Els llibres donen sorpreses, sorpreses donen els llibres. Vaig agafar Els indiferents, d’Alberto Moravia, sense cap expectativa especial. Estava a la pila de pendents i hagués pogut continuar-hi durant anys. Però alguna cosa em va moure a agafar-lo. I de seguida va haver-hi quelcom que em va atrapar i que no m’ha deixat anar fins el final. Com qui mira com es podreix una fruita o com s’ofega un insecte en un bassal d’aigua.

Mentre l’anava llegint i paint, em preguntava què era, aquesta connexió, d’on sortia. Moravia dibuixa un paisatge social i humà detestable, odiós, a través de cinc personatges egoistes i miserables. Es podria interpretar com una crítica frontal a la vida indiferent, complaent i decadent de la burgesia romana en els anys d’ascens i consolidació del règim feixista de Mussolini. Però també podríem pensar que no hi ha tal crítica. Que Moravia gaudeix descrivint aquesta societat i que quan els pinta tan desagradables i imbècils, hi ha més exercici descriptiu, gairebé periodístic, que no pas crític. Mai ho sabrem (de tot).

Anem, però, de la Història a la història: Roma, darrers anys 20. En ple “Ventennio Nero”, els nostres indiferents protagonistes viuen d’esquena a tot el que els llibres d’Història n’explicarien. La Maria Engracia, vídua, té dos fills: la Carlota, de vint-i-quatre anys, i el Miguel, que deu fregar els vint. Cap dels tres treballa perquè, entre d’altres coses, a cap dels tres se’ls hi pressuposa. Viuen a una casa enorme, cèntrica, envellida i rodada de jardí. És l’últim que els queda de la seva dilapidada fortuna familiar. Sobre la casa hi pengen alguns deutes, i el seu creditor és el Leo, amant de la Maria Engracia des de fa quinze anys. El Leo sí que treballa. És un home de negocis i un d’aquests negocis és aprofitar-se de la família i fer-se seva la casa a preu de saldo. Si els burgesos vinguts a menys són figures lamentables, aquest home de negocis és, directament, menyspreable. La seva anterior amant, la Lisa, és la cinquena pota del banc: amiga de la mare, tan ociosa i miserable com els altres, buscarà l’amor adolescent del Miquel, el fill.

Tots els personatges de la novel·la de Moravia són lletjos. Però tenen lletjors diferents. La més central és la del Miguel que, sense ser el protagonista principal de l’obra, sí que es fa seu el principal pecat capital que travessa la novel·la: la indiferència. Moravia -que publica aquesta novel·la amb només vint-i-dos anys- insisteix tant en aquesta paraula, en aquesta idea, d’una forma tan recurrent que arriba a fer-se pesat i repetiu. Si interpretem que l’obra de Moravia té una voluntat crítica cap al seu entorn social -la mateixa burgesia urbana que ell retrata-, el màxim retret que els fa és precisament aquest: la seva renúncia, la seva indiferència. Una indiferència que es tractada gairebé com una incapacitat congènita, com si li fos impossible desfer-se d’ella. Com si fos una classe social, la dels indiferents, que ja estigués condemnada a extingir-se per mèrits propis.

Hi ha quelcom de rabiosament contemporani en Els indiferents. I probablement és aquesta lletjor. Si repasso la llista de les últimes novel·les que m’han caigut a les mans escrites fa més de 80 o 90 anys, em sobtava la distància narrativa que em generaven. Més enllà de l’interès històric o literari que poguessin tenir, o de la meva capacitat per assaborir-ne la qualitat o ressonància artística, se’m feien llunyanes. Com si les estructures narratives dels darrers anys (vint? trenta?) haguessin quedat empeltades d’altres ritmes i interessos narratius, paral·lels a la forma com han evolucionat els productes audiovisuals. De la mateixa manera que sèries (especialment) i pel·lícules (no tan sovint), aprofundeixen en personatges trencats i trames no lineals, abandonen el maniqueisme de bons i dolents i renuncien a ser exercicis morals, la novel·la actual (i, sorprenentment, també aquesta novel·la de Moravia) també se’n distancia. O, almenys, la novel·la actual que més gaudeixo i, com és normal, reprodueixo. Miro enrere i el recompte és clarivident: Joseph Conrad, Narcís Oller, John Steinbeck, Thomas Mann o Jorge Amado, tots em provoquen una reacció semblant: novel·les més o menys boniques, més o menys interessants o evocatives… Però sempre distants, amb una estructura lineal, sovint simples en la forma i, especialment, amb personatges en blanc o en negre, amb una perspectiva interior reduïda, escassa, de baixa profunditat.

En canvi Els indiferents és una altra cosa. A la novel·la, hi passa poca cosa. A penes uns passos de ball que poc tenen d’especial. Els pocs dies que transcorren dins el curs de la novel·la podrien haver-se situat mesos abans o mesos després, i res hagués canviat. El punt final es pot entroncar perfectament en el punt inicial. Els personatges no han après res del seu camí, però les seves reflexions i pensaments interiors sovint freguen l’epifania. I és en aquest camí circular que es fan magnètics, reals i magníficament odiosos. Personatges autènticament complexos i contemporanis, dignes d’una sèrie de Showtime. Potser és aquest aprenentatge el que m’ha atrofiat el paladar literari.

En qualsevol cas, atrofiat o no, m’ha servit per apreciar de forma molt singular aquesta novel·la. Descobrir Els Indiferents i descobrir Alberto Moravia seran moments, personatges i sensacions que no oblidaré fàcilment. Però, per si les mosques, aquí en queden les notes post-lectura. Per recordar que Moravia no m’ha deixat indiferent.