Tractaré de liquidar aquest resum de La muerte de Artemio Cruz de Carlos Fuentes amb la mateixa pressa amb què he intentar enllestir les últimes cent o cent cinquanta pàgines del llibre. No es mereix gaire més.

Es tractava d’un “must-read”, en teoria. Un dels títols que tenia subratllats per anar fent tastets selectius de literatura mexicana i llatinoamericana contemporània referencial. Però encara no sé d’on he tret la constància per acabar-me’l. Potser m’esperava algun gir, al final o que després de tant desordre, el Carlos Fuentes hi posés una mica d’ordre. Però no. No ha estat així. La sensació que tinc és d’haver perdut 300 pàgines, més que d’haver-les llegit.

Quatre notes ràpides per poder recuperar les coordinades bàsiques del llibre: trobem l’Artemio Cruz al llit d’un hospital, envoltat per la seva família més propera. Ha tingut un atac. Té setanta-un anys i, llegit el títol del llibre, tots sabem com acabarà. A partir d’aquest punt, comencen a succeir-se escenes on, a pinzellades desendreçades, coneixem al personatge. Aviat sabrem que la seva riquesa té l’origen en un acte que barreja covardia i ambició, quan es presenta a la casa del terratinent Bernal, per ocupar el lloc del fill mort i casar-se amb la Catalina, la filla i hereva de la propietat. L’Artemio posarà l’ordre post-revolucionari en un racó de Puebla, en consonància amb el que passava a la resta de Mèxic, on una casta de cacics era substituïda per una altra. L’Artemio Cruz formava part de la nova i seria un dels triomfadors d’aquest nou Mèxic de PRI.

A base de més cops de brotxa caòtics i desestructurats, sabrem de la seva filla, la Teresa. Sabrem del seu fill, el Lorenzo, a qui dedica un fragment relativament coherent, on retrata la seva mort l’any 1939, fugint amb les escorrialles de les Brigades Internacionals que fugien dels feixistes. També tindrem dues escenes contraposades amb la Lílian, la dona per qui es divorciarà de la Catalina: en la primera veiem l’atracció i el magnetisme de l’inici de la relació; en la segona, deu anys després, veiem la degeneració absoluta a què ha arribat. Tindrem també moltes altres petites escenes, desenfocades, expressionistes, de moments diversos de la seva vida, intercalant-se constantment amb situacions que estan passant en temps present, a l’habitació de l’hospital, on l’Artemio agonitza en un estat de semiconsciència.

Potser el Carlos Fuentes volia transmetre l’estat mental d’un home amb peu i mig a la tomba. Potser és així com s’imagina que funciona una ment humana, en les seves últimes hores de vida: repassant sense cap ordre ni coherència moments de la seva vida, saltant endavant i endarrere en el temps, saltant del passat al present i del present al més enllà. Potser tots els focs d’artifici que Fuentes posa en joc intenten recrear la realitat de la mateixa manera que, no sé, per exemple Jackson Pollock la pintava.

El resultat, però, és poc menys que insofrible. Hi ha pàgines senceres sense cap sentit, on només se succeeixen paraules de forma innecessària. Segurament la gent que sàpiga de literatura el considerarà una obra mestra. Segur que domina dotzenes de tècniques amb virtuosisme. Segur que marca un abans i un després en l’escena literària mexicana. Segur, segur, segur. Però a mi m’ha semblat poc menys que una presa de pèl al lector. I serà difícil que no ho recordi així. Per molt que se’m desendrecin, també a mi, els records.