Hi ha títols tan ben polits, que t’apunten tan bé, que es fan irresistibles. Aquest és el meu punt de partida amb The perks of being a wallflower, de Stephen Chbosky. Dubto que m’hagués fet el mateix efecte si l’hagués conegut amb el títol amb què l’han traduït al castellà (Las ventajas de ser un marginado). Però un no pot des-conèixer el que ja ha conegut. I quan em va caure a les mans a la Chapters, la decisió ja estava presa. Només calia trobar el moment.
Diu la contraportada que és una deeply affecting coming-of-age story. Coming-of-age és un gènere. I diu també la contraportada que el protagonista, el Charlie, és tímid, introspectiu, intel·ligent, avançat per la seva edat però socialment “awkward”. Aquesta descripció serviria per la pel·li. Al llibre me l’he imaginat més extrem, més fregant l’autisme que la introspecció. Més Rainman que el típic nerd que sol encarnar històries com aquesta. Un altre gènere en sí mateix, la de les obres de “nois especials”.
El Charlie té dos germans grans, perfectament estereotipats: el gran, estrella de futbol americà d’institut, que acaba de començar la universitat. La mitjana és una noia atractiva i popular, és sènior a la mateixa “high school” que el Charlie. Hi sumem un parell d’escenes familiars d’acció de gràcies i de nadal, un parell de balls d’institut i algunes festes d’aquelles que tothom fa a casa seva, quan els seus pares no hi són, i pots tenir vuitanta persones a casa bevent i col·locant-se ritualment. I ja tenim un còctel complet de souvenirs mediàtics ianquis que qualsevol individu com jo, sotmès a milers d’hores de televisió i cinema nord-americà, trobem tant o més familiars que els nostres propis pobles.
La novel·la de Chbosky condensa en poc més de 200 pàgines un volum de traumes i sacsejos que necessitarien les vides d’una dotzena d’adolescents. Però tot li passa a ell. Capa a capa, moment a moment, com si també fos el més normal del món, que tot això et passi el teu primer any d’institut. Recapitulem: el primer que sabem del Charlie és que el seu millor amic s’ha suïcidat just l’estiu abans que comenci la narració. Més tard sabem que la persona favorita al món del Charlie, la seva tieta Helen, també va morir uns anys enrere. Com que estem llegint una novel·la d’un professional del cinema, la tieta Helen mor de la forma més normal del món, també: un camió se l’endú per davant quan ella tornava, precisament, d’anar a comprar-li el seu regal d’aniversari. Trauma doble. I encara no hem encetat la trama.
La trama és l’institut. La solitud del Charlie. Les seves dificultats per connectar amb altres alumnes. Fins que coneix el Pat i la Sam. El Pat i la Sam són dos personatges brillants, expansius, carismàtics i magnífics que decideixen agafar sota la seva protecció al Charlie. Perquè sí. Perquè són així de magnífics. I el Charlie els idolatra. La Sam (a la pel·li, perfectament encarnada en l’Emma Watson) es converteix en l’amor no-del-tot-platònic del Charlie. El Pat, en una figura a qui admira. La vida del Charlie comença a girar al voltant d’ells dos. Passa a formar part del seu grup, tots sèniors. A través d’ells, coneix noies, beu, experimenta amb drogues diverses, coneix grups de música i fa un salt que el punt de partida del personatge fa poc creïble. Els traumes continuen, és clar. Tindrem homosexualitat, pallisses, violència de gènere, sexe i un nou sacseig que pretén explicar-ho tot, quan descobrim que potser el Charlie és com és perquè [mega-spoiler-alert] en van abusar sexualment quan era petit. I qui ho va fer? Doncs qui millor que la seva persona favorita al món? La idealitzada tieta Helen. Tot plegat potser és una mica massa.
El Charlie no pot deixar de recordar-me el Christopher de El curiós incident del gos a mitjanit. Tots dos tenen quinze anys i podrien entrar en la categoria de “socially awkward”. Però mentre el Christopher és presentat des del principi com un nen amb síndrome d’Asperger, al Charlie no sabem ben bé què li passa. I mentre el Christopher converteix un fet quotidià en una aventura, el Charlie fa el camí invers: viu com quelcom quotidià un seguit de situacions extraordinàries i inversemblants. Potser és aquest desequilibri el que més grinyola del llibre de Chbosky. La seva desproporció, la manca de mesura. Aquesta excessiva densitat de tragèdies, de personatges brillants i de situacions extremes, que a penes sonen en sordina a través de l’estil narratiu desprès, distant i monòton que tria.
I és que l’estil narratiu mereix menció a banda: tot el llibre està construït a partir de cartes. Unes cartes que escriu durant tot el curs el Charlie a no sabem ben bé qui. A algú intrínsecament bo, perquè és algú “que no se n’aniria al llit amb la xicota d’un altre, encara que tingués l’oportunitat”. En qualsevol cas, el destinatari de les cartes és quelcom prescindible. Les cartes són el veritable element constructiu de la novel·la. No ha de resultar fàcil explicar una trama així només a base de cartes. I encara menys fer-ho intentant reproduir el fil de pensament i narració d’un adolescent de 15/16 anys que, a més, no és especialment hàbil a l’hora de comunicar-se (malgrat se suposa que el seu talent màxim és el narratiu). La pel·lícula, que també és obra del mateix Stephen Chbosky (adapta el seu guió, la dirigeix… només li falta protagonitzar-la), abandona aquest recurs perquè la faria impossible. Només el fa servir en alguns moments puntuals, fent de la pel·lícula una peça més convencional, a nivell de registre narratiu.
En definitiva, el llibre de Chbosky és magnètic i trampós. És com una llaminadura. T’atrapa ràpid i et reté amb molta solvència. Et connecta amb el personatge i et fa viure les seves alegries i les seves desil·lusions amb destresa. Fins i tot va ser capaç d’arrencar-me alguna llagrimeta, en les escenes finals, quan s’acomiada del seu professor de referència, l’únic adult que realment ha estat capaç de veure el seu autèntic talent i singularitat. Però a mesura que passen els dies, a mesura que el digereixo, més me n’adono que hi havia més artifici que substància, més sucre que fibra. Contrasto l’abús accelerat de traumes i tragèdies de Chbosky amb la densitat emocional i l’elaborada construcció de personatges i vides versemblants del Hustvedt que encara tinc recent, i la comparació no té color. Per molt que Chbosky m’hagi entretingut i li reconegui el talent, per molt que el Charlie m’hagi generat tendresa, per molt que el títol fos un ganxo inesquivable… em quedo amb la quotidianitat densa i esnob de la literatura com la de Hustvedt.
