Un llibre d’aquells que estaven a les llistes de lectura de batxillerat i COU, però que no vaig arribar a llegir. Per alguna raó, la Fina, la genial professora de literatura que vaig tenir, no el va triar com a lectura obligatòria. I es va quedar a la llista dels complementaris.

Fa uns dies em va passar per davant. És tan curt que vaig decidir llegir-me’l i tatxar-lo de la llista, encara que sigui 25 anys després. I ha estat un encert.

No recordava res del llibre i no he volgut llegir-ne res. Segurament s’han escrit 1000 cops més pàgines sobre el llibre de les que té el llibre mateix. He triat ignorar-ho tot. I llegir, com podria haver llegit, aquells mateixos anys, qualsevol llibre de Pío Baroja, Unamuno o Valle Inclán.

La falta de costum en aquest tipus de literatura m’ha fet començar lentament. Poc a poc, però, la història se m’ha anat fent meva i tot el drama de la història del Paco, el del Molino, ha anat creient i intensificant-se. No tant pel propi Paco, ni per la figura miserable i covard del capellà, autèntic protagonista de l’obra. Si no per la imatge que aconsegueix pintar de com podrien haver-se viscut aquells anys en el context anònim, desconnectat i inert d’un poble d’interior. Aquest és el mèrit més destacat del retrat que ofereix Ramon J. Sender, que aconsegueix transmetre millor la naturalesa i el comportament del poble durant el període que qualsevol llibre d’història.