A Goodreads, la primera etiqueta del “Un any i mig” de la Sílvia Soler, és “Women”. Això em recorda a fa un parell de setmanes, quan el vaig agafar de la biblioteca. L’estupenda bibliotecària Clara processava la pila de llibres que ens endúiem. Els d’animals del Miquel, el Diari d’Ana Frank de la Martina i el de la Sílvia Soler, “de la teva dona”. Està clar que les etiquetes són simplificacions condemnades a l’error: si hi ha llàgrimes, és “women”; si hi ha pistoles, “men”. Però, especialment en aquest cas, són unes etiquetes que no li fan cap favor a ningú. Limiten als lectors i limiten als autors. “Un any i mig” no és literatura de dones ni per a dones. És literatura. Bona literatura. Amb llàgrimes i somriures. Sense pistoles.
“Un any i mig” és l’odissea de la Tina. Una mare de quatre fills a qui la foto que tenia al cap sobre com seria ella en tombar els seixanta li ha sortit moguda. Perquè la vida es mou. Perquè els fills han marxat. Perquè encara no ha trobat el seu lloc, quan ja no és mare ni professional.
És la paciència del Jaume. Un home senzill, observador, que pateix per tothom sense deixar que ningú ho noti. Que seu a la gandula, retirat, en un segon plànol perpetu, sostenint tothom, esperant tothom, amb la infinita paciència de qui sap que possiblement, tot anirà mitjanament bé.
És la felicitat del Martí, viscuda amb el fre de mà posat i l’ull al retrovisor. Un arquitecte que emigra per la manca de perspectives i l’excés de responsabilitat familiar. Al Canadà, Simbad es desarrela de Badalona, de la Vall d’en Bas i d’una família on s’encasellava. Al Canadà, hi troba un nou lloc, una nova família i podrà connectar passat i futur, origen i destí. Mirant pel retrovisor.
És l’energia de la Berta. La seva vida planificada s’esmicola quan l’Èric, l’home que va triar per ser el pare dels seus fills, el se Jaume, se’n va amb una altra. Wendy marxarà, també ella, a buscar distància i agafarà embranzida per continuar el seu camí. Ja que no podrà ser mare amb l’Èric, ho serà sense ell.
És la rebel·lia de la Cèlia, la rajola que balla, la nota que discorda, el contrapunt. Mowgly no és com els seus germans. Recorda coses diferents. La seva individualitat sempre és a la contra. Per això també se’n va. Per això viu més intensament quan es capbussa a quaranta metres de profunditat. Per això s’amaga dins una relació claustrofòbica i abusiva, on pot, per fi, anar desapareixent poc a poc. Ai, la Cèlia, repeteix la novel·la, constantment. Ai, la Cèlia, que ens fa patir a tots.
És l’onada que espera el Roger. L’excusa per quedar-se. Per ser el germà perfecte disfressat de germà terrible. El Huck trapella reconvertit en salvador. El surfista que espera. El puntal que ho aguanta tot. Fins que en un darrer servei a la família, els connecta a tots. Li permet aixecar el fre de mà al Martí. Dóna una empenta a la Berta. Recupera la Cèlia. I, amb tot a lloc, tria i munta en la seva onada, que el portarà més lluny que a cap dels seus germans.
Cada personatge té la seva pròpia aventura. Cadascú té el seu repte, el seu obstacle. Individualment i com a part d’un tot, que és molt més que la suma de tots ells. Al llarg de les pàgines, les seves trajectòries es reforcen, conflueixen i suren, cadascú, novament, a una platja nova i diferent. No hi ha final apoteòsic. Potser aquí és on més fluix em resulta el llibre. Però potser és que estic (estem) massa condicionat pels finals “ximpom” de les comèdies romàntiques. I la vida no fa “ximpom”. Només continua. Fins que deixa de fer-ho.
Sílvia Soler aconsegueix aquí el que li vaig trobar a faltar a “Un estiu que comença”. Allà intenta abastar tota una vida. I, per a mi, es queda a la superfície. Crec que vaig lamentar que no s’hi centrés una mica més. Que no expliqués millor un any o dos de les vides de l’Andreu i la Júlia. Un any. Dos. O un any i mig.
“Un any i mig” fa que brillin els petits miracles quotidians que s’amaguen rere el fum dels cotxes del dia a dia i que s’embussen entre bosses de plàstic del súper. Els personatges estan pintats magistralment. Estan molt ben diferenciats. Són complementaris. Formen el retaule preciós i realista que veiem quan mirem enrere a les nostres pròpies fotos de família d’anys enrere. És aquest passat, sempre més articulat i significatiu que el present.
De totes les bondats del llibre de Sílvia Soler, crec que la més destacable és que “Un any i mig” aconsegueix que connecti amb els personatges com pocs llibres ho fan. Molts personatges literaris em generen interès. Vull saber com són, què pensen, què els passa, què faran. Alguns fins i tot em fan riure. Altres em provoquen fàstic, admiració, enveja, llàstima. Aquí, l’autora aconsegueix transmetre’m quelcom de més difícil: a “Un any i mig”, t’alegres quan els passen coses bones. T’alegres fins al punt de arrencar-te somriures i fer-te saltar les llàgrimes. Sense pistoles.
