Miro la fitxa de Normal People, de la Sally Rooney, a Goodreads. Més de 600.000 “ratings”. Més de 55.000 ressenyes i comentaris. 126 edicions diferents registrades. Tot, en poc més de tres anys de recorregut. Hi ha alguna cosa que se m’escapa. Què explica aquest ‘boom’?

La novel·la està bé. És una història d’amor i creixement. D’amor i desamor. D’amor i adolescència. D’amor i codependència. Els ingredients no són diferents que en tantes altres novel·les, sèries i pel·lícules. Ens expliquen una història que ens sabem de memòria. Chico conoce chica. Un és popular, l’altra no. Una és acomodada i l’altre humil. Famílies monoparentals i més o menys fràgils. Un poble que podria ser qualsevol. Un cor de personatges que fan de comparsa i que podrien canviar de llibre sense que passés res. I, és clar, ells dos. La Marianne i el Connor.

Ells dos. Xuclant tota la força de la novel·la. Previsibles, sí, però d’una manera especial. Projectant magnetisme, un cap a l’altre i tots dos cap al lector. Rooney construeix un vincle que no sé si funciona perquè és absolutament convencional o perquè és tot el contrari. Ells dos s’atreuen d’una manera única. Es necessiten i es desitgen d’una forma extraordinària. El seu vincle està fet de la pasta de les grans històries d’amor. Històries d’aquelles que han injectat sota la nostra pell què vol dir un amor de pel·lícula, un amor tràgicament romàntic i romànticament tràgic.

Ells dos. Ells dos que es volen i es fan mal. S’equivoquen i s’ajuden. S’enganyen i es reconcilien. Estan tan predestinats i el seu vincle és tan indestructible que, malgrat totes les misèries i tot el drama, ens provoquen enveja. Una enveja adolescent i fantasiosa, irreal, impossible. Però una enveja justificable, perquè el seu és un amor de debò, únic, innegable, memorable. La història que tots voldríem estar vivint. La novel·la que, ensinistrats per Hollywood, tots voldríem protagonitzar.

A mesura que passen les pàgines i els anys, ells dos, la Marianne i el Connell, evolucionen. Evolucionen amb altibaixos, irregularment. Sally Rooney els va pelant com una ceba. Mentre el temps va endavant, la mirada de l’autora va endins. En la Marianne, a base de perforar una vida familiar que semblava anecdòtica i acaba sent una de les fonts de la seva excentricitat. En el Connell, amb la tragèdia d’un dels seus amics de l’institut. Totes dues operacions se’m fan una mica forçades i artificials. Com si a Rooney se li esgotessin les cabrioles dins l’espiral d’amors i desamors de tots dos personatges.

Passen pàgines. Passen anys. Passen pantalles, petits èxits sense transcendència i petites derrotes sense importància. T’hi encarinyes, de la història. Com si fossin el Ross i la Rachel. El Joel i la Maggie. El David Addison o la Maddie Hayes. El Jeff Malone i la Diana Chambers. Els arquetips funcionen. Com a lector, vols més pàgines. Més capítols. Saps què passarà i saps que tampoc no passarà gaire. Saps que no vols que s’acabi la novel·la i saps que l’oblidaràs en poques setmanes. I acabes trobant un final que no clou res, que ni és happy ni és end. Com si la història no donés per a més o Rooney s’hagués cansat d’escriure-la.

Sensació agredolça. No sé si el que he llegit és bo o dolent. No sé si m’ha agradat o m’ha enredat. Sí sé que l’he gaudit, que ja és molt. Però de tot plegat, el que més em sorprèn, novament, és el hype. El misteri de les xorrocentes-mil ressenyes, valoracions i edicions. Potser és que era de misteri, la novel·la, i no d’amor.