El títol és suggestiu, vaig pensar. “L’estiu que comença” s’ha de llegir quan comença l’estiu. Necessito vacances i necessito que sigui significatives. Potser un llibre que parli d’un estiu que comença m’ajudi a trobar-hi moments singulars. I l’autora, la Sílvia Soler, em ve recomanada. Així que he agafat el llibre amb ganes.

Si abans d’obrir-lo, el llibre amagava una promesa, un cop llegides les primeres pàgines, se n’obre una altra. Dos bebès recent nascuts, la Júlia i l’Andreu, són els personatges designats a fer camí junts. A la vida. Al llibre. La conjura d’unes mares que aviat sortiran de focus els deixa marcats. La Júlia i l’Andreu van junts. I aniran sempre junts, a la vida que el llibre s’imagina.

Amb aquest plantejament, Sílvia Soler traça un relat molt clàssic. Un gairebé diria que està llegint Rodoreda. O Galdós. Que la trama no parteix dels anys seixanta, sinó de principis del segle passat o de l’anterior. Si no fos per breus mencions innecessàries a l’atemptat de les Torres Bessones, o a algun mòbil que treu el cap en algun moment, la vida, les professions, els pensaments, els decorats, el poble, les cases…. tot sembla un retrat costumista de principis de segle XX.

No és fàcil, imagino, fer una novel·la costumista i aconseguir que el lector s’enganxi a passar  pàgines. Imagino que el perill de perdre l’interès del lector és important. Però l’autora ho aconsegueix, amb molta solvència. La promesa, la conjura, la predeterminació que els empeny sempre a estar un prop de l’altre, ens porta de la mà fins al final del llibre. Acaben junts, la Júlia i l’Andreu? Aquesta és la pregunta que es va fent el lector… ignorant, potser, que porten tota la vida junts… El cert, però, és que la tensió funciona i les pàgines es giren vertiginosament. I un arriba al final i se n’adona que, malgrat quotidianes i poc èpiques, a la novel·la no hi deixen de passar coses. Coses minúscules. Coses domèstiques. Coses de poble. D’un poble petit que es diu Sorrals però que ben bé podria dir-se Arenys, i no només per la proximitat semàntica.

Coses, coses, coses. Naixements. Morts. Malalties. Parelles que es fan i es desfan. Coses que passen i un grapat de personatges passant al voltant d’elles. Sense arribar a expressar gaires pensaments. Sense grans reflexions. Sense pulsions ni confessions. Potser és el que més em fluixeja del llibre: la poca personalitat dels protagonistes i dels personatges secundaris. Dubtes que a penes es perceben. Pulsions amagades. Pensaments només intuïts. Els personatges gairebé semblen titelles, sense massa poder per conduir les seves vides. Tot sembla teledirigit des d’aquell dia a la platja, on totes dues mares segellen el destí dels seus primogènits.

Personatges plans, costumisme, una trama inexistent… i tot i això, el llibre resulta, fa girar pàgines i et transporta a una història creïble, propera, minúsculament èpica, que se’t fica sota la pell i costarà d’oblidar. Tot molt solvent. No sé si prou significatiu, però, per sobreviure en el record d’aquest estiu que comença…