Em resulta complicat separar el valor literari de la novel·la No habrá más penas ni olvido, escrita per Olvaldo Soriano, de la seva dimensió com a testimoni polític i històric del moment en què està escrita. I això em genera contradiccions, a l’hora de fer-ne la seva preceptiva ressenya. A veure què en surt…

Empalmo la breu novel·la de Soriano amb la meva recent lectura que relata la fugida del Corralito argentí de Silvana Vogt, amb una altra que viatja un quart de segle enrere. Les connexions són evidents i deliberades. Soriano parodia i ridiculitza el tercer adveniment del Peronisme a l’Argentina dels setanta, quan “Perón vuelve” després de divuit anys a l’exili. Aquell tercer peronisme, com els anteriors i els posteriors, generarien riades de debat, amb crítiques i adhesions desaforades. El retorn del messiànic Juan Domingo Perón sacsejaria la vida argentina, atrapada en una dinàmica de violència creixent.

Si l’objectiu d’aquest tercer peronisme era una mena de reconciliació nacional, això no va produir-se. Al contrari. Les contradiccions d’un peronisme transformat, adaptat a la nova realitat argentina i internacional, instrumentalitzat per convertir-se en un reclam apaivagador de tot plegat, van ser massa intenses. I això va convertir aquell peronisme en una caricatura cosmètica d’ell mateix. O, almenys, així és com ho entén Soriano, que hi projecta una mirada tan burleta i desencantada, que difícilment podria ser entesa en el seu moment. Quan els flancs es radicalitzen, són temps dolents per la lírica, l’humor o la sàtira. Peronisme és tot i peronisme no és res. Peronisme és una excusa, una bandera que ha barrejat tant tots els colors, que ja no té cap color.

El text de No habrá más penas ni olvido comença amb la figura de l’Ignacio. L’Ignacio és un prohom local de la Colonia Vela, un nom de ficció per a un poble que podria ser qualsevol racó d’aquella Argentina i on Soriano retornarà en textos posteriors. L’Ignacio representa l’elit local que ha sabut ser sempre el que tocava ser. Això genera avantatges evidents i cobdícies inevitables. Ara, a l’any ’74, amb el nou tomb polític que fa el país i la tornada de Perón, les cobdícies d’altres (que Soriano no es molesta en explicar, perquè aquesta cobdícia la veu tan natural com inevitable) agafen l’Ignacio a peu canviat. La forma de prendre-li els privilegis que té, és qualificar-lo de mal peronista. De comunista encobert. De radical i de montonero. És una guerra simbòlica. Els que diuen que l’Ignacio és un bon peronista no tenen la mateixa força que els que diuen que sí que ho és i que sempre ho ha estat. La batalla pel concepte, la pugna pel símbol, és l’embolcall de la guerra pel poder i pels miserables privilegis atorgats per les jerarquies locals. Peronisme és tot i res. Peronisme és tothom quan ja ni Peron és prou peronista. Ser peronista es comer tallarines los domingos con la vieja.

La novel·la de Soriano és esbojarrada, cruenta i no fa concessions. Hi descriu una violència tan absurda i descarnada que sembla també inevitable i natural. Part del paisatge. Tan inqüestionable com una muntanya a l’horitzó. L’Ignacio no accepta la seva condemna i la converteix en una petita guerra civil de dimensió local. S’atrinxera en un edifici i es desferma la violència. Trets, ferits, morts i tortures. Matar per seguir viu. Mentir per seguir matant. Amics, veïns, cossos policials i una avioneta fumigadora que rega d’excrements tot el poble (convertint-se en la imatge més exagerada i satírica de la novel·la), formen part d’aquesta nit de merda, sang i fetge, lluitant per quelcom tan ridícul com determinar qui té el dret de dir qui és peronista i qui no ho és. Qui ho és massa poc, qui ho és de debò, qui ha deixat de ser-ho… De tant manipular les lletres de la paraula, el concepte queda tan deformat que no vol dir res. Aquesta és la crítica d’un Soriano desencantat. Una crítica massa clara per no convertir-lo a ell mateix, òbviament, en enemic del Peronisme. La broma encara es fa més tràgica i grotesca quan, pocs anys després, aquesta paròdia del Peronisme acaba desembocant en un nou cop d’estat i una dictadura militar encara més violenta, cruenta i immoral que tot el que havia conduït vers ella. L’espiral destructiva de la política argentina fa que, almenys als meus ulls, la sàtira de Soriano sigui més interessant i més valuosa a nivell de testimoni històric que no pas com a peça literària.

Perquè, a nivell literari, no puc evitar trobar-la fluixa, irregular i, fins a cert punt, indolent. Segur que això està molt determinat pel gènere que tria, la sàtira. Per mi, la sàtira és com el sucre: és llaminera i després d’un tastet en menjaries més, però no serveix com a un àpat sencer. Menjar-ne massa fa mal de panxa. Osvaldo Soriano conté les dimensions de la seva sàtira, per fer-ne un llibre tan curt com sigui possible. I encara hi així, acaba fent-se un pèl llarg i repetitiu, innecessàriament complex i vodevilesc. No hi creixen els personatges, no hi ha una trama que evolucioni i la novel·la perd el Nord. I així, la sàtira de Soriano, com el sucre, encara que tingui un aspecte sofisticat i atractiu, cau de seguida. Una sàtira que funcionaria millor en peces breus, en mossets en forma d’article o d’història curta. Però és un gènere que sembla que no permet el recorregut que necessitaria un àpat més nutritiu o una novel·la més sòlida.

Per això No habrá más penas ni olvido no pot durar més. Però això només abasta un dia i una nit. Perquè a l’altra banda de la sàtira, quan s’escampa la boira, el fum de les bales i la pudor de la pluja d’excrements, sempre ve un altre dia. “Un día peronista”, com tanca la novel·la. Com és, però, en realitat, un dia peronista?