Els comptes de fades contemporanis deuen ser així. Els llibres amb els que a Hollywood vol renovar el gènere de la comèdia romàntica deuen ser així. El nou romanticisme urbà, postmodern, una mica càustic, una mica gore, deu ser així. Roc Casagran ha fet un llibre que Médem convertiria en una pel·lícula icònica. Potser un pèl pesada. Potser una mica repetitiva. On em sobren els poemes. Però singular i memorable, segur.

L’amor fora de mapa és la crònica del Llull, un administratiu amb ànima de poeta, que s’enamora de la persona adequada, la Clàudia. És la història del que passa quan la persona adequada el deixa. És la successió de sensacions, conseqüències i daltabaixos que pateix quan això passa. És, també, la relació amb l’Eldar, l’amic inseparable, el company de vida, quan tot se li ensorra. És, sobretot, l’anàlisi literaturitzant, racionalitzadora, que Llull fa per a ell mateix, amb l’esperit que ells, Eldar i Clàudia, el llegeixin i el responguin, ja que cara a cara no ha sabut parlar-hi.

És interessant la tria de personatges que fa Casagran. L’Eldar és un refugiat bosnià que arriba orfe a Catalunya i hi refà la seva vida fins convertir-se en un adult magnètic i generós. La Clàudia és també orfe, després que els seus pares morissin a un accident i ella es convertís en el pal de paller físic i espiritual de la resta de la seva família. En contrast, Llull és un fill únic melangiós, feble i egoista, que, accidentalment, s’acaba convertint en un fill de puta. D’aquests tres personatges, que Casagran triï fer la novel·la a partir del Llull, resulta atrevit. També és cert, però, que dels tres, Llull és el més creïble. Els altres fan de mal empassar. Segurament se semblen massa als protagonistes de les pel·lis que projecten als Cinemes Verdi de Gràcia.

Sigui com sigui, aquest triangle d’antiherois serveixen per aixecar una novel·la sòlida i original. Alguns dels seus girs argumentals es veuen venir de lluny. Altres no tant i aconsegueixen sorprendre. Les pàgines es deixen girar àgilment. Llull tremola. Clàudia menteix. Eldar s’acovardeix. I la narració creix.

Una narració que avança desendreçadament, fent tres passos endavant i dos endarrere. Una narració contemporània, plena d’interaccions a les xarxes socials. Digital com la vida mateixa. Una narració que surt moguda, com una foto d’instagram pretensiosa. Una novel·la que si s’hagués escrit en francès, o prop de Sundance, probablement tindria molt més èxit comercial. O potser ni s’hagués publicat.