el lector.
La lectura se m’ha fet lenta. Al cap d’uns quants dies, he entès que és un llibre per anar menjant-se a mossos petits. Fragments de lectura de 8, 10 o, com a molt, 15 pàgines. Si em passo d’això, tendia a adormir-me o a perdre la concentració. Poc a poc, en canvi, el llibre passa molt millor. El seu gust és dens i complex. Els personatges et deixen tirat a la que et despistes. Les divagacions inesperades són freqüents. Alhora, però, els jocs argumentals i les connexions que traça entre situacions són delicioses. Subtils. Recompensa així, Calvino, al lector atent. I l’acarona amb un munt de referències al fet de llegir, a la lectura, als llibres. Calvino sap que aquest és un llibre per a bons lectors. Que cap lector accidental passarà de la pàgina 40. I, consegüentment, farceix el text de petits homenatges al fet de llegir on l’autèntic lector –en el meu cas, jo- hi troba mil excuses per somriure o, fins i tot, per deixar marquetes a les cantonades inferiors de les pàgines.
Menció a part mereix la superposició de rols que es despleguen al llarg del llibre. Mentre els personatges clàssics, les terceres persones narrades des d’un punt de vista omniscient, aquí són constantment descartades i substituïdes per nous personatges, són la primera i la segona persona narratives les que prenen protagonisme. El ‘jo’ de l’escriptor amaga. El ‘tu’ del lector és genial. Els salts entre perspectives són un exercici de virtuosisme constant. Més aliment per a l’ego lector. Més recompensa per a la seva atenció fresca. En definitiva, una experiència lectora especial. Saborosa i de lenta digestió. Recomanable, només segons els moments i expectatives del lector. El proper Calvino, però, trigarà.
Hola Joan,
Et dono les gràcies per la teva ressenya. L’he llegit quan porto unes 30 pàgines d’aquest llibre tan curiós, quan buscava saber-ne alguna cosa més del que hi diu a la solapa, i ja m’he quedat més tranquil. Seguiré el teu consell i en dosificaré la lectura. Ideal per combinar amb un altre llibre.
Jo el vaig agafar perquè fa bastants anys vaig llegir ‘El baró rampant’ i ‘El cavaller inexistent’, molt diferents, i en tinc un gran record. Em van semblar boníssims.
Moltes gràcies i salut!
Manel
Gràcies a tu per llegir-me’n el comentari.
I més sabent que d’un llibre així, trobaràs ressenyes molt millors, por-ahi.
Gaudeix-lo 🙂