Si un llibre és la suma ponderada d’anticipació, experiència i record, el primer que puc dir de “La Coca” de José Rentes de Carvalho, és que l’anticipació ha estat millor que la pròpia experiència de llegir-lo. Així que començarem per la prèvia:
Vam caure a la ciutat de Porto sense saber que hi trobaríem la Llibreria Lello, una de les més emblemàtiques d’un país carregat de perfum literari. La livraria Lello és una de les icones de la ciutat, amb un edifici i una decoració singulars que barreja neogòtic, art déco i nouveau. A més de la tradició, la Lello va aconseguir popularitat gràcies a sortir a la nissaga de Harry Potter, fet que segurament l’ha condemnat i salvat alhora.
Per si aquestes dues capes (fama arquitectònica i mediàtica) no fossin prou, tot i estar el local estivat de turistes i curiosos, vam tenir la sort de trobar una autèntica llibrera atenent-nos. Davant la pregunta dubitativa i tremolosa d’un turista que li demana recomanacions en llengua portuguesa per a un lector mitjà de la variant brasilera de la seva llengua, ens va fer una emotiva i generosa passejada per set o vuit autors del seu gust. D’entre les seves recomanacions, en vaig triar dues: Os corpos (encara per llegir) i La Coca. Sis mesos després, he obert La Coca. Amb el llistó de l’anticipació molt alt.
L’experiència lectora, però, ha estat menys mítica. Amb la novel·la “La Coca”, José Rentes de Carvalho fa una aproximació desendreçada i evocadora del present i el passat del nord de Portugal i la seva relació amb el contraban. José és un periodista i escriptor portuguès que de jove va marxar a l’estranger i viu a Amsterdam des de fa molts anys. En les acaballes de la seva carrera, decideix desfer el seu camí i tornar als llocs d’infància i joventut, amb l’excusa d’escriure’n un llibre.
Amb aquest punt de partida, en José va saltant del passat al present en petits flaixos. Descobrirem la contradictòria relació del protagonista amb el tràfic i les drogues: d’una banda, son pare va ser guàrdia fronterer durant molts anys. De l’altra banda, pràcticament tots els seus amics van anar incorporant-se al món del tràfic, poc a poc. La seva solitud, la seva escapatòria, d’alguna manera, es presenta de forma més o menys casual, a través d’un seguit d’estrangers que apareixen per la zona. Gràcies a ells, tria un camí menys emocionant, menys lucratiu i més poruc, com és estudiar i llegir i convertir-se en un estranger ell mateix, molt abans fins i tot d’arribar a marxar.
El llibre va, ve i tornar a anar. L’estiu dels seus disset anys. El present ple d’advertiments i grisor. Morts. Presos. Delinqüents. Fugats. Nous capos de la droga amb fortunes absurdes. Luxe i misèria esquena contra esquena. Un retrat que en alguns moments aconsegueix reflectir melancolia i emoció però que, comparativament, m’ha generat molta més son i avorriment. La història, tot i tenir un plantejament i que apunta a diversos “nusos”, evita en tot moment oferir-nos un desenllaç. Cap de les ombres de les històries evocades té més continuïtat. I ens quedem amb un text irregular, sinuós, bonic i circular. Els personatges són distants o, directament, anecdòtics. I el final arriba abruptament, com podria haver arribat cinquanta pàgines abans o cinquanta pàgines després, sense que res de substancial en quedés fora. Així doncs, poca experiència per a tanta anticipació.
