Hi ha novel·les que ens atrapen perquè ens porten a vides inversemblants. I n’hi ha que ens atrapen perquè ens injecten dins unes vides tan denses, tan detallades i tan anodinament reals, que creixen a cada pàgina que passes. What I Loved, de Siri Hustvedt, fa exactament això: et sepulta suaument amb les textures, les quotidianitats, els anhels i les petites misèries, tragèdies i heroïcitats d’uns personatges que es converteixen en els nostres acompanyants durant tot el temps que duri la lectura.

L’estructura narrativa que tria Hustvedt és senzilla: What I Loved és una novel·la que gira al voltant de les vides d’un grapat de novaiorquesos, tots ells intel·lectuals benestants amb professions intercanviables. La novel·la representa que l’escriu un d’aquests personatges, però podria haver-la escrit gairebé qualsevol altre dels quatre adults centrals al voltant dels quals evoluciona la novel·la. Després de recuperar un primer flash-forward, la narració ens porta al punt de partida, quan Leo, el narrador, coneix el Bill, la gran presència i l’autèntic personatge central i magnètic de la novel·la.

Probablement, el llibre de Hustvedt és la quintaessencia de la novel·la de personatges de què massa sovint parlo. Una peça on tot el que hi passa està supeditat a com afecta l’evolució, els sentiments i l’ànima dels personatges. Tot passa per quelcom. I tot el que passa, afecta el curs de les vides d’aquests personatges de forma holística, individualment i com a conjunt.

En Bill és un artista, fonamentalment pintor, malgrat que la seva obra transgredeix formats i suports. És l’imant que uneix i dona sentit al grup, potser perquè és l’únic que és diferent i emet llum pròpia. Ell és l’únic creador. Els altres, a la seva manera, tots són glossadors, comentaristes més o menys sofisticats. Començant, és clar, pel Leo, el narrador. El Leo és un professor i investigador universitari d’art contemporani. La seva atracció cap al Bill, en aquest sentit, és lògica a tots els nivells. El Leo representa l’antítesi del Bill: un espectador gris i estable que presencia, anima i contemporitza la seva passió creadora. L’Erica és la dona del Leo. Una altra professora i investigadora universitària, aquest cop de literatura. Combina tan perfectament amb el Leo, que se solapen. Dels quatre adults centrals de la novel·la, l’Erica és la menys definida, la que menys arribem a conèixer. Probablement per aquesta similitud amb el propi Leo, que és la veu que tria Siri Hustvetd per centrar la narració. Per últim, tenim la Violet, també professora i investigadora universitària dins el que jo ubicaria com a estudis culturals. La Violet és la segona esposa del Bill.

La Violet havia fet de model pel Bill. Així s’inicia el text, amb la descripció profusa dels quadres que el Bill pinta d’ella, la primera de les sèries creatives on Hustvedt es recrea. Durant la seva col·laboració professional, el Bill i la Violet s’enamoren. Després de diversos passos endavant i endarrere, el Bill decideix deixar a la Lucille, la seva parella i mare del seu fill per anar-se’n amb la Violet. Violet, Bill, Leo i Erica, amics i veïns, conformen un quadrilàter que queda completat per sengles nens. En Mark i en Matt neixen pràcticament alhora, pràcticament paret per paret, i donen pas a la part més plana de la història. I com que és la més plana i la més plena, és la menys literària. Husdvedt se centra aquí en l’evolució de les carreres professionals de tots quatre, especialment del Bill, mentre els nens creixen i tots sis comparteixen una vida meravellosament convencional, sempre confortable i acomodada, on protagonitzen una versió intel·lectualoide i rabiosament novaiorquesa de l’American Dream. Les converses sobre els assajos en què treballen, les vacances a una casa compartida de Vermont, la vida a la perifèria del món de l’art de la capital del món i l’evolució de dos bebès. Dos bebès que ja són infants, ja són nens, i ja són prometedors projectes de persona que ocuparan el mateix lloc privilegiat al món que els adults a qui succeiran. Fins que la línia es trenca. Abruptament.

En aquest punt, What I Loved es converteix una novel·la de desaparicions. Els personatges es van esvaint, irremissiblement. Primer la Lucille, ràpidament, reemplaçada per la Violet. Desapareix després el Matt (el fill de l’Erica i el Leo), tràgicament, enduent-s’ho tot amb ell, marcant el gran punt d’inflexió del llibre. Desapareix l’Erica, que fuig del dolor i de la pena per buscar formes més suportables de conviure amb ella. Desapareix el Bill i les vides que encara quedaven a l’escenari, queden pràcticament a les fosques. Sense imant, l’American Dream urbà es torna un drama claustrofòbic. I el text es converteix una novel·la de fantasmes. I la novel·la millora. Encara més.

