“Plou i fa sol”, poso a Twitter i Instagram, quan la meva ment compon la imatge. Una imatge de la meva lectura de “Les possessions”, de Llucia Ramis. Una instantània de postureo pop, de diumenge confinats sota la pluja. Una foto que em defineixi una mica, sense voler-ho gaire. Plou, perquè no para de ploure. Plou al llarg de la lectura del 90% de les pàgines d’aquest llibre. Un llibre que fa de sol. Plou i fa sol, perquè llegeixo un llibre especial. Un llibre que em mulla més per dins que si passegés per aquest jardí que contemplo i retrato. Plou mentre l’acabo. Plou mentre n’escric aquestes línies, probablement tan desendreçades com la novel·la que acabo d’enllestir.
Moltes coses em mullen de Les possessions. En faig una llista per tenir un guió amb què escriure aquesta ressenya. Una llista que potser no segueixo. Com fa l’efecte que feia Llucia Ramis, mentre escrivia Les possessions, saltant d’un temps a un altre, d’una història a una altra, pintant un llibre a cop de pinzellades gruixudes, només aparentment descuidades, alternades amb moments de preciosisme i enginy, que em mullen per dins i em fan aixecar a buscar el boli de subratllar.
Em desvio. Se m’humiteja el guió. Les possessions és un llibre irregular, heterogeni i col·lapsat per la veu i la vida de l’autora. Autobiografia, auto-ficció i paròdia d’un mateix. Literatura on un mateix és objecte, subjecte i pretext. Ramis esbudella la seva vida, el seu records, les seves contradiccions i una dosi inquantificable d’invenció literària sobre la taula d’operacions i juga amb tot plegat com si fos una nena curiosa i entremaliada. Ho remena i mescla tot amb una branca de garrover, plena de nusos, repassant la textura dels grumolls que sobresurten.
Les reflexions sobre l’ofici i el desfici d’escriure són segurament el que més he subratllat. On més m’he mullat. Com si em parlessin a mi. Com si jo fos un d’aquells lectors dels quals ella es burla, en la carta al friquifan desconegut, potser la part que trobo més brillant -i heterodoxa- de la novel·la. Podria ser un friquifan, jo? Si tuitejo aquesta ressenya i la cito a ella, serà una forma rastrera de friquifanisme? Quant val el seu retuit?
Ses primeres vint o trenta pàgines, sa mescla de dialecte mallorquí i central em fa escorreixir. A n’es Word no li agrada que jo faci servir dialectalismes. A s’Alcover Moll tampoc trob s’expressió “fes escorreixir”. Potser l’he escrit malament. Potser no l’havia escrit mai. Sa perifèria de sa perifèria dialectal és molta perifèria. Després m’acostum a sa mescla i ja no li prest atenció. Al final, m’hi sent còmode i aprenc a assaborir-ho, a distingir-ne es gustet. Però no entenc perquè conjuga en dialecte però articula en literari. Deu ser una convenció que desconec. Tornaré a central jo. Em falta costum. O l’he perdut, no ho sé.
El dialecte és només un punt de connexió. Més em connecta, més em mulla, la dicotomia triple que planteja: Barcelona vs. Mallorca. Ciutat vs. Interior. Ser d’algun lloc vs. Ser lliure. Alguns dels temes que més em van marcar del Primavera, estiu, etcètera, tractats, però, d’una forma molt diferent, menys novel·lística, potser. Garrovers en comptes d’oliveres. Perifèries intercanviables. Vides paral·leles. El concepte de “les possessions” conté uns atributs dialectals que l’autora només insinua, però dibuixen una relació íntima i especial entre terra i individu que puc entendre. La relació de possessió entre persona i terra s’inverteix, i ja no queda clar qui posseeix a qui. Si no quedés molt friquifan li preguntaria, perquè diria que és una forma d’entendre el món que també em resulta familiar.
Ramis infla el llibre a batzegades. Obre trames que després deixa caure. Algunes es recuperen i altres es desinflen. Res acaba d’explicar-se i res acaba de cloure’s. Tenim, com a mínim, cinc trames principals: (a) la de Benito Vasconcelos, el seu escàndol de crim i corrupció i les subtrames que s’hi arrosseguen; (b) la de l’obsessió persecutòria de son pare; (c) la de la seva parella instrumental, l’Ivan, i les seves pròpies bifurcacions; (d) la de la seva història amb el Marcel; i (e) la del lector que s’obsedeix amb ella. A més, tenim les reflexions sobre el periodisme -com a ofici, devoció i càstig-, sobre l’escriptura, sobre la fama en talla petita, sobre la misèria professional tapada d’autoengany, sobre les finques de Mallorca i el seu paper com a pedres que frenen l’erosió de la memòria i la identitat d’algú que tem haver-la bescanviat a canvi de no sap ben bé què… Tot entra i surt, tot s’entrecreua, donant com a resultat un llibre dens d’històries i temes, però ple de desconnexions, heterogeni i ric, cosit d’observacions i frases memorables. Tot pivota tant al voltant d’ella mateixa, que potser s’oblida -o prescindeix- del lector i de les seves possibles necessitats de linealitat i, sobretot, de ritme i de conclusions més literàries.
Xop de Ramis i xop de Les possessions, rellegeixo la ressenya i veig que també m’ha sortit un collage, un garbuix inconclusiu. Per quan la recuperi, d’aquí 6 mesos o 6 anys, més val que em deixi alguna pista més clara per saber què em va semblar el llibre: Les possessions és un llibre singular, intens, personal i polifacètic que et cau a sobre com una pluja persistent i se’t cola sota la roba, sota la pell. Et porta de la mà cap a passadissos que no es connecten, il·luminats de llums intermitents. Les possessions és un llibre que es mastega ràpid però es digereix poc a poc. I omple molt més del que un podria esperar. No sé si això serveix de conclusió, però haurà de fer-ho.
