Agafo “El amor dura tres años” dels prestatges i l’Anna em mira arquejant una cella. “Al final acaba bé”, em diu. Crec que és més un advertiment que un espòiler. Potser m’equivoco. L’obro amb recança: Beigbeder em sembla un paio insofrible i pretensiós. Però la meva opinió es basa només en el “Windows on the World”, en la imatge que gasta i en una bona dosi d’enveja inconfessa. A més, com que de Houellebecq pensava més o menys el mateix i ha resultat una sorpresa molt agradable, supero la recança i obro el llibre.

El llibre és una continua contradicció. Comença com un assaig i acaba com un conte de fades. Carrega contra Hollywood i acaba opositant-hi. Desmitifica tot el que de sentimental pugui tenir l’amor per, finalment, construint-ne una oda sense matisos. Sota les escopinades bilioses i iconoclastes, s’hi revela un romanticisme convençut, només deformat per la ploma egòlatra de Beigbeder.

La tesi principal és el títol del llibre. S’hi recrea de forma repetitiva. Però ho fa amb enginy. Amb focs d’artifici formals. Amb heterodòxia literària. Amb una ironia que sovint desemboca en cinisme. I, és clar, això m’atrapa. En la forma i en el fons. Però vigilo de no somriure massa. La lectura és com un massatge. Com una conversa entre amigatxos amb un argumentari més refinat i altisonant. M’hi identifico o és només plaer estètic? M’agrada perquè m’hi veig o m’hi veig perquè m’agrada? Què en va pensar l’Anna, quan se’l va llegir? Se’l va creure? Li molestarà, que m’hagi agradat a mi? Probablement serà millor que la conversa mai tingui lloc. Ni ella és l’Alice ni jo el protagonista/autor. I la literatura té la tecla “SUPR”.

És un llibre blindat: tot el que puguis dir de dolent de l’autor i el seu egocentrisme ja s’ho diu ell mateix. L’avantatge d’insultar-se a un mateix en literatura és que desarmen la crítica i es converteixen en més literatura. Win-win. El que passa és que no pots permetre-t’ho si no ets ja un gilipolles consagrat que ven llibres com xurros. Oh, sí, què literària és l’enveja…

El llibre és curt i, probablement, li sobra l’epíleg. Però com que Beigbeder té l’ocurrència de situar-lo a Formentera, també amb això em desarma. Però, per molt que m’alimenti la nostàlgia i les baixes passions, sobra. Cobreix de mel i convencionalismes tota la bilis que ha vessat abans. Potser és una exigència de l’editor. O una recomanació del seu agent. “Si acaba bé, en vendràs el doble”, li devia dir. Així que sí, el llibre empitjora acabant bé. El tornaré a posar al seu lloc discretament i no diré massa fort que m’ha agradat força i que hauré de perdonar Beigbeder.