La novel·la de Santiago Lorenzo, Los asquerosos, ve envoltada de bons presagis. La faixa de paper que cobreix el llibre el compara amb Tom Sharpe. Amb Jardiel Poncela. Amb Kurt Vonnegut. Entre Quevedo i Landero. La contraportada diu que és una novel·la satírica, política, lírica i bonica. L’edició de Blackie Books és, com sempre, preciosa. És la novena edició en mig any i diu que porta 30.000 exemplars venuts. Té un plantejament original. Una bona idea de sortida. I ja està. Lamentablement, ja està. Fins aquí els presagis.

El protagonista es diu Manuel. És un paio estrany. Sabrem d’ell a través del seu tiet, que és la veu narradora i juga un paper de personatge secundari. Els primers capítols es dediquen a conèixer el rerefons del Manuel. El seu passat. El seu context social i familiar. El preàmbul es fa una mica repetitiu, com si li costés arrencar. És un avançament del que trobarem a mesura que el llibre avança: repetició.

Santiago Lorenzo ens presenta el Manuel és un individu metòdic i peculiar. Asocial des que té ús de memòria. Esforçat i planificador, fa el possible per emancipar-se, trobar feina i trobar lloc per viure. El context de la crisi fa que tot plegat sigui extremadament precari. Però s’ho curra. En ple exercici de currar-s’ho, però, un esdeveniment trastoca la seva vida. Es veu obligat a fugir de Madrid i acaba a un poble abandonat d’algun lloc indeterminat d’alguna Castella. El tiet narrador bateja el poble com a Zarzahuriel, per mantenir una mena d’il·lusió de secret, com si tot plegat tingués una innecessària pàtina d’història basada en fets reals. També al Manuel representa que li ha canviat el nom.

Finalment, amb el Manuel a Zarzahuriel ens trobem en l’autèntic moll de l’os de la història: la progressiva emancipació del Manuel de tot allò superflu que la societat li havia fet creure que necessitava. Començant pels luxes de la vida contemporània. Continuant per les comoditats bàsiques de la civilització. I arribant a allò que realment sempre li havia sobrat: la gent. En Manuel es converteix en un ermità, auster i feliç. I quan la història li porta la companyia d’una família que comença a passar caps de setmana a Zarzahuriel, es torna un misantrop recalcitrant, que treu tota la mala bava possible contra aquella gent, representants de l’aberrant normalitat que ens caracteritza.

La història és senzilla, doncs. No obstant, Santiago Lorenzo tria un registre a vegades despectiu i sovint repetitiu. Hi ha capítols sencers que estan repetits, que expliquen el mateix, només canviant unes paraules per unes altres. La novel·la cau, per moments, en un moralisme naïf, que traspua una postura de superioritat ètica no només dels personatges, sinó també de l’autor. I això, sense que el personatge del Manuel aconsegueixi connectar amb el lector, potser per l’estructura narrativa interposada (el co-protagonista narrador) que ha triat l’autor, potser per aquest menyspreu cap a un col·lectiu on, en darrera instància, com a lector, un no té més remei que militar. Al final, a un no li queda clar qui són, els asquerosos.

Així, poc a poc, pàgina a pàgina, la faixa, la contraportada, l’edició i el plantejament es van diluint i només queda la veritat (o el que a mi m’ha semblat la veritat): una novel·la tan sobrevalorada com discreta.