El meu Sant Jordi (lector) d’enguany és extremadament humil. He alentit tant el ritme de lectura, que em miro els llibrets de 200 pàgines amb la tranquil·litat d’esperit que dona saber que no se’m quedarà embossat. De manera que “El càstig” de Guillem Sala, al qual ja li tenia posat l’ull des de fa alguns mesos, és, a priori, una bona opció. I a posteriori, encara més.

La sinopsi et fa pensar que la novel·la va d’una professora d’institut que canvia de parella. La Sandra, la profe, abans anava amb un escriptor més gran que ella, amb problemes d’autoestima. Després es passa a un professor guais que fa surf que vol convertir-la en la princesa del seu conte de fades. Passa d’un estereotip a l’altre. Però la novel·la no va d’això. La sinopsi també parla d’un dels seus alumnes, l’Izan, que, un pot llegir a la contraportada, “necessita la seva ajuda”. Tampoc va d’això. No sé qui fa les sinopsis o les solapes. Encara resultarà que l’ha fet el mateix Guillem Sala i quedaré així de bé. És igual: tampoc va d’això.

De què va El càstig? És, per sobre de tot, una exploració d’un personatge. No de dos ni de quatre. Només d’un. De la Sandra. De la Sandra i la seva superfície impermeable. De la Sandra i les seves profunditats, plenes de pors, secrets i pulsions autodestructives. La Sandra ho amaga tot sense massa esforç. La gent al seu voltant no li veu, el patiment. Segurament perquè el que insinua Guillem Sala és que prou té tothom per ocupar-se de les seves coses, com per anar fent d’àngel de la guarda de ningú. Que la vida no és cap pel·lícula, collons. Per això ningú ho veu, com està de trencada, la Sandra. Ningú s’hi fixa massa. Tothom mira la superfície i hi veu el que vol veure-hi: la germana que et fa bona, la professora que fa de profe, la novieta que et fa sentir jove, la dona que et donarà fills…. Sota l’impermeable, però, ningú hi mira. I és allí on la Sandra es podreix, emmetzinada d’un dolor no processat, menjar escombraries que després vomita i ferides que auto-infringeix.

Fosc? Sí, ben fosc. Però, com li passa a la Sandra, la novel·la també té una carcassa brillant i impermeable. Guillem Sala és capaç de construir-la sobre un registre molt cridaner, efervescent i atractiu. La barreja de veus, la presència de l’oralitat constant, el salt constant entre llengües, tot aconsegueix conferir-li a la història un grau de quotidianitat magnífic i despreocupat. Les abundants converses entre els personatges intenten reflectir un dia-a-dia lleuger i intranscendent, divertit. I per sota, el xup-xup que ningú veu. L’ombra d’una infància i una adolescència reprimida. El pes de l’angoixa de qui sap que tot és mentida, que no està a l’alçada. L’empremta de la germana, d’aquesta Raquel convencional, responsable i cabrona, que no sap fins a quin punt va ofegar-la, quan el que havia de fer era guarir-la. És en aquesta relació soterrada, que es cova tota la força argumental de la novel·la.

Potser sí que la resta de personatges són un pèl prototípics. Els adolescents pintats a cop de brotxa grossa semblen massa plans, massa estereotipats. Però la novel·la és tan sintètica, tan abreujada, que no tenen espai per brollar. Segurament no és l’objectiu de l’autor, excepte en el cas de l’Izan, d’aquest alumne que no encaixa enlloc i va perdut per l’institut, pel barri i per la vida. El desenllaç és el que em sembla una mica precipitat i desproporcionat. És el que menys m’ha convençut de l’obra.

Després de llegir-li La fuga de l’home cranc, aquest Càstig representa un canvi de registre i de temàtica, sí, però dins la continuïtat d’un estil provocador i una veu pròpia. Seguirem atents al que ens proposi Guillem Sala, doncs, ja que no són tantes, les veus pròpies que vaig trobant pel camí.