L’experiència de llegir un llibre és el resultat d’un triangle. Potser un podria pensar que és només la relació entre dos punts, l’autor i el lector. I per tant, que és un segment, una línia recta. Però no. És un triangle. I el tercer vèrtex és el moment. El context. La situació. Tu pots ser tu. I l’autor pot ser l’autor. Però el moment ho canvia tot. En el meu moment actual -tan especial o tan anodí com qualsevol altre- llegir-li Kafka a la platja al Murakami ha estat una experiència meravellosa.
Fa gairebé deu anys vaig intentar començar Murakami amb la Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. No sé si era el moment, l’autor o el lector, però el vaig acabar abandonant amb un punt de rancúnia. Si les marques a les cantonades de les pàgines no menteixen, vaig suportar-li gairebé quatre-centes pàgines. Potser per això el vaig abandonar molest. Emprenyat. Amb l’autor. Amb el lector. Quan potser la culpa la tenia el moment. No ho sé. Algun dia potser hi torno. Perquè Kafka a la platja no és només un llibre sobre la redempció. També es un llibre redemptor.
Meravellós. Kafka a la platja és un llibre meravellós. Fantàstic. Extraordinari. Però necessita d’un context i un moment adequats. Necessita continuïtat. Atenció. Voluntat de submergir-se en un món de realitats que tremolen, versemblances que s’esfilegassen i gats que parlen. Kafka a la platja no és un llibre difícil, però cal acceptar les regles del joc. Cal assumir que hi ha moltes coses que no podem entendre.
Murakami ens porta a un món on els gats parlen. On plouen peixos i sangoneres. On un noi de quinze anys pot ser, alhora, també, un jove que en fa més de trenta que va morir. Que hi ha quelcom semblant a un Purgatori amagat entre els boscos d’una illa del Japó. Tot això pot passar en aquest món que ens regala Murakami… si el lector i el context li ho accepten. I quan passa, és meravellós.
Kafka a la platja és la crònica de dos viatges. De dues missions. De dues redempcions. En Kafka Tamura és un noi de quinze anys. No és el seu nom, però és el nom que tria per fugir de casa. Té un amic imaginari o un alter ego que és “el noi que es diu Corb”. Que és ell mateix. Perquè Kafka vol dir corb, en txec. Diuen. I t’ho creus. Fuig de casa i recorre gairebé set-cents kilòmetres. Marxa de Tokyo i aterra a Takamatsu, a l’illa de Shikoku. M’ha agradat ubicar-ho tot a Google Maps. Traçar-ne el recorregut. I encara més veure fotos de tota l’odissea a la “Guia per a Kafka a la platja” que he trobat aquí.
Al Kafka li agraden els llibres. A Takamatsu troba la Biblioteca Memorial Komura. És un lloc fictici que diuen que es basa en un lloc real. Com que Murakami la distinció entre realitat i imaginació se la passa per on vol, és bonic imaginar-se la Biblioteca així:
A la Biblioteca, en Kafka coneix la senyoreta Saeki i a l’Oshima. D’alguna manera, la senyoreta Saeki és el seu destí. I l’Oshima, el seu guia per al camí. La història de la senyoreta Saeki és bonica i trista, com un conte de fades boniques i tristes. La de l’Oshima, és misteriosa i secundària, i donaria per a un spin-off que llegiria de gust. De la mà d’Oshima i Saeki, en Kafka travessa els límits entre fantasia i realitat, en un viatge que ignora l’ordre del temps. Podria triar perdre-s’hi per sempre, però acaba tornant-ne. I acaba el seu periple dirigint-se al punt d’origen. Convertit, un podria dir, en Kafka. En el noi que es diu Corb.
En paral·lel, al viatge del Kafka transcorre el viatge del Nakata. En Nakata és un vell que, quan era un nen, l’any 1944, va tenir una mena d’accident paranormal. Ells i els seus companys de classe van quedar misteriosament inconscients al mig del bosc. Els companys es van despertar el cap d’una estona. Ell va estar-s’hi tres setmanes. En despertar, mai va tornar a ser el mateix. Va ser abduït? Infectat? Posseït? És igual. El lector de Murakami no ha de buscar explicacions, sinó inspiracions. Qualsevol hipòtesi viable és una hipòtesi vàlida. Suspensió de la versemblança i avall.
En Nakata viu prop d’on vivia Kafka, tot i que no es coneixen. No sap llegir però sap parlar amb els gats. El seu viatge de redempció és una successió d’improvisacions. Pas a pas. Salt a salt. A mig camí, troba en Hoshino. Un conductor de camions que quedarà transformat per conèixer en Nakata. El personatge més convencional de tots s’acaba convertint també en deliciosament entranyable. En Nakata i en Hoshino arriben també a Takamatsu. Allí descobreixen poc a poc allò que se suposa que han de fer. Una mena de destí ocult i incomprensible que és alhora inqüestionable.
Si en Kafka fa un viatge circular, per tornar al punt d’origen convertit en quelcom diferent, en Nakata fa un viatge que també és circular, però per tornar a ser qui havia de ser, o de morir com havia de morir. Si Kafka s’allibera de la infància, en Nakata s’allibera d’aquella invasió, d’aquella abducció o del que fos que li passés seixanta anys abans. Tots tornen al lloc on haurien de ser. Com la senyoreta Saeki, que també és el tercer vèrtex d’un triangle i també torna al lloc on hauria de ser.
I el llibre es tanca rodó i perfecte, com un sonet. Tot acaba rimant. Tot acaba tancant-se. Amb un ‘ai’, amb un sospir, amb una alenada llarga com la que fa algú que ha fet un viatge molt llarg i del que en torna transformat. Transformat com ells. Transformat com jo. Una mica, només. Una mica més transformat, però, que de la majoria de llibres que un llegeix.