No sé si sabré articular cap opinió rellevant sobre “Esmorzar al Tiffany’s” de Truman Capote. L’he agafat del prestatge per dues raons: perquè es curt i em venia de gust un llibret curt i perquè és un títol popular i un autor famós del que no havia llegit res. No puc dir que m’hagi marcat gaire. És, de fet,  un text candidat a ser oblidat ràpidament a la meva memòria.

El text és el relat d’una fascinació. El narrador, que podem pressuposar que és el mateix Capote, és un jove que aspira a ser escriptor. Un dia descobreix la presència de la Holly Golightly. La Holly és un estereotip. Una noia d’origen indeterminat, que ve fer d’actriu secundària a Hollywood i que, un dia, fuig cap a Nova York. A Nova York, comença a moure’s amb gent ociosa com una mena de dona de companyia. És volàtil, divertida, inconsistent, capriciosa, insensible, egoista, imprudent i, tal i com se la defineix més d’un cop, boja. Per a ella, Tiffany’s és una paraula clau, un somni, una meta. Esmorzar a Tiffany’s és un repte llunyà, una imatge que projecta d’ella mateixa. La relació que estableix Holly amb el narrador és instrumental, secundària, mentre ell no pot deixar de viure al seu voltant.

Sembla estrany que tot plegat, passant en la capital espiritual d’un país que està immers en la Segona Guerra Mundial, tingui tan poca connexió amb aquell món real. Si no fos per les dates precises que apareixen a la novel·la, de fet, semblaria ben bé un text situat a mitjans anys 20. D’altra banda, l’estil de redacció em sembla sec i relativament pobre. L’exploració dels personatges, limitada. D’ella en coneixem poc més que la superfície prototípica del que podria imaginar Capote que podria ser una mussa dels feliços anys 20 o, fins i tot, de la Generació Perduda. D’ell, en dibuixa uns trets mínims, que només interessen circumstancialment, com a portador dels ulls que se la miren a ella.

I poc més, en realitat. El llibre se salva perquè la història de la Holly és dinàmica i un vol saber què li passa i comprovar que el narrador hi té un rol tan secundari, tan de passerell. Més enllà d’això i del relatiu interès que genera conèixer de primera mà un dels títols icònics del segle, poc més interès li he sabut trobar, a la novel·la.