De la llista de clàssics imprescindibles pendents, dedico un pessic d’agost a “Heart of Darkness” (El cor de les tenebres), de Joseph Conrad. L’agafo amb la prudència amb què agafo tots els clàssics, sempre proporcional al volum d’anys que faci que va ser publicat. D’aquest, poc més de 120 anys.

Tendeixo a pensar que ni la Humanitat ni la Literatura han canviat significativament en els darrers 120 anys. El que jo faig ara amb un portàtil ho feien persones com jo, amb més dificultats, sense tecla d’esborrar ni facilitats per revisar, repassar i corregir-ho tot. Però substancialment, no era molt diferent. Les històries, les passions, les ambicions i les flaqueses tampoc eren gaire diferents. I no obstant, l’experiència de llegir clàssics sempre em resulta una mica incòmoda, massa distant.

Tendeixo a pensar que és el registre, les modes literàries, els costums lectors, el que més ho determinen, això. Probablement ens hem tornat més impacients. O som més infantils. O llegir ha de ser menys exigent, ara que pràcticament tothom pot llegir literatura de qualsevol tipus. Sigui com sigui, planejo pel text de Conrad i és com si sobrevolés una jungla africana com les que va recórrer l’autor, però fent-ho a massa alçada. Sense ser capaç de copsar-ne els detalls, la riquesa i la complexitat que s’amaga. A la meva vista d’ocell -possiblement impacient, probablement infantilitzada-, només veig l’estora verda, compacta i simple. Només veig el relat superficial. I tot el simbolisme, la profunditat i la magnificència de l’obra, se m’escapen sense remei. Si és que hi són.

La novel·la de Conrad segueix un patró de relat. La història central, protagonitzada pel capità Charles Marlow, ens arriba explicada com un recompte en primera persona que qui ens apropa la història va sentir explicar pel mateix protagonista a una taverna. L’estructura de relat dins un relat, transmès oralment, s’aguanta amb pinces, ja que la memòria per a aquest nivell de detall resultaria impossible. Sigui com sigui, suspenem la versemblança i donem per bona la història. La pelem, com una carxofa, eliminant-ne les fulles superficials. I arribem a la història-història, la del capità Marlow que s’enrola a una feina riu Congo amunt, en plena zona d’explotació del marfil.

Se suposa que Heart of Darkness ens dona una mirada terriblement crítica i negativa del sistema colonial. Una percepció horroritzada de les atrocitats que s’hi van cometre, especialment en aquella època i aquella zona. No obstant, com a lector -potser és l’idioma, potser el registre, potser la meva mala capacitat per veure-ho bé- em costa trobar-hi aquesta visió tan crítica. Sí que Marlow ens pinta un món dur, miserable i desconegut. Però crec percebre-hi més por i perplexitat, que no pas una crítica estructurada al món colonial. No hi veig alliçonament. En comptes d’això, veig en Conrad una mirada ombrívola i una actitud pessimista vers el món, no només el colonial, sinó també el de les ciutats-metròpolis.

A la novel·la, més que una cerca d’allò desconegut, el que hi veig més destacat és el magnetisme que exerceix sobre el protagonista/narrador la figura mística i sobrehumana del Kurtz. Potser el Kurtz és una forma al·legòrica de parlar de l’Àfrica que jo no decodifico. Però si no és així, si no hi ha una simbologia que se m’escapi, crec que la major foscor a què s’exposa el narrador, el capità Marlow, és la que emana de l’ànima del misteriós Kurtz, una persona reverenciada o envejada per tothom. El mateix narrador hi desenvolupa una fe, una proximitat i una veneració inexplicables, atès el poc temps que passen junts i la cautela amb què s’hi apropa.

Les peripècies del Marlow per arribar a un Kurtz ja agònic, les converses que hi té o que escolta sobre ell, els seus deliris moribunds, els retrats que en feien altres persones amb qui s’anava trobant i, finalment, la trobada que té amb la seva parella, un cop en Kurtz ja és mort, són l’eix del llibre. Àfrica, l’Àfrica Negra i tenebrosa, sembla només un personatge secundari que, segurament serveix per explicar la singularitat, la bogeria i la desproporció del Kurtz i el seu seguici. Si és que Kurtz i l’Àfrica Negra no són, d’alguna forma, un sola cosa, dues cares de la mateixa moneda o la mateixa encarnació d’un en l’altre.

En resum, per a mi, amb les meves mancances lectores i el meu presentisme congènit, m’ha resultat una novel.la poc entretinguda, relativament impenetrable, sovint repetitiva i amb una trama narrativa fluixa. I ja que el món sencer considera Joseph Conrad i, especialment, Heart of Darkness com influències més importants de la literatura contemporània, està clar que soc jo qui està equivocat. Sigui com sigui, trigaré una mica a agafar el següent clàssic.