Sexus m’ha servit. M’ha servit per posar en pràctica una d’aquelles consignes que no acostumo a posar en pràctica i acaben llastant el meu ritme lector: si un llibre no t’agrada, deixa’l estar. No cal acabar-se’l. No cap comprometre-hi més temps. La vida és massa curta, diuen, per beure vins dolents. El mateix val pels llibres: la vida és massa curta per llegir llibre dolents o que no t’estan donant el que n’esperes. No puc dir que no li hagi dedicat temps ni hagi deixat que l’autor desenvolupés la seva proposta. Li he dedicat hores i paciència i m’he aixecat per espavilar-me quan m’hi adormia.
Deixo Sexus després d’haver-lo triat molt conscientment com un dels llibres que m’he endut a la meva “illa deserta” de tres o quatre mesos exiliat lluny de la meva llibreria. Forma part d’una tria deliberada on s’alternaven llibres que sabia que m’agradarien i m’atraparien amb llibres que potser em podien fer mandra però que volia tenir llegits. Sexus era un d’aquests últims. Un dels que vaig considerar que havia de posar a la llista per anar completant el puzle infinit de la meva trajectòria lectora. Però no.
Deixo Sexus al bell mig d’un paràgraf. Al bell mig d’una frase. Al bell mig d’una explicació sense origen ni destí sobre personatges sense context i sense horitzó, dins una trama sense direcció ni tensió. Ho sento, però no. Ni el nom de l’autor ni la seva fama d’enfant terrible el salven. Prou. He arribat a la pàgina 188. Capítol 8. Els personatges són postissos, la noia té la profunditat d’un full de paper i ell, l’ego, el narrador, el Henry Miller himself és odiós. Prou. Fins aquí he arribat. No li dedico més minuts. No avançaré més pàgines. No m’entretenen. No m’interessen.
Henry, Henry, Henry. L’autor. El mascle. El llest. El burleta. El follador de tot allò follable. El timador. L’espavilat. El Lazarillo pornogràfic que viu al marge de la Generació Perduda. Cínic, elitista, despectiu i artificiosament passional. Henry, Henry, Henry a tot arreu. La traducció al català que he deixat a mitges havia de fer autèntiques cabrioles per ser fidel a la riquesa lèxica del llenguatge sexual de Miller… i no ho aconsegueix, creant encara més distància entre la llengua del llibre i la llengua del lector. Mentrestant, les pàgines que van de polvo a polvo semblen posades per farcir i recorden, una mica, les esfilegassades historietes dels detectives salvajes de Bolaño, però menys entranyables. De totes formes, segur que a Bolaño li agradava Miller. Aquell llibre sí me’l vaig acabar i potser no hagués calgut… Sigui com sigui, fins aquí. Prou. Prou Miller. Torn per al Sánchez Piñol. Aquest no el deixaré a mitges, sospito.