Feia temps que tenia la intenció de llegir-li alguna novel·la a la Care Santos. I la novel·la en qüestió, gentilesa de la Biblioteca d’Arenys de Munt, ha estat Mitja vida, premi Nadal 2017 i precedida por bones crítiques i expectatives. Tancat el llibre, de lectura àgil i mínimes complicacions estructurals, em fa l’efecte que se’m diluirà ràpidament a la memòria. Així que m’apresso a prendre’n quatre notes, abans que això passi.

Mitja vida és una fotografia històrica de dos moments concrets, narrada a partir de les biografies de cinc noies/dones. D’una banda, 1950 i d’una altra, 1981. El primer moment, el de 1950 funciona com a plantejament inicial. Care Santos sembra aquí la trama a través del microcosmos d’una escola de monges on les protagonistes estan internades. L’autora intenta transportar-nos a aquella ferum de reclòs, de por i de silenci. Les noies (Olga, Marta, Júlia, Lolita i Nina) tenen aquí quinze anys. Són companyes de presó i, en major o menor mesura, de derrota. No obstant, les seves derrotes són força diferents i això les allunyarà ràpidament. Care Santos, que és una escriptora experta en arguments per a adolescents, dissenya aquí un misteri i dibuixa els trets principals d’uns personatges contra els quals es construirà i contrastarà la resta de la novel·la. L’escena de 1950, el moment que s’hi descriu, és un dels jocs prohibits de les cinc companyes, que aquest cop acaba malament. Després d’aquella nit tràgica, el grup es disgrega i no tornen a trobar-se fins a 1981.

La segona part del llibre són les històries de cadascuna d’elles, contemplades des d’aquest any 1981. Si la primera fotografia retrata els llocs comuns de la repressió pròpia de l’època i la institució religiosa, en aquest segon bloc el context també es dibuixa a base de referències senzilles i d’un cert costumisme, amb la transició, el cop d’estat i la llei del divorci esbossats a  pinzellades. Ambdós moments són descrits només superficialment per l’autora, que prefereix centrar l’esforç narratiu en les trajectòries de les cinc personatges. Les seves cinc biografies es van complementant, amb l’excusa d’un sopar de retrobament que empeny especialment l’Olga, el personatge més “dolent” de la pel·lícula. Aquest és el “nus” de la novel·la, el camí cap a aquest sopar que funciona, amb solvència, com a pastanaga per al lector.

I finalment arribem al sopar. El segon “moment” concret de la novel·la, que fa de contrapès a la nit de 1950, de manera gairebé simètrica. Aquí trobarem el desenllaç de la història petita, la resolució del misteri que porten trenta-un anys arrossegant i dels conflictes, dubtes i motivacions que cadascun dels personatges està portant al sopar.

Globalment, podem dir que la novel·la és sòlida i fluïda. Els personatges estan ben diferenciats i formen petits antagonismes que funcionen: Olga vs. Marta; Olga vs. Júlia; Nina & Lolita; Nina vs. Olga…. Aquestes microrelacions sostenen bé la novel·la, fins al punt que, almenys a mi com a lector, m’han mantingut més atent fins i tot que resoldre la llavor argumental que Care Santos planta en la primera escena.

No obstant, com en tot a la vida, les expectatives són “a bitch”. Probablement m’esperava massa d’aquesta Mitja vida. M’esperava uns personatges més complexos i més emotius. M’esperava connectar més amb les seves pulsions i amb les seves limitacions. M’esperava uns retrats socials, polítics i històrics menys superficials i anecdòtics. I no obstant, m’he trobat amb una novel·la potser massa costumista, amb personatges massa maniqueus, i amb un cert culebronisme bodevilesc que, si bé entreté, no qualla ni t’omple de memòries de lector. O potser he estat jo, com a lector, que no m’hi he sabut submergir bé…