Hi ha vegades que no saps perquè et fixes en un llibre. Les portades, les taules de les llibreries, el moment, una broma… tot plegat va contribuir a fixar “El colibrí” de Sandro Veronesi a la meva llista de to-read. Ni coneixia l’autor ni tenia referències de l’obra, així que obrir-lo constituïa un petit acte de fe, una aposta a cegues d’aquelles que, quan surten bé, et congratules de l’olfacte que has tingut i quan surt malament, ningú en té la culpa. Què podia anar malament?
El colibrí comença amb un ritme alt i engrescador. El protagonista de la novel·la és l’odontòleg Marco Carrera. Corre l’any 1999 i el psicoanalista de la seva dona se li presenta a la consulta per donar el cop de gràcia al seu matrimoni. L’escena té un punt d’humor suau, irònic, que la novel·la no perd en cap moment i és un dels seus forts.
A partir d’aquest moment, la novel·la és converteix en una ruleta que gira vertiginosament. A cada capítol, la bola cau en qualsevol número dels anys de la vida del Marco, des de 1960 fins l’any 2030. La proposta d’estructura narrativa de Veronesi no és especialment original, però sí una mica desconcertant. Al cap d’uns quants capítols, quan ja has anat endavant i endarrere una dotzena de vegades i no saps exactament si allò que t’ha explicat passa cronològicament abans o després, el lector només té dues opcions: començar també a anar consultant l’índex i prenent notes, o bé llegir acríticament, confiant que els passos que dona l’autor seran prou sòlids com per no convertir la lectura en un tour de force. Per Les veus del Pamano em valia la pena anar prenent notes per no perdre’m cap detall. Per El colibrí he considerat que no. De manera que he optat per la segona opció, la fàcil: tu llegeix i el que perdis pel camí, mira… autor i lector us repartiu la culpa. No haver-ho embolicat tant i tan innecessàriament.
En algun moment, mentre llegia, pensava si no hagués valgut la pena llegir “El colibrí” per ordre cronològic, i no de pàgines. No sé com hagués anat. No seria el primer llibre que ofereix ordres de lectura diferents. Té el seu geni. Però com a lector m’agrada que m’agafin una mica més de la mà, deixar-me portar. I com a autor, no sé si ho duria bé, deixar tant la percepció de la història a l’atzar o les capacitats d’atenció i retentiva del lector.
La història de El colibrí és la història del Marco. Els pares del Marco són peculiars i, alhora, exemples perfectes d’un matrimoni relativament benestant de la Itàlia de postguerra. El Marco és el germà mitjà. La Irene és la gran, la que escolta com els seus pares discuteixen i la que acabarà provocant el primer gran cataclisme en la vida del Marco. El seu suïcidi ho farà esclatar tot. El Giacomo és el petit, que posarà un oceà de distància per fugir de la tragèdia i de la seva pròpia culpa. Entremig, el Marco, un nen que no creix. D’aquí que li diguin “colibrí”. D’aquí, i de l’energia que tota la vida esmerçarà a intentar que tot estigui quiet, a mantenir-se estable mentre el món s’entesta en capgirar-li la vida una vegada rere l’altra.
La germana morta. El matrimoni ensorrat. L’amor de joventut -que serà l’amor de tota la vida, l’amor etern que mai serà possible- perdut en repetides ocasions. Els pares, morts de càncer amb pocs anys de diferència. La passió pel joc. I, per últim, el cop de gràcia, la filla perfecta, l’Adele, perduda en un accident inexplicable i indigerible. Vaja, una successió de tragèdies desendreçades cronològicament i explicades amb un cert distanciament. Potser com a lector no les sento prou tràgiques perquè aquest sacseig del fil cronològic fan que no aconsegueixi agafar-li el punt, al Marco. T’enamores més dels personatges que creixen poc a poc sota els teus ulls, crec, que no pas d’un feix de fotografies que han caigut al terra i s’han desendreçat del tot.
Què li queda al Marco, per davant? Una nena nova. La seva neta de dos anys, el projecte esbojarrat de la seva filla prudent. La nena que havia de ser la gran esperança de la humanitat, que ho hauria de regenerar tot. L’avi que ja havia de fer de pare, ara haurà de fer de pare solter, de pare vidu. Aquesta trista condemna és, alhora, la salvació del Marco, que dedicarà la seva vida a la seva neta i a honrar la visió de la seva filla. La neta, que de tan perfecta resulta marciana, té també un nom marcià: Miraijin. Aquí ja la novel·la perd peu. El salt cap al futur demana un exercici de fe per part del lector que se’m fa excessiu.
Globalment, la novel·la té gràcia, ritme i presenta un retrat interessant del món que s’hi encercla. D’altra banda, el despiporre cronològic sembla una mica capriciós i, almenys a mi, m’ha perdut una mica. I l’epíleg de la Miraijin, directament, em sobra. Veronesi, però, apunta coses que m’agradarà contrastar en alguna altra obra seva.