El llibre i l’atenció del Leo se centren ara en el Mark, el fill del Bill i la Lucille, que quedarà, no obstant, sota la cura de la Violet i el Leo. Tots tres estan escapçats, mutilats. El Mark és la croada impossible que a les pel·lícules acaba superant-se, però a les vides, normalment, no. I també desapareix. I davant d’aquell paisatge de quadres buits, esbudellats, també la Violet decideix marxar. Com l’Erica, s’allunya del dolor fugint fent mutis cap a alguna universitat distant des d’on fer net i provar de tornar a començar. I allí queda sol el Leo, entre cendres i souvenirs. Sense vides que contemplar més que la seva pròpia, es queda sol al mig de l’escenari. Parlant-nos de ficcions, d’històries: “Only fictions. But we all live there, I thought to myself, in the imaginary stories we tell ourselves about our lives” (303). Quina meravellosa definició del que és la literatura, no?

El llibre és la mirada del Leo. Els lectors som el Leo. L’ombra que es projecta dins el quadre. Un espectador, un col·leccionista, l’home resistent i covard alhora, que aguanta la respiració mentre la vida se’n va canonades avall. L’home que no s’atreveix a marxar del lloc on ha viscut i ha mort, L’home que no té força -o que en té massa- per tornar a començar. El nigromant. El voyeur. Els ulls que escriuen i descriuen i a través dels quals ho vivim tot. La seva visió i les seves ànsies, les seves inseguretats i la seva constància són la línia de continuïtat que cus tot el llibre, des del principi fins al final. Per això el Leo desapareix d’una forma poètica i singular: perd la vista. Són els seus ulls, els que s’apaguen. La vista, el sentit que li dona sentit, li falla irremissiblement. Sense ulls amb què mirar, sense objectes per descriure, el llibre i la vida tanquen, sincrònicament, no perquè marxi l’últim personatge, sinó perquè el lector i el Leo ens assimilem, ens mimetitzem i deixem de mirar, deixem de veure-hi, al mateix temps. Última desaparició. The End.

Durant moltes pàgines m’he preguntat la raó del títol que tria Hustvedt. What I Loved podria ser el títol del llibre que el Leo esta preparant sobre la vida i l’obra del Bill. O el que englobaria tota la seva obra, des del principi fins al final, com una gran retrospectiva. I no obstant, l’única que pronuncia una expressió semblant és la Violet, cap al final del llibre, quan es pregunta què és el que realment ha estimat. Què és el que realment estimem de les persones?

No obstant, el que jo crec és que What I Loved funciona des del punt de vista del Leo, d’aquest narrador que ens ha retratat tot allò que ha estimat, un cop totes les vivències s’han convertit ja en coses, en records, en ombres. El Leo ha estimat un seguit de persones més brillants que ell mateix, que han marxat, enduent-se’n la llum de la seva vida i deixant només cadàvers en forma de restes mortes entaforades dins un calaix. Allò” que he estimat i no Aquells” a qui he estimat, és una manera diàfana de mostrar-nos el caràcter de taxidermista del narrador. I també de l’evolució del Mark, de la seva monstruositat: “the lapse or break that occurs in people when empathy is gone, when others aren’t a part of us anymore but are turned into things” (346). Convertits en objectes, en muses de la memòria, Hustvedt ens presenta la raó de tot plegat, del llibre i, perquè no, de la literatura: “Every story we tell about ourselves can only be told in the past tense. It winds backward from where we now stand, no longer the actors in the story, but spectators who have chosen to speak” (364). Intranquil·litzadorament meravellós.

 

No pensis en l’Auster”, em va dir la Mònica, quan començava el llibre. “No pensis en un elefant”, pogués haver-me dit. I si ja sospitava que Auster planejava pel llibre, com una inspiració, com una similitud, ja no he pogut deixar de pensar-hi. No pensis en un elefant, va dir l’elefant, mirant-me fixament. Sobra dir -a aquestes alçades, ni m’avergonyeix- que jo no sabia que l’Auster i la Hustvedt són marit i muller. Crec que preferiria ni haver-ho sabut. De totes formes, com que tampoc soc massa bon lector d’Auster, no crec que la meva percepció se n’hagi vist massa alterada. De fet, m’ha agradat més What I Loved que Leviathan o The Brooklyn Follies, tot i que les semblances són evidents. L’Erica, el Bill, la Violet i el Leo segur que serien habituals compradors de la llibreria de Brooklyn del Harry. L’estructura del Leviathan hi té semblances evidents, també, amb el narrador voyeur com punt de vista d’una novel·la on els personatges es van enganxant uns als altres fins que el trencaclosques es completa. Per no mirar només les similituds amb Auster, puc dir que també m’ha semblat veure-hi una mica de Franzen en versió relaxada i compassiva, o una manera de narrar similar a moltes novel·les de John Irving. Estructuralment, hi ha una correlació clara amb The 158-pound marriage, tot i que, pel que en recordo, diria que Una dona difícil seria l’Irving que més s’apropa a aquest What I Loved.

I, podria dir, tot això “is what I loved about What I Loved”. Ara el dubte és decidir per quin Hustvedt segueixo. Què em recomanaria l’elefant?