Entenc la popularitat i l’aplaudiment general que un llibre com Invisible, d’Eloy Moreno, aconsegueix. L’entenc i, fins a un cert punt, em satisfà que sigui així. És un llibre desitjable. És bo que s’hagi escrit. És bo que corri, que es llegeixi, que la gent el tanqui i es posi a pensar en situacions similars i en el seu entorn.

Me l’han deixat per a la meva filla gran. Segur que a primària ja n’hi van parlar, del bullying. I ara, a l’institut, probablement també. Algun cop m’ha explicat que un dels aspectes que més han canviat, en passar de primària a secundària, ha estat la impunitat amb què els alumnes poden moure’s. Acostumats a la supervisió maternal d’una escola primària, els passadissos d’un institut deuen semblar com passar d’un poble petit a una ciutat. Si afino la memòria, potser puc recordar quelcom de semblant, jo també, de trenta anys enrere. A Invisible, Eloy Moreno parla tant de bullying com d’impunitat.

El llibre és la narració d’un abús que acaba fregant la tragèdia. Les primeres vuitanta pàgines, Moreno les dedica a teixir un joc d’imaginació, metàfores, personatges i vels. Tot es desperta vaporós i imprecís. Tenim un nen fantasiós que parla de superpoders i de monstres, postrat al llit d’un hospital. Tenim diverses veus narradores que cusen petits relats que convergeixen cap a una història que sospitem abans que se’ns reveli. A partir d’un punt determinat, però, la fantasia s’esfuma i ens trobem amb el relat endreçat i directe de l’abús, des de la seva gènesi fins a la seva resolució.

La crònica de l’abús té una víctima i un responsable. Format narratiu clàssic. Però té molts, molts responsables. Aquí és on més carrega Moreno la moral de la història. Perquè, sí, tenim un agressor. Un personatge odiós i violent. Però l’autor vol que no el veiem a ell com a culpable. Fins i tot s’esforça per donar-li un background on la seva responsabilitat es dilueix, gairebé com si fos excusable. La mirada dura de l’autor s’enfoca cap a tota la resta de la gent. La que ho permet. La que ho tolera. La que calla davant la injustícia, l’abús i la brutalitat. Aquests són els autèntics culpables. Aquests són els monstres. Aquests són els que converteixen la víctima en invisible. Aquest són els que fan bona la frase aquella de Burke que diu que “per a que el Mal triomfi, només cal que la gent bona no faci res”.

El llibre t’obliga a repassar situacions del passat. Passejava per la cuina mastegant el final del llibre i no podia evitar recordar-me com a víctima, quan als 10 o 11 anys en J.A. em perseguia per pegar-me i com jo fugia d’ell, fins que tot va acabar quan es va cansar de fer-ho. I també he recordat quan vaig ser monstre, quan veia com el B.B. ridiculitzava companys a setè de bàsica i jo aconseguir no ser el seu següent objectiu gràcies a donar-li suport i riure-li les crueltats. Petits abusos. Bullying abans del bullying. Bullying minúscul.

Invisible descriu un bullying majúscul perquè si no ho fa així, no hi ha novel·la. Això ho entenc. Però potser fa pensar, erròniament, que només hi ha bullying quan les agressions són tan dures com les que relata el llibre. Per cada cas així, n’hi ha centenars de més petits, de minúsculs, que tendeixen a quedar oblidats. Encara més invisibles que aquest.

Literàriament, el llibre m’ha fluixejat. Potser havia de ser així. Està escrit per a un públic jove i els personatges són molt bàsics, molt maniqueus. Estereotips de brotxa gruixuda. La història tampoc no té massa girs ni massa profunditat, però se les arregla per fer girar pàgines. L’autor crea constants cliffhangers per aconseguir que sigui complicat aturar la lectura. Els adolescents descrits són massa color-de-rosa, massa infantils i massa unidimensionals. Però el resultat global és efectiu i aconsegueix el doble propòsit que imagino que va fixar-se l’autor: fer un llibre que es vengués molt i que servís per fer visible allò que sovint resta invisible.