Hi ha novel·les nostàlgiques i n’hi ha que van sobre la nostàlgia. Però La drecera, de Miquel Martín i Serra, és pura nostàlgia, destil·lada amb un 100% de puresa. Una mirada enrere, detallista i curosa, cap a un passat embalsamat, cap a un món, un país i una vida que ja no existeixen i que possiblement mai van existir.

La drecera és una novel·la curta i precisa. És una “coming of age” que descriu el final de la infància del fill únic d’una parella de masovers que tenen cura de la casa d’una família rica de Barcelona. Miquel Martín tria narrar-la en primera persona i la situa en un poble de la Costa Brava entre els anys 1980 i 1982. Ambdues coses (ubicació geografia i cronològica) coincideixen amb els seus propis anys de final d’infantesa.

Desconec si la novel·la és autobiogràfica. Aposo per pensar que no. Que Miquel Martín no era el fill únic d’una parella de masovers que s’ocupaven de la casa d’uns senyors rics de Barcelona. Sí que diria que aquest punt de partida devia ser d’algú del seu entorn, d’algun amic o un conegut d’aleshores, d’aquell moment de la tardoinfància. I que quan Miquel Martín va pensar que faria una novel·la sobre aquells anys, aquell nen que tenia contacte amb el món dels de Can Fanga, dels rics, li donaria un angle fantàstic per ressaltar els contrastos que volia fer sortir a la novel·la.

Fonolleres, a l’epíleg parla de com les circumstàncies fan la substància. El joc de paraules és bonic i encertat. La drecera és una novel·la de circumstàncies. Circumstàncies que construeixen substàncies. Les peces que construiran la visió del món del protagonista a la seva vida futura, que marcaran la persona del futur. Però aquesta persona del futur no interessa, ara. Interessa el brou de circumstàncies on es produeix aquesta amalgama.

Circumstàncies són les festes que fan “els senyors” a la casa. Les sortides en iot per a les quals són pare neteja la barca i sa mare fa el pícnic. L’embaràs “accidental” d’una de les minyones filipines, que s’arregla amb una visita llampec a una clínica de Londres i un internat a Suïssa com a penitència per a l’infractor. El suïcidi d’un amic, que és també una lliçó de vida i de com el progrés s’endú tot el que és bo i genuí, sense remei. El conflicte latent entre rics i pobres, entre poble i ciutat, entre servidors i servits. Els murs que arrabassen les dreceres. Circumstancials són també tots els personatges i situacions, les referències al Barça, el mugró de la minyona filipina, l’atracció cap a l’amic, el caràcter entre servil i orgullós de tota una classe social condemnada a transformar-se només amb el canvi de generació.

La drecera és nostàlgia d’un passat imaginat. Nostàlgia d’uns contrastos simples i de més fàcil lectura. Nostàlgia d’un temps més senzill, on els bons i els dolents podien distingir-se simplement pel color del cavall que muntaven. La drecera és una evocació poètica, vehement, d’aquest passat imaginat, que Martín intenta recordar però que, en el mateix exercici d’escriure’l, el transforma i se l’inventa.

La literatura, però, no necessita ser fidel a la història. La drecera no és un recompte dels anys 1981 i 1982, sinó una fotografia de com vol recordar-los un escriptor, quan intenta recrear-los gairebé quaranta anys després. És igual que el seu walkman no encaixi amb la cronologia. És igual que les escenes que ens pinta de l’escola i dels amics semblin més pròpies de mitjans dels seixanta que dels primers vuitanta. Tot això és secundari, quan el propòsit és fer literatura i escriure -crear- nostàlgia.

Aquesta aquarel·la del passat fa olor de la Càmfora de Barbal. Potser també respira el Delibes de El Camino. I fa més regust de Rodoreda que no pas de Laforet. Connecta amb Pep Puig, perquè Miquel Martín també és un “un home que torna”. Gens de Salinger, pel meu gust. Miquel Martín la pinta en colors pastel, de forma que fins i tot els trasbalsos, les preocupacions, les injustícies i les desgràcies semblen assuaujades, dolces i simples. És la crònica del final d’una infància, del final d’una època i del final d’un món.

Personalment, el llibre m’ha semblat tan bonic i fictici com una postal amb un paisatge bucòlic pintat a mà. Com una fotografia editada amb filtres per fer-la semblar més vella i més romàntica. Nostàlgia militant. El narrador aconsegueix transmetre meravellosament una veu i unes cabòries pròpies de l’edat que prova d’evocar. Crec que és el més potent de la novel·la, aquest punt de vista, aquest recorregut per situacions, vivències i circumstàncies. Molt més que el retrat del món que se’ns presenta a través dels seus ulls, que veig un pèl massa maniqueu, massa simple. Però això no és un problema, sempre i quan recordem que aquest món maniqueu, de clarobscurs forçats i infantils venen dels ulls d’un nen d’entre onze i tretze anys, sense massa malícia, que es manté gairebé verge encara, davant el cinisme i la foscor real del món, on tots som una mica bons i dues miques dolents, i no podem jutjar-nos ja, pel color del cavall que muntem.