Amazon Kindle té l’opció de descarregar-te les primeres pàgines d’un llibre, per saber de què va, com evoluciona, què és. Suposo que és una opció pràctica, però em fa mandra. No sabria com comptar aquelles deu o quinze pàgines. De manera que mai ho faig. Si ho hagués fet amb el Lamb: the Gospel According to Biff, Christ’s Childhood Pal, de Christopher Moore, no l’hagués descarregat. N’estic 100% segur.

Lamb és un llibre sobre la vida de Jesucrist escrit en clau humorística. Amb aquesta frase al resum del llibre -que no descarto que hi sigui- ja m’hagués fet enrere. Està completament fora de la meva línia lectora. De la mateixa manera que m’encanta que la literatura tingui humor, els anys m’han portat cada cop més lluny de la literatura humorística. Sembla que aquesta és l’especialitat de Christopher Moore. I no li va gens malament. Ja m’ho preguntava quan posava en ordre quatre notes sobre el The Rise and Fall of Reginald Perrin de David Nobbs: fins a quin punt l’humor no acaba sent un hàndicap per a una obra literària? En el cas de Nobbs, l’humor era com en un Mendoza de la sèrie del que Goodreads anomena “El innombrado detective” (o, millor, “El paciente del doctor Sugrañes”) que vaig començar idolatrant i he acabat abandonant. Un humor que embolcalla una història.

En canvi, en el Lamb de Moore, l’humor és el fil conductor, el reclam, la raó de ser. Imagino que Moore no hi estaria d’acord. No he llegit res més d’ell i dubto que ho acabi fent. Però crec que no hi estaria d’acord perquè es pren la molèstia de justificar-se en un epíleg. I li agraeixo, perquè m’ajuda a valorar més l’obra i posar-la en context. En el fons, entenc el llibre com l’esforç d’un creient que es dedica a l’humor, per aportar el seu talent a la seva fe. I així té mèrit, perquè no és freqüent intentar barrejar fe i humor. Anticlericalisme i humor, sí. Però fe i humor no solen casar bé. La gent es pren massa seriosament la fe. I aquí hi ha, precisament, un dels elements més singulars i valuosos del llibre. Tractar fe amb humor i fer-ho dignament. Sense caure en el ridícul. Travessant passatges absurds. Ser irreverent sense cometre blasfèmies. Deixant-se anar sense deixar-se caure. Divulgant en llenguatge actual i portant una història que té dos mil anys a l’era de Youtube.

L’exercici és meritori i difícil. Més enllà d’aquest mèrit, però, no és un llibre del que hagi gaudit massa. M’ha fet somriure dotzenes de vegades. A vegades, m’ha fet riure i tot. Però la història era entre friqui i repetitiva. I els personatges semblaven pertànyer més a un còmic o a uns dibuixos animats, que no pas a un llibre de més de 400 pàgines. I sí, ho relliga bé. Escriu bé. Domina el registre com un humorista expert. Sosté la història amb solidesa. Però poc més. Humor, presentisme, irreverències contingudes i un llibre singular que, paradoxalment, oblidaré aviat.